Estem immersos en un debat per organitzar-nos con a col·lectiu marxista-leninista. No era aquesta la nostra pretensió inicial. Fa quatre anys, quan s’albirava una forta batalla entorn al dret de la lliure determinació, volíem  agrupar i unificar comunistes no organitzats i  organitzacions comunistes per formar un Partit Proletari català. Volíem que el proletariat assolís, en aquesta batalla, la funció de classe dirigent. La batalla prevista ja s’ha lliurat sense Partit Proletari i els fets han indicat que  ara la seva constitució  no és assolible a curt termini i, per tant,  no hi ha condicions per superar d’immediat la diàspora comunista.

Davant les dificultats  momentànies, hem decidit no abandonar el combat i edificar el nostre propi espai militant, sense oblidar la perspectiva de contribuir a formar, en un futur, un veritable Partit Proletari català i de masses; volem fer-ho servint el poble i evitant qualsevol forma de sectarisme.

Un dels nostres documents constituents aborda precisament aquesta tasca. En aquest article volem aportar més elements i rememorar alguns dels posicionaments de Lenin. Ho fem en una conjuntura on molta de la militància revolucionària potencial opta per les opcions movimentístiques, prioritzant en exclusiva el què s’anomenen moviments socials (sindicats inclosos) i devaluant la forma d’organització partidària de tipus leninista.

LA LLUITA DE CLASES ÉS SUBSTANCIAL AL MODE DE PRODUCCIÓ CAPITALISTA

És sabut que un dels llibres més interessants de Lenin sobre la construcció del Partit és Què cal fer?. La idea central del llibre és senzilla: la classe treballadora no pot aconseguir una comprensió clara del sistema capitalista, de la seva pròpia posició com a classe explotada en aquest sistema, i dels passos que ha de recórrer per destruir-lo i aconseguir la seva emancipació, sense la intervenció conscient dels marxistes.

La lluita de classes, hi hagi o no hi hagi Partit, no desapareixerà, però si aquesta lluita només crea un moviment obrer de masses capaç de dur a terme la “lluita sindical” per pal·liar la seva explotació, no es creen les condicions per eliminar la submissió del treball al capital.

Per a Lenin, la consciència sindical no supera la consciència burgesa, ja que accepta els paràmetres generals de les regles de classe imposades per la burgesia i es planteja només modificar alguns aspectes d’aquestes regles.

Però, per què afirma Lenin que el moviment espontani no supera els límits de la ideologia burgesa? Per la senzilla raó que la ideologia burgesa és molt més antiga que la ideologia proletària, està més desenvolupada, i té a la seva disposició molts més mitjans de difusió.

Lenin no va deixar mai de repetir que hi ha una batalla ideològica constant i continuada dins de les files de la classe obrera, entre els marxistes i els que no ho són. Segons quin sigui el resultat d’aquesta batalla, la consciència del proletariat madurarà en una consciència burgesa o proletària. Els adoradors de l’espontaneïtat, els que fan mofa del Partit i els que només conceben l’organització partidària com una màquina per esgarrapar vots, simplement proposen que els marxistes conscients ens retirem d’aquesta lluita ideològica i no posem cap obstacle a l’hegemonia de les idees burgeses, on ells naveguen tan bé.

Com que no es pot parlar d’una ideologia pròpia de les masses obreres generada en el procés de la lluita sindical i popular, d’una ideologia sindicalista, veïnal, ecologista o simplement feminista, l’elecció queda reduïda a: o bé la ideologia burgesa que es proposa mantenir l’ordre existent, millorant-lo en tal o tal aspecte, o bé la ideologia proletària que es proposa superar-lo. No hi ha terme mig.

ESPONTANEÏTAT VERSUS CONSCIÈNCIA EMANCIPADORA

Era Lenin, per tant, un enemic de l’espontaneïtat de la lluita o de les lluites parcials? Lenin no les menyspreava . Tot el contrari. Però sabia molt bé que l’espontaneïtat no és altra cosa que una consciència “embrionària”, inacabada i immadura. Sabia que si no hi intervenien els marxistes, la consciència embrionària de les masses quedaria limitada a la mera resistència i no es transformaria en consciència emancipatòria sinó que quedaria reduïda a una forma de consciència burgesa.

