Ni sindicalisme temorenc ni consignisme de fireta. Construcció d’un projecte revolucionari!

En una entrevista, el secretari general de CC.OO de Catalunya ha criticat  l’ANC i ha ditque en cas d’una sentència condemnatòria en el judici per l’1 d’0ctubure, l’alternativa no és l’aturada de país sinó  cercar un acord. Per justificar-ho sosté que Catalunya no viu una situació revolucionaria.

En aquest escrit no opinarem sobre l’ANC. Ens centrarem en la negativa del secretari general de CC.OO de donar sopor a l’aturada de país. De pas, esbrinarem si no hi ha situació revolucionaria com ell diu i  les conseqüències que se’n desprenen. També opinarem sobre aquells que, fent escarafalls de la posició de CC.OO, creuen que tot s’arregla amb les consignes de sempre sense treure lliçons de les experiències recents. Amb contraposició a les dues posicions, desgranarem alguns elements vitals en l’actual estadi d’agrupament dels marxistes-leninistes a Catalunya.

UNA SETÈNCIA CONDEMNATORIA NO SERÀ UN TEMA NEGOCIABLE SINO UN FET CONSUMAT

Els sindicats  tenen tendència  a dialogar ja que bona part de les seves energies les destinen a la negociació col.lectiva.  Però una cosa és pactar un conveni i altra respondre a un fet consumat. Quant caigui la sentència, estarem d’avant d’un fet irreversible i rés es podrà negociar. Nomes hi haurà una consigna possible: AMNISTIA i reposició de tot el danys causat!

Imaginem que després d’un accident de treball, per un incompliment flagrant de l’empresari i que deixes invàlid a un treballador, un sindicalista digues que la resposta s’ha d’acotar a la negociació col.lectiva. Seria justa la seva actitud? Què dirien els companys de l’accidentat? Ho acceptarien els seus familiars? Una resposta d’aquest estil ha suggerit Pacheco. Vol desautoritzar les reserves de l’ANC vers als  sindicats majoritaris però   si persisteix en aquesta línia, malauradament, les justificarà!

PER FER UNA ATURADA DE PAÍS CAL QEE ES DONI UNA SITUACIÓ REVOLUCIONARIA? 

En un article anterior, indicàvem que Lenin deia que l’anàlisi concreta de la situació concreta és l’ànima viva del marxisme. Veiem, també, que segons Lenin, les condicions necessàries per  una situació revolucionaria, són tres:

  1. Impossibilitat per a les classes dominants de mantenir el seu domini en forma immutable i obertura d’una esquerda per on irrompen el descontentament i la indignació de les masses.
  2. Agreujament de la misèria i de les penalitats dels oprimits.
  3. Intensificació de l’activitat de les masses, que en temps “pacífics” es deixaven espoliar, però que en èpoques turbulentes són empeses, tant per la situació de crisi en conjunt com des de dalt, a una acció independent.

Sense aquests canvis objectius, que no depenen en exclusiva de la voluntat particular de tals o tals grups i partits, ni d’aquestes o aquelles classes socials, la revolució, remarca Lenin, és, per regla general, de moment impossible.

Lenin afegia que la presència de condicions revolucionàries no és suficient perquè hi hagi revolució. També són necessàries unes condicions subjectives. Tot plegat ens porta a la conclusió que sense Partit proletari, no hi ha ni hi haurà revolució; sense una estratègia correcta no hi ha ni hi haurà revolució; sense una línia de masses que guiï i orienti políticament a la classe obrera en cada moment, no hi ha ni hi haurà revolució; sense la creació d’organitzacions socials àmplies i democràtiques entorn de les quals s’agrupin la majoria dels obrers, no hi ha ni hi haurà revolució.

Per assolir aquests objectius associats  al triomf de la revolució, no s’ha d’esperar que es doni una conjuntura revolucionaria i tampoc es pot exigir ni preveure que siguin els sindicats els que les facin possibles. Si esperem que ens portin el menjar a taula  o ens enfadem perquè “els cambrers dels sindicats” no ens el serveixen el menú que hem triat, quan apareguin les possibilitats de revolució ja serà tard. Ho hem de fer ara! Fer-ho, a més, ajudarà a afrontar adequadament cadascuna de les lluites puntuals sense cometre errors d’embalum. Cada lluita parcial ha de ser un assaig general. I això també val per la resposta que és doni davant de la sentència per l’1 d’octubre.

