Manifest fundacional

També el tenim en altres llengües (Castellano – english)

 

1.- Qui som, d’on venim

CridaCommieEls i les promotores i signants d’aquest manifest ens considerem hereves del fil roig català, és a dir, de les lluites populars sofertes, plenes de victòries i amargues derrotes, del potent teixit associatiu, del treball per la llengua, de l’autoorganització dels i les treballadores, de l’assemblearisme sindical, de la resistència feminista davant el cruel patriarcat, dels moviments estudiantils, de la solidaritat amb els altres pobles oprimits, del municipalisme transformador, de la lluita per la completa sobirania del nostre poble, per l’alliberament social i nacional.

Segles de lluita i resistència ens contemplen; de la que en va ser exemple Jaume Compte i el Partit Català Proletari durant la petita Revolució Popular del 1934 -paradigma d’unitat de lluita social i nacional-, o bé Joan Comorera i el PSUC, partit que va ser reconegut com a membre de la Internacional Comunista, única excepció a la norma d’una secció per Estat. Lluita i resistència de la que ha estat exemple també l’Esquerra Independentista, la qual ara recull els fruits de dècades de treball intens.

Cal ara, doncs, una nova concreció d’aquest fil en el segle XXI, humil però digne continuació de les lluites mantingudes fins ara, no nomes a la nostra terra, també cal que aprenem de les experiències socialistes, dels moviments d’alliberació nacional, i del combat popular contra el capitalisme i l’imperialisme arreu del món.

2.- Crida comunista

Així doncs, els i les filles del fil roig català tenim la ferma convicció de que es necessita reorganitzar l’espai marxista-leninista que tingui com a aposta clara la reivindicació dialèctica de l’independència del país com a via per arribar a la construcció del socialisme, provocant una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol i el règim del 78, que va significar la reforma del franquisme per dotar al règim d’una formalitat democràtic – burgesa que li permetés l’acceptació en els organismes imperialistes com la UE o la OTAN.

És a dir, trobem que, arran del complex i contradictori procés, s’ha generat una escletxa que cal aprofitar per trencar amb l’Estat i construir entre tots i totes la República Popular Catalana, que ha de generar noves dinàmiques per a la classe treballadora.

3.- República Popular Catalana

POLITICA ONCE SETEMBRE MANIFESTACION LAPORTA ERC

Considerem doncs, que al Principat, arran de la sentència del Tribunal Constitucional l’any 2010 contra l’Estatut d’Autonomia (insuficient i a més a més, retallat), que va passar per sobre de la voluntat del poble català expressada via referèndum i ratificació del Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, va significar un punt d’inflexió en la societat catalana. Aquesta va experimentar un creixement molt fort de les aspiracions sobiranistes i democràtiques i va desembocar en un moviment popular i de masses amb les grans manifestacions dels anys 2012 a 2015, que per primer cop tenien com a reivindicació central la independència del país.

Creiem que com a comunistes hem d’aprofitar les condicions subjectives de canvi i la correlació de forces que s’està produint a Catalunya arran del procés sobiranista,  i que poden portar a una ruptura democràtica i l’establiment d’una república on les posicions de la classe obrera i les classes populars es vegin reforçades, reconquerint drets a través d’un procés constituent i popular que culmini les tasques democràtic-burgeses encara pendents de realitzar avui en dia a l’Estat espanyol, com a conseqüència de la reforma, que no ruptura, del règim franquista.

Malauradament, creiem que a la resta de l’Estat espanyol la correlació de forces es clarament desfavorable a la superació del règim del 78 i es troba enmig d’una ofensiva neoliberal i recentralitzadora que trepitja els drets de les nacions i pobles que formen part de l’Estat. Davant aquest escenari immobilista, com a marxistes-leninistes no podem subordinar la qüestió social a la qüestió nacional prioritzant un horitzó a hores d’ara llunyà i utòpic com és la reforma federal o la celebració d’un referèndum, tal com proposen certs sectors. Com a internacionalistes que som, no podem tenir por a un procés d’autodeterminació quan aquest pot significar una oportunitat històrica per fer avançar les posicions de classe, sense oblidar els forts lligams que tenim amb la resta de pobles de l’Estat, que sempre tindran la nostra solidaritat en les seves lluites per l’emancipació social. Com a comunistes catalans, estem convençuts de que l’autodeterminació de Catalunya és avui en dia la millor aportació que les classes populars catalanes poden fer pel canvi a Espanya, obligant a obrir el candau de la constitució del 78, trencant l’organització territorial de l’Estat i obrint una escletxa que pot ser aprofitada per l’esquerra dels pobles oprimits.

