L’aparició d’Horitzó Socialista no ens és indiferent. Ubiquen, com a objectiu, crear un PARTIT COMUNISTA DE MASSES, quelcom que Crida Comunista també persegueix, per tal de garantir la independència política del proletariat i conquerir la seva total emancipació. Igual que nosaltres, consideren que, ara per ara, aquest objectiu, tot i ser irrenunciable, encara no es troba a l’abast. Heus aquí un altre punt de coincidència.

Malgrat aquestes coincidències rellevants, Crida Comunista  espera pacientment veure la seva evolució. Som contraris a immiscir-nos en els assumptes interns d’altres. Rebutgem l’entrisme i la doble militància.

El debat entre comunistes ha de ser franc i obert i entre iguals, més enllà de la força social i militant de cadascú i esperem poder fer-lo en un futur amb els companys d’Horitzó Socialista.  Això no ha d’amagar que hi ha coses d’Horitzó Socialista  que ja podem comentar, sense establir, de cap manera, una valoració de conjunt, per la qual cosa ens cal tenir molta més informació i assolir un grau major de complicitats.

Les referències amb què ara comptem són només els articles de la seva web i algunes entrevistes. En aquest breu escrit ens centrem en exclusiva en la següent afirmació, expressada en una entrevista publicada a la Directa:

“La derrota històrica del comunisme no la datem en els anys vuitanta amb la caiguda del mur, la datem als anys vint amb la derrota de la Internacional Comunista i la desarticulació de la possibilitat d’una revolució comunista en Europa”

Els comunistes i les classes treballadores hem patit derrotes, cosa que no ha evitat  tornar-nos a aixecar i assolir després victòries memorables. N’hi ha prou amb recordar els fracassos de la revolució del 1848 i de la Comuna de Paris, analitzats amb lucidesa per Marx i Engels i dels quals van treure ensenyaments que ja formen part del nostre patrimoni teòric. La revolució d’Octubre, per la seva banda,  va ser precedida de la derrota sagnant del 1905 i la revolució Xinesa va ser-ho per una desfeta amb milers de comunistes assassinats que va obligar a emprendre la Llarga Marxa. Però malgrat les dues frustracions puntuals, les revolucions Russa i  Xinesa triomfaren.

Es cert, com explicarem tot seguit, que els bolxevics (al igual que va passar amb el Manifest Comunista i amb les revolucions xinesa i cubana) no van assolir d’immediat els objectius als quals inicialment aspiraven a nivell internacional i que això va condicionar, en certa mesura, el seu procés revolucionari a nivell nacional. Però cal ser prudents en valorar aquests contratemps i les decisions que irremeiablement es van haver de prendre, la qual cosa no vol dir justificar els errors, que és evident que es van cometre a l’hora d’ajustar plantejaments.

No podem fer com l’eurocomunisme, quan va avalar el seu viratge al buit, en la recerca d’una “estratègia socialista eurocèntrica”, tot afirmant que l’impuls de la revolució d’octubre s’havia apagat; o anar més lluny  encara, per dir que aquell impuls ja s’havia apagat a la dècada dels vint, tirant per l’aigüera tot allò que s’ha assolit i s’ha après gràcies a aquell impuls.  

En l’actualitat, els comunistes catalans no tenim ni podem tenir una valoració definitiva i completa de la història del moviment comunista internacional. Seria presumptuós creure que ja estem en condicions d’escriure-la o que podem trobar-la en tal o tal manual  sobre “capitalisme i economia mundial”. Seria un error semblant al que ja van cometre alguns joves revolucionaris als anys setanta del segle passat, quan es van deixar atordir per una parcial i sovint desenfocada història del moviment comunista internacional, escrita per l’aleshores dissident del PCE, Fernando Claudín.

L’estudi concloent de la història del moviment comunista internacional és una tasca que ens supera i ha de ser abordada no només per nosaltres, sinó també per la resta de comunistes; i no solament d’Europa, sinó de tot el món. És aventurat voler avançar ja conclusions definitives i anunciar un suposat fracàs i assenyalar el moment precís en el qual es va produir. Més encara: considerem que hi ha elements clars que ens permeten, a tots plegats, no partir de zero i al voltant dels qual es pot establir un cert consens. Paradoxalment, molts d’aquest elements es deriven d’experiències posteriors a les dels anys vint.  Menyspreant-los cauríem, una vegada més, en allò que s’anomena “adamisme”, esborrant l’experiència històrica i la saviesa llegada pels que ens han precedit, o bé pretendríem tornar a un punt de partida que ja no es pot restablir, creient que el nostre impuls pot ser més fort que el de la revolució d’Octubre.

