Cada any, el 19 de juliol, és habitual veure com diversos grups polítics es reclamen, per un dia, hereus del llegat del PSUC, aspirant en gran part a heretar el resultat electoral que va obtenir a les primeres eleccions de la transició i poca cosa més. També hi ha veus que argumenten que el PSUC és cosa del passat, sense rellevància o lliçons positives aplicables al present. L’article de Milian, que tractarem tot seguit, s’emmarca en aquesta segona idea.

Per tal de posar a la vista totes les cartes de la baralla que tenim a les mans, volem destacar que, al nostre parer, el PSUC té una importància cabdal dins el moviment comunista català, sent un partit inicialment d’àmbit nacional català i de marcat caràcter marxista-leninista. Creiem que és essencial avaluar tant els seus èxits com les seves falles, i que aquest procés d’anàlisi ha d’anar més enllà del nostre petit col·lectiu, convertint-se en una discussió inclusiva amb totes les persones interessades en la formació d’un partit comunista rellevant als Països Catalans.

Tal com hem presentat les nostres cartes sincerament, creiem que també és pertinent revelar les de Milian. Aquesta vegada, però, les explicarem des de la nostra perspectiva i no des de la seva. En aquest context, cal destacar que part de la tasca recent de Milian s’ha dedicat a la reedició dels textos d’Andreu Nin, una feina que Pelai Pagès ja havia realitzat prèviament amb detall. De fet, l’article que comentarem reitera les opinions que Pagès ha defensat en diferents publicacions, tot i que sense esmentar- lo, i com Milian reconeix obertament, no introdueix cap element nou. Malgrat això, Milian sembla perseguir un altre objectiu: eliminar qualsevol menció positiva del PSUC dins l’esquerra independentista i projectar el seu estimat POUM com l’única referència històrica vàlida. Aquí rau un desafiament per a Milian, ja que moltes mancances que atribueix al PSUC també es troben en el POUM en un grau molt superior, cosa que ell passa per alt.

Abans d’explorar el tema, convé assenyalar dues qüestions crucials. Primer, emprar els criteris actuals de l’esquerra independentista per jutjar el PSUC és un error, ja que això distorsiona l’anàlisi històrica. Durant els anys trenta, cap partit marxista català es pronunciava obertament com a independentista, encara que hi havia sectors considerats separatistes. Això no va minimitzar les lluites pels drets nacionals i la sobirania, en les quals els partits marxistes van tenir un paper rellevant, un llegat que no podem despreciar. El 6 d’octubre de 1934, per exemple, va ser un moment important, marcat per la proclamació de la República Catalana. En aquell moment, Jaume Compte i Manuel González Alba, del Partit Català Proletari, i Amadeu Bardina, del Partit Comunista de Catalunya (PCC), van morir en combat a la seu del CADCI. Joan Comorera, secretari general de la Unió Socialista de Catalunya –que posteriorment va ser secretari general del PSUC—, va ser aleshores detingut i empresonat, igual que altres membres del govern de la Generalitat per la seva activitat patriòtica. No obstant això, es cert que no es pot fer una valoració històrica seguint el fil d’un únic esdeveniment, i menys encara triant-lo segons conveniències de l’estudiós. Tenint això en compte, encara que no ho desenvoluparem en detall ara, subratllem la nostra opinió que les accions de les organitzacions marxistes a Catalunya durant la seva primera dècada d’existència no es poden qualificar precisament com un exemple general de correcció, ni tampoc d’adequació a les dimensions nacionals de la lluita de classes.

La segona observació se centra en l’estudi del que es coneix com el moviment comunista mundial i la seva relació amb la Tercera Internacional. En un article anterior, vam examinar les idees dels membres de l’Organització Juvenil Socialista. Aquests sostenien que la derrota del moviment comunista no va culminar amb la caiguda del Mur de Berlín, sinó que ja havia començat durant els anys 1920. En aquell moment, vam subratllar la importància d’abordar aquesta qüestió amb rigor i profunditat. Les forces revolucionàries a escala mundial tenen perspectives diverses pel que fa a les interpretacions de la història del moviment comunista. Això dificulta afirmar que aquest hagi estat totalment derrotat, i encara més establir-ne una data exacta. Conseqüentment, aquesta anàlisi requereix un context més ampli i les condicions actuals dels marxistes a Catalunya no sempre són les més favorables per concloure aquesta temàtica general. Cal dir que les idees de Milian sobre aquest tema es basen en fets puntuals i sovint marginals, la qual cosa no permet generalitzacions adequades i avala un pessimisme similar al dels plantejaments de l’Organització Juvenil Socialista.