Per tant, des de la Crida Comunista apostem dialècticament per un procés d’acumulació de forces mitjançant la Unitat Popular i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol aprofitant la conjuntura actual i l’oportunitat oberta amb el procés democràtic que viu el país -que cal fer girar a l’esquerra- per arribar a la proclamació de la República Popular Catalana, com aposta estratègica de les classes populars per l’inici de la construcció del Socialisme a Catalunya.

4.- Països Catalans

Però què passa amb la resta del territori? O quin hauria de ser el marc d’actuació d’aquest espai que reivindiquem? La realitat dels Països Catalans entès com uns lligams culturals, de llengua, d’història comuna… són innegables. Com també és innegable que la realitat política, la consciència social i nacional, i els ritmes són molt diferents. Llavors, que hem de fer?

Sense dubte, entrem en un altre tema històricament polèmic pel moviment comunista a casa nostra. S’ha de dir que massa fàcilment s’ha caigut en descartar -uns- o defensar -altres- ràpidament un model; o el que és el mateix, sempre hi ha hagut una manca de reflexió, de debat obert i de teorització entre postures. Cal abordar-ho amb valentia i fer una aposta netament marxista i no identitària, de construcció nacional al Principat i als Països Catalans. Només així es trencaran dinàmiques negatives i es podrà avançar realment en un projecte d’emancipació.

5.- Les CUP i la Unitat Popular

Tot i que queda molt camí per recórrer, és evident que ens els últims anys s’ha avançat en l’articulació i construcció de la Unitat Popular, teixint un moviment potent, ampli i heterogeni, sense perdre combativitat ni l’essència anticapitalista. Ara hi ha nous i majors reptes que caldrà assumir amb valentia, i creiem que l’espai que reivindiquem ha de participar amb força per aportar el millor de nosaltres: treballar la coordinació, el debat i l’enriquiment de les diverses experiències arreu del territori, impulsar les Trobades, fer créixer la influència als barris i zona de l’Àrea Metropolitana, obrir la UP a nous sectors, prioritzar sempre la presència i lluites al carrer i no l’institucionalisme, etc.

Un dels actors cabdals d’aquesta Unitat Popular són des de fa un temps les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que han multiplicat la seva presència a les institucions -vora de 400 regidors, governant en solitari o en coalició a diversos pobles i ciutats, els 10 diputats al Parlament…- i ha aconseguit visibilitzar moltíssim les propostes i programa d’Unitat Popular.

Així doncs, veiem molt necessari reforçar el projecte de la CUP, i que es mantingui com un espai de trobada transversal i anticapitalista, de treball municipalista, de confluència amb altres moviments rupturistes com succeeix a les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV), a Badalona, Santa Coloma, etc.

6.- Venim de lluny, i anem més lluny encara…

Fins ara hem situat uns mínims que caldrà aprofundir i concretar, a més de treballar altres qüestions que han d’estar sobre la taula, com ara bé el nou moviment obrer i com encarar-lo, la lluita per un feminisme de classe, la solidaritat internacionalista amb altres pobles oprimits i que lluiten de diverses formes per la seva llibertat (recordem ara amb força Nova Rússia, Síria i el Kurdistan…), però el que si que cal reivindicar ara és quin tipus d’espai volem; perquè no hem de repetir errors i els temps ens exigeixen maduresa.

Volem un espai comunista a peu de carrer, profundament feminista, radicalment democràtic, plural i que sàpiga beure de totes les tradicions revolucionàries i escoles combatives, un espai allunyat tant del reformisme i l’institucionalisme com de sectarismes i alliçonaments, que sigui des de l’exemple i la humilitat com haurem d’aportar i enriquir les lluites populars. Aquesta és la nostra aposta i no ens conformarem amb menys.

Els i les promotores i signants d’aquest manifest, eternes somiadores, Quixots irreductibles, fidels al fil roig català, volem posar el nostre gra de sorra en aquesta petita però vital empresa de reconstituir l’eina dels i les treballadores. Aquest ha de ser el primer pas, de molts en endavant. Som-hi tots i totes!

Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l’esperit i l’exemple
d’altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l’empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l’entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l’orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d’una força robada…

Joan Oliver