Lenin  s’ha convertit en un referent per als revolucionaris  gràcies al rigor teòric que li va permetre analitzar de manera concreta i objectiva cada aspecte de la realitat, discutint amb plena seguretat cada un dels detalls i afrontant correctament totes les batalles polítiques. Va saber respondre, doncs, a les exigències del seu temps.

Una lectura acurada de l’obra de Lenin ens permet  comprovar l’encertada descripció que fa del sistema capitalista i del seu desenvolupament peculiar a Rússia, el descobriment de les particularitats del capitalisme  en arribar a la fase imperialista, el vincle entre les lluites d’alliberament nacional i la revolució democràtica, la preparació teòrica i pràctica de la classe treballadora i la teoria per a construir l’imprescindible partit proletari, així com la concepció de que les masses han de ser les protagonistes de la revolució, la qual cosa exigeix teixir les aliances pertinents i preparar la insurrecció popular.

Encara que en alguns escrits com “tres fonts i parts integrants del marxisme”, sembla que Lenin pensés que l’obra de Marx era “completa i acabada“, anys després va desfer aquesta confusió i va dir: “No considerem la teoria de Marx com una cosa completa i inviolable; ans el contrari, creiem que només ha posat les bases de la ciència que ha de desenvolupar-se en totes les direccions, si no volem anar arrossegant-nos per la vida”[i].

Per a Lenin la teoria revolucionària no és un dogma i només té sentit quan va de la mà de la lluita de masses. Aquesta concepció el portà a la conclusió que l’anàlisi concreta de la situació concreta és l’ànima viva del marxisme, una anàlisi que ha de superar tota mena d’especulació, ja que la política no depèn de les intencions sinó de les accions.

Lenin, però, era molt previsor i alertava del perill de caure en l’empirisme, en el qual acostumen a caure els oportunistes de tota mena que s’arrosseguen darrere dels fets que apareixen a la superfície i que s’esbomben des dels mitjans. “El coneixement [deia] és el reflex de la naturalesa per part de l’home. Però això no es produeix d’una manera simple, immediata, sense reflexió total“[ii]. Per a analitzar la realitat cal fer una sèrie d’abstraccions, tenir un patrimoni conceptual, conèixer les lleis que caracteritzen cada mode de producció, observar les contradiccions socials i la seva evolució, etc.

L’anàlisi concreta de la situació concreta també ajuda a corregir els errors. Admetre un error és un criteri adient per descobrir les seves causes i rectificar. “El comportament d’un partit polític davant els seus errors és una de les formes més importants i més segures per jutjar la seriositat d’aquest partit i la manera com compleix amb les seves obligacions cap a la seva classe i les masses treballadores.[iii]“

Rigor, seriositat, paciència, astúcia, optimisme i per sobre de tot, posicionament classista, són expressions que resumeixen la conducta de Lenin. No era, però, ni un somiatruites ni un esbojarrat. Sabia que la realitat és independent de la nostra voluntat, tot i que amb l’acció la podem modificar, però per fer-ho l’hem d’analitzar acuradament. Heus ací perquè ell donava tanta importància a l’anàlisi i li dedicava tant de temps i tantes energies.

La revolució no és una joguina a les nostres mans. Perquè sigui possible s’han de donar determinades condicions, com Lenin va posar de manifest en la seva teoria sobre l’anella feble de la cadena.

Lenin va fer aquesta interessant explicació sobre tot plegat:

“Per a un marxista resulta indubtable que la revolució és impossible si no es dona una situació revolucionària, però no tota situació revolucionària condueix a la revolució. Quins són, en termes generals, els signes distintius d’una situació revolucionària? Estem segurs de no equivocar-nos en assenyalar aquests tres signes principals: 1) La impossibilitat per a les classes dominants de mantenir el seu domini en forma immutable; tal o tal crisi en les “altures”, una crisi de la política de les classes dominants obre una esquerda per la qual irrompen el descontentament i la indignació de les classes oprimides. Perquè esclati la revolució no n’hi ha prou que “els de baix no vulguin viure com abans”, sinó que cal també que “els de dalt no puguin viure” com fins llavors. 2) Un agreujament de la misèria i de les penalitats de les classes oprimides. 3) Una intensificació considerable, per les raons abans indicades, de l’activitat de les masses, que en temps “pacífics” es deixen espoliar tranquil·lament, però que en èpoques turbulentes són empeses, tant per la situació de crisi en conjunt com des de dalt, a una acció històrica independent. Sense aquests canvis objectius, independents no només de la voluntat de tals o tals grups i partits, sinó també de la voluntat d’aquestes o aquelles classes, la revolució és, per regla general, impossible. El conjunt d’aquests canvis objectius és, precisament, el què s’anomena situació revolucionària. Aquesta situació es va donar a Rússia el 1905 i en totes les èpoques revolucionàries en occident; però també va existir en la dècada del seixanta del segle passat a Alemanya, 1859-1861, i en 1879-1880 a Rússia, sense que hi hagués revolució en aquests casos. Per què? Perquè la revolució no sorgeix de tota situació revolucionària, sinó tan sols d’una situació en què als canvis objectius abans enumerats ve a sumar-se un canvi subjectiu, a saber: la capacitat de la classe revolucionària per dur a terme accions revolucionàries de masses suficientment fortes per a destruir (o trencar) al vell Govern, que mai “caurà”, ni tan sols en les èpoques de crisi, sinó se’l “fa caure”. Aquets són els punts de vista marxistes sobre la revolució, punts de vista desenvolupats una multitud de vegades i reconeguts com a indiscutibles per tots els marxistes, i que per a nosaltres els russos van tenir una confirmació claríssima en l’experiència de 1905″.[iv]