Dit això, entrem de ple en els elements que Milian pretén tractar en el seu article:

El primer aborda la formació del PSUC com a partit unificat. Ho veu amb una lent centrada en el retret, considerant-ho una concessió dels partits catalans a les pressions de Madrid, especialment del PCE. Afirma, en certa manera, que el PCE va tractar els integrants del PSUC com a titelles, una opinió que sorprenentment sostenien en aquell moment alguns membres del PSOE, en particular aquells amb tendències més espanyolistes i conservadores. Aquesta perspectiva és simplista, ja que es centra en una visió limitada d’una realitat complexa, ignorant els aspectes positius i innovadors de la unificació. Així mateix, es fa una apreciació reduccionista del Setè Congrés de la Internacional Comunista, titllant-lo despectivament de fer “canvis de rumb continus”. Qualsevol membre d’una organització sap que cada congrés implica nous canvis respecte als anteriors, ja que s’aprenen lliçons de les experiències passades i les condicions evolucionen, la qual cosa requereix noves orientacions. Això és encara més pertinent quan la decisió es pren en un context mundial. El canvi de direcció en el Setè Congrés de la Internacional Comunista, celebrat el 1935, va venir després del Sisè Congrés del 1928, i va simbolitzar un reajustament després de set anys de polítiques que es van detectar com a errònies. Això, més que veure-ho com una mancança, s’hauria de comprendre com una consecució necessària i un exemple d’adaptació.

La formació del PSUC, juntament amb les resolucions del Setè Congrés de la Internacional Comunista, es van donar en un moment en què el feixisme estava guanyant espai, una situació que, malgrat diferències obvies, podem reviure avui dia. És clar que no totes les polítiques d’aquell congrés van resultar consistents i eficaces ni tots els partits van saber adequar-les al seu context. Tanmateix, els partits que van implementar aquelles resolucions van assolir avenços significatius en la unificació de la classe treballadora i la lluita contra el feixisme, obtenint millores electorals, i donant lloc als partisans, la victòria soviètica contra el règim nazi i el triomf de la Revolució Xinesa, a la qual dedicarem més atenció posteriorment. En contrast, la visió de Milian incita més al pessimisme que a cultivar un optimisme revolucionari i consolidar la confiança en les forces pròpies en amagar els èxits del passat.

Per retirar qualsevol medalla del PSUC, nega fins i tot el mèritd’haver impulsat el primer diari marxista escrit en català a través de Treball. Ho fa mitjançant tergiversacions històriques. En primer lloc, ningú cometria l’error d’afirmar que Treball va ser la primera publicació marxista íntegrament en català. Els partits que van formar el PSUC ja tenien les seves pròpies publicacions en català, com ara “La Justícia Social” de la USC o “L’Insurgent” del PCP. La novetat radicava en la creació d’un diari completament en català, amb el subtítol de “Diari dels treballadors de la ciutat i del camp”. Per ocultar aquesta especificitat, Milian es concentra en la capçalera Treball. És correcte afirmar que el Partit Comunista Català ja l’havia utilitzat, però s’equivoca en qualificar-la com a patrimoni heretat pel Bloc Obrer i Camperol. Paradoxalment, la decisió del Partit Comunista Català d’unir-se al Bloc Obrer i Camperol va provocar l’aparició d’una fracció anomenada fracció-treball, dirigida pel director de Treball, la qual finalment va optar per no unir-se al Bloc i fer-ho en algun dels partits que anys després van confluir en el PSUC.

En el segon punt de crítica al PSUC, Milian afirma que aquest partit va ser el primer a condemnar els «excessos» revolucionaris, tant al front com a la rereguarda, fins i tot abans que ERC o Unió Democràtica, contribuint així des de l’inici al conegut i fals debat sobre «la guerra o la revolució». Inicialment, caldria analitzar si era indispensable frenar les execucions extrajudicials durant els primers dies de guerra. No obstant això, és essencial subratllar que una part significativa d’aquestes execucions es pot entendre i justificar pel context d’anys d’acció violenta dels sindicats patronals i per la campanya de repressió generalitzada a molts municipis catalans arran del fracàs de la proclamació de la República Catalana el 1934. Des de la nostra perspectiva, considerem un error qualificar contrarevolucionària la proposta d’establir un marc legal per jutjar els actes feixistes, clericals i reaccionaris, i aturar la violència extrajudicial, per poder concentrar tots els recursos al front. Resulta fins i tot còmic veure que, després de qualificar de fals el debat sobre «la guerra o la revolució», Milian s’aferra a aquest mateix debat, considerant que forjar una aliança àmplia entre totes les forces republicanes per guanyar la guerra significava desarticular l’estructura de poder revolucionària. És obvi que Milian s’ha contaminat dels escrits d’Andreu Nin, qui va arribar a afirmar que la revolució espanyola era més profunda que la russa i que l’Estat republicà havia desaparegut i, a partir d’aquí, feia un fals paral·lelisme entre la revolució russa de febrer de 1917 i la situació espanyola de juliol de 1936, suggerint la creació de soviets amb la pretensió de dirigir la revolució espanyola des d’una organització que només tenia una certa força a Catalunya.