L’observació de Lenin també és vàlida per aquelles situacions on la lluita de classes es radicalitza i augmenta el nombre de vagues o de manifestacions. Aquest increment de les vagues o les manifestacions no és suficient per transformar els vaguistes i els manifestants en marxistes, en treballadors conscients del seu paper en la lluita de classes. Al contrari: les mateixes vagues que poden obrir la porta als marxistes, incentiven a la vegada les idees més endarrerides entre els treballadors  mentre que, veient l’èxit momentani, els líders sindicals o els que capitalitzen  les mobilitzacions s’estarrufen. Després, com hem vist tantes vegades, aprofiten el prestigi obtingut per crear estructures burocràtiques, presentar-se en les llistes electorals i fer-se portaveus de les il·lusions reformistes.

Quan les vagues són generalitzades entre els treballadors, alguns d’aquests treballadors (inclosos alguns que van de marxistes) comencen a creure que la classe obrera i les classes populars es poden limitar només a fer vagues i manifestacions; que de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, de desobediència en desobediència, la classe treballadora pot aconseguir una millora considerable en les seves condicions o, fins i tot, pot assolir gradualment la seva emancipació i canviar-ho tot. Aquesta és una idea equivocada.

De fet, Lenin, en analitzar els moviments vaguístics de Rússia, assenyalava que la consciència de classe ha de ser molt més alta que la simple consciència que es desprèn de la primera, la segona o l’enèsima vaga. La lluita emancipatòria pot tenir èxit quan els treballadors són conscients de la seva posició de classe, són capaços de seleccionar un moment oportú per atacar, saben formular les seves demandes, tenen connexions amb el Partit i reben directrius precises d’aquest Partit.

És evident que un partit d’avantguarda no pot incloure totes les persones, ni totes les persones que incorpora poden ser catapultades per ocupar funcions de lideratge. La tasca del partit és assenyalar a la classe què és el que cal fer. No es pot limitar a difondre  el que ja s’ha fet, si bé el que s’ha fet ajuda a entendre el que s’ha de fer. En conseqüència, els membres del Partit no se seleccionen únicament avaluant el seu èxit a l’hora de guanyar-se l’acceptació entre les masses com a líders, sinó sobre la base de les seves opinions polítiques i del seu compromís.

Lenin en debatre sobre les  característques de la militància del partit, sostenia:

“El nostre partit és el portaveu conscient del procés inconscient” [diu Martov]. Exactament. I per aquesta mateixa raó, és incorrecte voler que “tots els líders” tinguin dret a ser membres del partit, ja que “cada vaguista” no només és  una expressió espontània del poderós instint de classe i de la lluita de classes que condueix. Si fos inevitablement una expressió de la revolució social,  una expressió conscient d’aquest procés, llavors … llavors el nostre partit acceptaria immediatament tota la classe obrera i, en conseqüència, acabaria immediatament amb la societat burgesa en el seu conjunt. Si vol ser un portaveu conscient de fet, el partit ha de ser capaç d’establir relacions d’organització que assegurin un nivell definit de consciència i elevin sistemàticament aquest nivell”.

Ara bé, això no vol dir que el Partit és omnipotent, que té respostes a totes les preguntes que la lluita espontània pot demandar. Qui afirmi això, és un ignorant. El Partit s’equivoca moltes vegades. Heus ací una de les raons de la importància d’aplicar correctament la crítica i l’autocrítica i d’aplicar sempre la línia de masses.

UN PARTIT QUE TÉ EN COMPTE CADA SITUACIÓ CONCRETA

El 1905, Lenin, aprofitant les escletxes democràtiques i veient el gran moviment vaguista, va reorganitzar el Partit i va obrir les seves portes. A vegades s’ha volgut considerar que aquesta reorganització descartava les opinions que havia sostingut abans.

Lenin va obrir les portes del Partit amb la finalitat d’organitzar els   elements més avançats políticament de la classe obrera, després  d’una dècada d’activitat propagandística i agitadora incansable del Partit que va ajudar les masses a treure lliçons correctes de les grans vagues  contra els empresaris i l’autocràcia tsarista. Un nombre de treballadors cada vegada més gran va aprendre en pocs mesos, setmanes i dies que l’avantguarda marxista havia estat fonamentalment correcta en els seus pronòstics i propostes durant aquella dècada i que seguia sent-ho a mida que la revolució de 1905 es desenvolupava. Com a resultat d’aquest procés, el nombre de treballadors organitzats en el Partit va créixer a un ritme sense precedents a Rússia, si bé és cert que la manera com si van incorporar era, sens dubte, diferent de com s’havia fet en els anys anteriors de relativa mobilització social.

LES TRANSICIONS DEL MOVIMENT DE MASSES

En “Noves tasques i noves forces”, Lenin va explicar que “el desenvolupament d’un moviment obrer massiu a Rússia en relació amb el desenvolupament de la socialdemocràcia” està marcat per “transicions”.