Reconèixer els errors i treure’n lliçons per tal de rectificar, forma part de la conducta comunista. En diem “funció dialèctica de l’error”. Els nostres enemics, en canvi, volen enfonsar-nos en les derrotes i presenten cadascuna d’elles com la definitiva. Fins i tot presenten les nostres rectificacions com si de derrotes es tractessin quan, de fet, allò que derrota la rectificació és l’error comès. El primer que cal tenir clar és que la derrota definitiva (històrica?) no es va produir  ni amb la caiguda de mur de Berlín ni abans, diguin el que diguin els teòrics de la fi de la història i els periodistes que, de manera inconscient, són presoners d’aquestes teories.

És cert que la Internacional Comunista no va assolir els objectius que en el moment de la seva constitució proclamava.  Pensem que Lenin i els bolxevics inicialment veien perfilar-se la república soviètica mundial, amb la desaparició, en última instància, de les classes, els estats, les nacions, el mercat i la religió.  Res ha succeït i ja han transcorregut més de cent anys. Això significa que hem estat derrotats? En realitat, el desfasament entre programa i resultats és una cosa que ha succeït en moltes ocasions i que hem d’intentar evitar. Ja es va certificar amb el propi contingut del Manifest Comunista, com els seus autors, Marx i Engels, van reconèixer posteriorment. Però un desfasament no és una derrota. Lenin ja ho va analitzar en el seu memorable llibre dedicat a “l’infantilisme malaltís”.  L’erroni, en tot cas, hagués estat no corregir-lo i igual d’erroni seria tornar a la situació desfasada, com si no s’hagués  après res o com si “l’infantilisme malaltís” mai hagués estat escrit. En tot cas, superar el desfasament no significa renunciar als objectius perseguits. Significa, només, modificar les estratègies, les tàctiques i les temporalitats per assolir-los i per afrontar reptes que prèviament no s’havien previst.

Les derrotes europees dels intents revolucionaris -certament històriques, aquestes sí!-   d’abans dels anys vint,  van contribuir al desfasament entre teoria i realitat. N’hi ha prou amb recordar les derrotes hongaresa dels consells obrers i l’espartaquisme a Alemanya o el fracàs del l’experiència dels consells de fàbrica a Itàlia.

Mai hauríem d’oblidar que la reacció  va presentar la derrota de la revolució espartaquista com un restabliment de l’ordre i com la desfeta definitiva dels comunistes, a la qual cosa Rosa Luxemburg va respondre, hores abans de ser assassinada:

” La direcció ha fracassat. Però la direcció pot i ha de ser creada de nou per les masses i a partir de les masses. Les masses són allò decisiu, elles són la roca sobre la qual es basa la victòria final de la revolució. Les masses han estat a l’altura, elles han fet d’aquesta “derrota” una peça més d’aquesta sèrie de derrotes històriques que constitueixen l’orgull i la força del socialisme internacional. I per això, del tronc d’aquesta “derrota” florirà la victòria futura.

L’ordre regna a Berlín!”, ¡esbirros estúpids! El vostre ordre està edificat sobre sorra. La revolució, demà s’elevarà de nou amb empenta i proclamarà, per a terror vostre, entre so de trompetes: vaig ser, soc i seré!”

L’Ordre que va regnar a Berlín durant anys, mai va evitar la presència d’accions obreres de resistència, moltes d’elles heroiques, protagonitzades pels comunistes i tots els germans antifeixistes. Berlín va caure, més endavant,  en mans de la barbàrie nazi que va desencadenar la Segona Guerra Mundial. Però al final, l’Exèrcit Roig va entrar victoriosament a Berlín. Això, com l’èpica lluita dels partisans, també forma part de la història exitosa dels comunistes, malgrat que ara, els mercenaris de la fi de la història volen amagar-ho amb les seves teories negacionistes. I també formen part de la nostra història -i de l’impuls de la revolució d’octubre- les revolucions Xinesa, Iugoslava, Coreana, Cubana i Vietnamita, entre d’altres, amb els seus encerts i les seves limitacions inevitables.  

Sense negar les derrotes puntuals que succeeixen al llarg de la història i sense negar els contratemps, no podem oblidar els èxits i les rectificacions i desenvolupaments teòrics que les van fer possibles! És una herència a la qual no hauríem de renunciar!