No és exacte dir que el PSUC no es va centrar en l’aliança de les forces treballadores. De fet, un dels seus objectius principals era construir un front únic del proletariat i unificar tots els sindicats, per la qual cosa va prendre mesures específiques. Juntament amb la creació del front unit antifeixista, aquesta idea va ser un element clau en el Setè Congrés de la Internacional Comunista. Tanmateix, el veritable debat hauria de girar entorn de si el PSUC va poder dur a terme aquesta estratègia de manera efectiva i si va aconseguir mantenir unes relacions apropiades amb la resta de forces obreres, cosa que considerem un punt realment essencial a clarificar.

Però retornem a la suposada contradicció entre guanyar la guerra per poder culminar la revolució. Una estratègia similar va ser efectiva per als comunistes xinesos en la seva guerra contra el Japó. Si la Xina no hagués aconseguit la victòria en aquella guerra, la fundació de la República Popular Xinesa no hauria estat possible. Tot i que sovint es presenta l’inici de la guerra civil espanyola exclusivament com un aixecament protagonitzat per militars, és crucial recordar el paper determinant de la intervenció estrangera, sobretot d’Alemanya i Itàlia, sense la qual el cop d’estat potser no s’hauria produït ni la guerra hauria tingut els resultats que coneixem. Per això, la guerra també pot ser vista com un esforç per defensar la sobirania i la democràcia, semblant a la guerra d’alliberament a la Xina. Malgrat que els contextos eren notablement diferents, tots dos casos tenen en comú el fet que els comunistes cercaven establir la política del front unit, però amb certes adaptacions. No van ser el PCE i el PSUC, qui va introduir la divisió entre guerra i revolució. El PCE creia fermament que assolir la victòria en la guerra significava progressar cap a una DEMOCRÀCIA DE TIPUS NOU, similar al concepte de NOVA DEMOCRÀCIA xinesa. Aquest va ser una de les raons per les quals les democràcies occidentals de l’època van ser reticents a recolzar el bàndol republicà.

El tercer punt crític és el reconeixement del PSUC com a membre de la Internacional Comunista. Es sabut que va ser un tema controvertir dins el comunisme de l’Estat espanyol i, segons alguns, fins i tot la causa de les males relacions entre Comorera i Passionaria. Nosaltres ho considerem, en línies generals com una qüestió positiva, ja que va comportar una novetat dins la Internacional Comunista i un cert reconeixement de la realitat nacional catalana. No neguem, però, que va tenir efectes colaterals, especialment en el tipus de lligams que calia establir entre el PCE i el PSUC, que tractarem a continuació.

El cas de Comorera representa el quart punt i serveix com a exemple d’un complex conflicte que afecta significativament el tipus de relacions que els partits revolucionaris nacionals han de desenvolupar en un entorn plurinacional i sota la influència d’un mateix Estat burgès. Aquesta qüestió continua sense resoldre. Tot i no estar totalment d’acord amb les idees de Comorera, compartim més la seva proposta de relació expressada en les seves darreres reflexions que el vincle convencional que existia entre el PSUC i el PCE sota la direcció carrillista. Lamentablement, Milian no aprofundeix en aquest aspecte fonamental i es limita a criticar Comorera de manera desmesurada, arribant a acusar-lo d’assassí; una acusació semblant a la que la fiscalia feixista va utilitzar per condemnar-lo a presó, on finalment va morir.

Els últims punts que aborda Milian tenen a veure amb la política de reconciliació nacional del PCE i el PSUC, l’eurocomunisme i el seu paper durant la transició. Com en tots els aspectes analitzats, hi ha elements positius i negatius, i el sectarisme de Milian no facilita un examen objectiu. En resum, es pot dir que el PSUC va aconseguir ser no només el partit obrer més influent durant els últims anys del franquisme, sinó també el més rellevant en el moviment democràtic. Pel que fa a la seva política, considerem que va estar marcada per l’oportunisme de dretes, un error amb greus repercussions, fins i tot més que les equivocacions d’altres forces polítiques, en gran part degut a la seva notable influència.