Cadascuna d’aquestes transicions es va preparar, d’una banda, pel pensament socialista que treballava principalment en una direcció i, de l’altra, per canvis profunds que havien tingut lloc en les condicions de vida i en la mentalitat de la classe obrera. Com  que els estrats cada vegada més amplis de la classe treballadora es van incorporar a una lluita més conscient i activa, el ritme de creixement del Partit es va modificar.

Les condicions i el ritme intensificat en què aquests estrats van arribar a la consciència socialdemòcrata el 1905 van ser un dels aspectes d’aquesta transició, en el qual les classes treballadores van donar una importància molt més gran al posicionament polític de la que donaven abans.

Aquest esdeveniments no arraconen la importància de l’activitat partidista i del desenvolupament teòric. En tot cas, venen a constatar que el creixement del Partit i la formulació del pensament marxista no són independents del creixement espontani de la lluita  del moviment obrer.

En arribar a aquest punt, cal recordar que el marxismes no va sorgir per generació espontània, sinó  com un resultat natural i inevitable en el pensament de la intel·lectualitat revolucionària, en uns moments en els que el capitalisme ja mostrava la seva cara explotadora i el proletariat despuntava com a classe revolucionària. Ara bé, el fet que sorgís el marxisme com a ideologia emancipatòria de la classe obrera, no va comportar que de cop i volta tota la classe obrera es fes marxista, com és fàcil de comprovar quan ja han passat anys i anys des de la publicació del manifest comunista.

Aquesta dificultat de la penetració del marxisme en les files del moviment obrer no significa que  les idees  socialistes i el moviment obrer hagin  d’anar  per separat, com de fet va passar en tots els països europeus quan prosperaven les idees del socialisme utòpic.

En un primer moment, els obrers van lluitar contra el capitalisme, van organitzar vagues i sindicats, mentre que els socialistes utòpics  es van apartar del moviment obrer, formulant doctrines que criticaven el sistema burgès capitalista contemporani i exigien la seva substitució per un altre sistema, que consideraven com un  sistema superior. Aquesta  separació entre el moviment obrer i el socialisme va provocar feblesa i subdesenvolupament en cadascun d’ells: les teories dels socialistes, sense enfrontar-se a la lluita obrera, no van ser més que utopies, bons desitjos que no van afectar la vida real; el moviment de la classe obrera es va mantenir minso i fragmentat i no va adquirir importància política.

Ara, aquesta escissió en certa mida es torna a reproduir. Per aquest motiu, veiem en tots els països europeus la necessitat cada vegada més gran de fondre el socialisme científic amb el moviment obrer i donar forma al Partit.

Quan es produeix aquesta fusió, la lluita de classes dels obrers es converteix en la lluita conscient del proletariat per emancipar-se de l’explotació de les classes propietàries, es converteix en una forma més alta del moviment obrer socialista:  la classe treballadora actua com a classe independent.

En formular el socialisme científic, Marx i Engels van encaminar les idees socialistes  cap a la fusió amb el moviment obrer: van crear una teoria revolucionària que explicava la necessitat d’aquesta fusió i van assenyalar que  la tasca dels comunistes és organitzar la lluita de classes del proletariat.

Aquesta és, justament, una de les raons per les quals els nostres documents constituents formulen primer el nostre posicionament sobre la construcció del Partit i, a continuació, els nostres principis en la línia ideològica.

LENIN CONTRA EL DOCTRINARISME

El canvi relatiu de Lenin al 1905, quan per  primera vegada a la Rússia tsarista s’obrí una conjuntura de la lluita de classes on el desenvolupament del partit es podia fer amb noves formes, ja ens ha deixat clar que la concepció que  Lenin tenia  de l’organització del partit mai no era doctrinària. Sempre era  històrica, basada en condicions i requisits objectius, no en un tancament subjectiu.

La posició de Lenin després del fracàs de la revolució de 1905 és molt il·lustrativa. Dins del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, van conviure bolxevics i menxevics i puntualment van aparèixer altres corrents. En tots els debats que aquesta pluralitat va comportar, la qüestió del partit sempre va ser-hi present.

Tot i que ara no ho estudiarem en detall, l’elaboració de Lenin d’aleshores han de ser recuperades. Si mirem l’espectre polític actual, veiem que les plataformes polítiques des de les qual s’organitza l’activitat electoral, uneixen formalment corrents que representen posicions de classe diferents, fins i tot oposades. Aquesta pluralitat també es manifesta a través de debats entre els que intenten vincular la lluita verda o violeta a l’emancipació de la classe obrera i els que la volen substituir per un altre mena d’emancipació que no té present la modificació del sistema de relacions socials. En molts casos, el debat es presenta d’una manera més aviat opaca i tot acaba “resolt” a través d’una botiga de sucs (verd, roig, violeta,…).