HEM D’APRENDRES DE LES LLUITES RECENTS

En aquests moments, hi ha possibilitats de mobilització i també hi ha, com estem veient, elements que la dificulten. La revolució, entesa com a presa de poder de la classe obrera, encarà no està a l’ordre del dia i, a més a més, la situació política ha virat darrerament. Amb això no li falta raó a Pacheco. Si no abordem aquesta realitat adequadament, correm el perill de fer les coses de manera rutinària, buscant petites satisfaccions puntuals i sense corregir els dèficits estructurals que arrosseguem.

Per aquest motiu, a més de criticar la inhibició de Pacheco quan s’aixopluga en la inexistència de condicions revolucionaries i fer tot el possible perquè rectifiqui,  els revolucionaris no podem limitant-nos a repetint una rere l’altre les consignes de sempre, barrejant-les amb alguna consigna puntual, que de fet ja crida la gent pel seu compte i que també fan seves les organitzacions de la petita i mitjana burgesia, i en alguns casos el sindicalisme economicista i corporatiu, la qual cosa no vol dir que  aquestes consignes no siguin pertinents.

Ja hauríem de tenir l’experiència suficient per entendre que no ens podem limitar a hores d’ara a reclamar simplement la llibertat dels presos polítics, estar contra les retallades o denunciar el racisme, el masclisme i l’autoritarisme de Vox. Aquestes consignes i iniciatives són correctes i les compartim, però els revolucionaris hem d’abordar els problemes de fons i les condicions concretes a partir de les quals les reivindicacions més sentides per la gent poden ser realment satisfetes, ja sigui ara, ja sigui més endavant, posant de manifest totes les dificultats que trobarem pel camí i totes les aliances i totes les formes de lluita que caldrà endegat. Si no ho fem, les consigna llibertat presos polítics i l’exigència d’acabar amb les retallades o la denúncia dels protofeixistes, perdran sentit o no assoliran un contingut revolucionari.

És evident que en la situació actual, el primer incentiu es troba en les reivindicacions momentànies que representen interessos puntuals que el proletariat hauria de sentir com a propis i en les quals també estan interessats altres sectors de la societat. El problema és que ara mateix, aquestes reivindicacions compten encara amb poc suport per part del proletariat organitzat, donada la influència de l’economicisme i el sindicalisme temorenc a les seves files, com mostren les paraules de Pacheco que el cap i a la fi, son la mostra empírica dels límits del sindicalisme sobre els quals ja hem reflexionar en altres articles. A més, la part organitzada del proletariat, amb relació al conjunt de la classe obrera, ara és minsa. Per aquesta raó, són altres sectors i organitzacions socials els que, a la seva manera, les defensen.

Els revolucionaris, en canvi, sabem que el proletariat és l’única classe que està en condicions de resoldre d’una manera completa aquestes demandes. Per això ens neguiteja la inhibició que es propugna des del moviment sindical majoritari i l’absència  d’una política nítidament obrera amb suports socials, que faci seva la bandera de l’alliberament nacional.

La clau està en entendre que per dirigir correctament la lluita, no n’hi ha prou amb tenir “activistes” i desfilar amb banderes i pancartes o apujar el volum del megàfon.

És fonamental moure’ns amb audàcia perquè cada vegada més gent comprengui quin és el context general. Aquesta conducta, donades les característiques actuals, ocasionarà, segurament, el menyspreu  d’aquells que no tenen voluntat de veure més enllà dels quatre elements que apareixent davant dels nassos i sobre els quals tothom opina, sense establir relació amb el context general i amb l’estratègia per conquerir el poder. Nosaltres, com a comunistes, en som conscients: la nostra opció no serà fàcil i ho sabem, ja que ara, entre els sectors més combatius i més organitzats del poble, han fet forat les propostes construïdes al entorn de la teoria de “transformar el món sense prendre el poder” i la majoria de les estratègies es decideixen al voltant del càlcul electoral; no nomes les dels moderats, també les dels que van traient pit  per fer-se els radicals.

