El Primer de Maig, també conegut com a dia Internacional dels treballadors, té una doble vessant: és un dia de lluita internacional i organitza aquesta lluita en l’àmbit nacional. Però, en tots els indrets, ha de mostrar, de manera inequívoca i clara, que sota el regne de la societat capitalista hi ha dos camps diferents i clarament oposats: A un cantó, hi ha el proletariat que marxa sota la bandera roja de l’alliberament universal. A l’altre, hi ha les classes propietàries i reaccionàries de tots els països, unides en defensa dels seus privilegis com a explotadors. Quan un dels dos bàndols guanya, l’altre
perd.

Els capitalistes i els seus propagandistes insisteixen que la classe treballadora no compta. Neguen que la classe treballadora sigui capaç de liderar la societat. Fins i tot neguen la seva existència. Sostenen que són els capitalistes i els seus partits, ja sigui sota l’uniforme reaccionari o sota la disfressa socialdemòcrata, els únics capaços de decidir cap on s’ha d’anar, fins i tot quan aquests capitalistes ens aboquen a la crisi econòmica, la crisi climàtica i la guerra.

Però, qui són aquests treballadors explotats, cridats a protagonitzar el Primer de Maig? Són els que treballen a les fàbriques, a les mines o les centrals elèctriques que produeixen les mercaderies que els propietaris venen, obtenint un benefici que els permet enriquir-se. Són els que condueixen un tren, un camió, una furgoneta o un autobús, el que reparteixen el correu o porten el menjar i altres mercaderies a domicili. Són els que garanteixen l’assistència sanitària o l’educació, els que es fan càrrec de la neteja o de l’hosteleria. Els que realitzen espectacles i altres activitats d’entreteniment. Els que treballen al camp o els que serveixen un cafè. Tots ells formen par de la classe treballadora. Però no s’acaba aquí. Els aturats, les persones amb discapacitat, les contractades per cuidar a persones dependents, els sense
papers, els sense sostre…, també formen part de la classe treballadora. De fet, la majoria de la població mundial forma part de la classe treballadora, inclosos els jubilats.

Com tracta el capitalisme espanyol i l’oligarquia financera internacional tots aquests treballadors?

Els salaris es degraden, a l’ombra de la inflació. Durant anys, els drets i la protecció, no han parat de restringir-se, i la darrera reforma laboral només ha aportat petites modificacions cosmètiques que, al capdavall, no fan altra cosa que normalitzar la regressió laboral prèvia. Hi ha llocs de treball que sovint voregen l’esclavitud. I si s’ha pogut aturar algunes de les regressions, garantir uns quants llocs de treball en condicions més o menys dignes o assegurar el poder adquisitiu en algunes pensions, ha estat gracies a la lluita ferma dels treballadors. Ningú ens ha regalat res i ningú té dret a apropiar-se de les nostres lluites i de les nostres conquestes ni de demanar-nos res a canvi.

Ara mateix, a França, els capitalistes intenten endarrerir l’accés dels treballadors a la jubilació. Els treballadors estan lluitant per evitar que els capitalistes els robin un nou dret. Tots els capitalistes del món i tots els seus mercenaris esperen que el govern francès aixafi aquesta rebel·lió. Els treballadors catalans sabem que tots els treballadors del món hi guanyarem si la rebel·lió té èxit. La classe treballadora és internacional i cada victòria en el terreny nacional ens enforteix a tots i ens uneix. I les derrotes, quan es produeixen, ens han de servir per treure lliçons i per afrontar les batalles futures en millors condicions. En cap cas, ens han de portar al conformisme o a la rendició.

El Primer de Maig ha de ser també un dia de lluita per la pau. La classe capitalista de l’anomenat món occidental està duent a terme una sèrie de guerres militars, utilitzant l’OTAN i, a la vegada, impulsa una guerra econòmica a través de sancions contra qualsevol país i nació que exigeixi la sobirania i la independència. Aquesta política militarista i criminal ens pot abocar a una guerra mundial.

A resultes d’aquestes accions embogides dels capitalistes occidentals, milions de treballadors, fins i tot als EUA, Europa i Japó, s’han vist afectats per la inflació, convertint-se en una víctima més de l’atac de la classe dirigent imperialista. Aquesta és una nova raó per unir les nostres lluites, al nord i al sud.

Els comunistes catalans som, abans de tot, internacionalistes. Però el nostre internacionalisme no té res a veure amb l’anomenat cosmopolitisme que han predicat, durant els darrers anys, els neoliberals. De fet, quan ells parlaven de globalització i de cosmopolitisme, de fet, estaven donant suport a l’imperialisme, encara que no s’atrevien a dir-ho. En realitat, el seu “cosmopolitisme” i la seva “globalització” han estat l’eina per mirar d’afavorir a capital financer occidental i per empitjorar la situació dels treballadors. Una mostra d’aquest imperialisme vergonyant, que han amagat darrera dels mots “cosmopolitisme” i “globalització”, ha estat l’expressió “comunitat internacional”, que ha permès justificar la intervenció militar de l’imperialisme en altres països. Una cosa semblant està passant amb la “solidaritat” selectiva a l’hora de tractar a les persones arribades d’altres indrets. La simpatia per les víctimes de la guerra i els conflictes –productes de l’imperialisme– s’aprofita per promoure una mena d’acolliment selectiu i desclassada. Això només és bo per als capitalistes i els criminals. Aquest no és el nostre internacionalisme. El nostre internacionalisme es caracteritza per la lluita contra els capitalistes i els imperialistes a tot el món.

Aquest internacionalisme també ens porta a lluitar perquè el nostre país es converteixi en un país independent i no alineat. Això significa no deixar-se enganyar per frases idealistes o xarlatanes dels propagandistes de l’OTAN, instal·lats ara dins del mitjans de comunicació i dins de les institucions catalanes.

La classe obrera es internacionalista i ha de posar-se al davant de totes les lluites alliberadores i per la dignitat. La lluita per un habitatge digne, és una lluita de la classe treballadora. La defensa dels drets sexuals, enfront l’atac de fanàtics feixistes, és una lluita de la classe treballadora. La lluita dels sense papers és una lluita de la classe treballadora. La lluita per la pau és una lluita de la classe treballadora. I també ho és la lluita per l’alliberament nacional.

El Dia Internacional dels treballadors recorda que l’alliberament de la classe obrera és l’acte col·lectiu de la classe mateixa. Cap partit, cap ministre o cap diputat pot substituir la classe. Si els treballadors ens unim i lluitem, podem transformar el món.

VISCA EL PRIMER DE MAIG!