Una altre camp on recentment s’ha manifestat aquesta pluralitat és el de la participació electoral. Nosaltres precisament vam intervenir en el debat sobre la participació o no en les eleccions europees i generals a partir de les reflexions que Lenin va fer després de la revolució de 1905, confrontant-se amb els partidaris del boicot que paradoxalment també eren els que en el debat filosòfic s’allunyaven de la dialèctica materialista.

UN PARTIT DE TIPUS NOU

La Revolució de febrer de 1917 va comportar, de  nou, un gir en el desenvolupament polític i organitzatiu del partit, com ja havia passat el 1905. Quan encara estava a Suïssa, Lenin va assenyalar que calia un Partit, no de tipus electoralista, si bé, com ja hem dit, mai va menysprear la importància de la tasca electoral, sinó  capaç de preparar la conquesta del poder. Aquest  partit de  tipus nou,  en pocs mesos es va convertir en un partit de masses, amb centenars de milers de membres, que van  ampliar la seva base d’influència, van guanyar la majoria als soviets i només vuit mesos després de la caiguda del tsarisme, van establir l’Estat soviètic.

SUPERAR LES BAJANADES DE L’ESQUERRANISME.

En el seu assaig contra el “l’infantilisme  d’esquerra” (1920), Lenin també fa aportacions substancials sobre els problemes del Partit. Només n’assenyalarem dos:

Lenin pregunta: “Com es manté la disciplina del partit revolucionari del proletariat? com es controla?” I  respon:

“Primer, per la consciència de classe de l’avantguarda proletària i la seva dedicació a la Revolució, per la seva constància, el seu sacrifici, el seu heroisme.En segon lloc, per la seva capacitat de connectar amb les masses més àmplies de la gent treballadora, sobretot amb el proletari, però també amb les masses obreres no proletàries,(…).En tercer lloc, la correcció del lideratge polític, (…) la seva estratègia i tàctica política, a condició que les masses més àmplies es convencin d’aquesta correcció a través de la seva pròpia experiència. (…)”

En conclusió, les bases decisives per la unitat i la disciplina del partit són la seva línia política adequada que entenen les masses i la seva estreta relació amb aquestes masses, per una banda i la consciència i dedicació a la revolució dels membre del partit, per l’altra.

El segon  element que volem destacar  sobre la visió de Lenin d’un partit marxista revolucionari és la seva valoració dels aspectes positius i negatius de la socialdemocràcia alemanya. Lenin va veure el Partit Comunista com un partit massiu amb estructures eficaces, que regulava democràticament els seus assumptes, en una cooperació efectiva amb sindicats i altres organitzacions de masses, amb un estret vincle entre el treball parlamentari i l’extraparlamentari.

PARTIT DE CONSPIRADORS O PARTIT DE LA REVOLUCIÓ PROLETARIA?

Aquest petit relat de la concepció que Lenin té del Partit, ens ha de permetre desmuntar una concepció que ha permes demonitzar la concepció leninista del Partit, presentant-lo com una organització centralista, integrada per conspiradors professionals.

En la nostra tasca per construir un Partit Proletari, podem aprendre molt de Lenin. Però hem d’entendre que el seu és un enfocament completament històric que no incorpora únicament  les idees proposades  en “Què fer?, tot i que el seu nucli teòric es cabdal. També s’han de tenir presents altres treball, com per exemple, el II Congrés del partit del RSDLP, el seu escrit “Un pas endavant, dos passos cap enrere”, la seva concepció durant la revolució de 1917 i la de  un cop conquerit el poder o tots els seus consells a altres partits, un cop creada la Internacional Comunista.

Moltes de les posicions de Lenin, sobre les que més s’ha posat l’accent,  son simplement mesures necessàries davant  la il·legalitat imposada i que tenien  en compte el treball de la policia tsarista i del poder judicial. Aquestes mesures necessàries, no es poden abandonar -tot i que s’hna de modificar segons siguin les circumstàncies- ja que l’Estat burges, quan pren la seva forma democràtica, no prescindeix de la seva activitat policial i judicial, com podem comprovar ara mateix.

Però seria deshonest ignorar que Lenin, durant el repunt revolucionari de 1905, com hem vist, va adaptar el Partit a les condicions canviants de la lluita. I aquesta posició canviant, sense abandonar mai els principis, va ser una constant, fins el moment de la seva mort.