Els revolucionaris, en canvi, considerem que el món no es pot canviar de debò, sense abordar el tema del poder. Trigarem més o trigarem menys, però al final, la política proletària farà efecte entre milers de persones i els oprimits seran capaços de forjar un gran front de masses per demolir l’explotació i l’opressió!

Només així tindrà una orientació revolucionària tota aquesta magnífica explosió de mobilitzacions en cadena i les possibles i necessàries vagues obreres i les lluites d’altres sectors de la societat, que no trigaran a estar presents de nou. Només així no anirem a la cua dels enfocaments puntuals, que amb més o menys encert, fan altres grups polítics i organitzacions socials, que no parteixen d’un punt de vista proletari i no empren el marxisme-leninisme com a eina per a l’anàlisi concreta.

Pensar que podem aconseguir la llibertat dels presos polítics sense forjar una aliança àmplia contra el règim el 78 és un autoengany. Sostenir que podem acabar amb l’atur i garantir la plena ocupació, sense acabar amb el sistema capitalista, és un autoengany. Creure que podem mantenir el poder adquisitiu dels pensionistes i un sistema públic de protecció social que permeti uns ingressos suficients per subsistir dignament, en totes aquelles situacions de necessitat, si no hi ha la mobilització unitària de tots els pensionistes de l’Estat espanyol i sense unir la seva lluita a la d’altres sectors populars, és un autoengany. Somiar que la Unió Europea estarà al nostre costat i ens traurà les castanyes del foc, quan els governs europeus, al seu dia, no van aturar les execucions perpetrades pel franquisme i quan aquests governs estan virant cada vegada més a la dreta, és un autoengany.  I insistir en que tot es pot canviar col·locant uns quants ministres en un govern presidit pel PSOE, és autoengany.

Per això insistim en que  cal donar orientacions concretes. Analitzar minuciosament la conjuntura amb totes les seves variacions i derivades i recórrer nous passos que contribueixin al fet que en un futur puguem construir un veritable Partit proletari.

Hem d’organitzar-nos, sense por a ser poc en un primer moment. “Organitzar, organitzar i organitzar” deia Lenin. Organitzar  qualsevol company o companya disposat o disposada a fer una tasca, per petita que sigui. Però no per allunyar-nos de la gent  i de la seva lluita, sinó per estar-hi més lligats i d’una manera més efectiva. Organitzar-nos sense buscar cap mena de sortida personal ni en les institucions ni en les organitzacions socials, sinó fent-ho per servir el poble. Sabent que la viabilitat d’una posició comunista o d’una organització com la que estem forjant, en una situació adversa, ve donada en primer lloc per la seva adequació a la realitat, incloent-hi les aspiracions generals del proletariat.

ALÇAR LA BANDERA DE LA CAUSA COMUNISTA

Sabem que entre antics comunistes regna un cert desànim i molts han d’afrontar situacions personals complicades. Trobaríem  pocs casos de comunistes que en un moment o altre de la seva vida no s’hagin vist obligats a reduir més o menys la seva activitat política per problemes personals. No obstant això, la militància comunista no depèn de les energies limitades o no que tal o tal persona pugui destinar al seu treball polític quotidià durant una època, sinó a la seva posició explicita de classe, és a dir del seu compromís de fons amb la causa comunista de per vida. Això és més evident, si ens referim a aquells que tenen una gran experiència acumulada, per la senzilla raó que l’acumulació d’experiència política al llarg de molts anys, sota  condicions variades, convenientment sintetitzada, és una condició, no única, però si indispensable perquè una organització comunista arribi a dominar la realitat i tenir arrels en el poble.

La gent jove, per la seva banda, que també ha de fer front a situacions personals complexes derivades, especialment, de la precarietat laboral, ha de veure  que només podran formar-se com a veritables comunistes, fent-ho de manera organitzada.

Sense partit proletari no hi haurà triomf de la revolució. Sense estratègia proletària no hi haurà triomf de la revolució. Sense una línia de masses que orienti cadascuna de les accions puntuals i els aporti una visió general, no hi haurà triomf de la revolució. Sense l’existència de veritables organitzacions de masses al voltant de les quals s’organitzin els subjectes de la revolució, no hi haurà revolució.

Nosaltres volem treballar perquè hi hagi revolució i perquè triomfi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s