Un any més, es confirma la tendència a l’estancament de l’independentisme. Deixant a banda els suports que pugui obtenir a les enquestes o bé els seus encerts i desencerts parlamentaris, es fa palès un descens de la mobilització d’alliberament nacional, més enllà de la que pugui tenir lloc en dates assenyalades com aquesta (que pot arribar a ser molt massiva i esperem que així sigui enguany), o bé davant de provocacions feixistes deliberades. La militància comunista dels Països Catalans no ha de veure en això una derrota, ni molt menys. En tot cas, es tracta d’una fase necessària: la desconnexió entre el poble català i l’estratègia parlamentària burgesa, estratègia que ha guiat l’independentisme des d’abans de 2017 i que ha desembocat en la constatació de la impossibilitat de guanyar la independència únicament des d’un parlament autonòmic, apel·lant a una desobediència abstracta i improvisant jugades mestres. El tancament d’aquest període, que podem anomenar fase groga, genera frustració i desconcert. Que l’independentisme passi del color groc al roig, o bé del groc al clarobscur monstruós que assenyalava Gramsci, depèn en gran part de nosaltres. Però anem a pams.

La naturalesa de les principals forces independentistes parlamentàries, gestors autonòmics al servei del capital, ha hagut d’adaptar-se a les demandes cada cop més sobiranistes d’un electorat radicalitzat. Alhora, fent bona la frase de Rosa Luxemburg “qui no es mou no nota les cadenes”, davant del petit desafiament independentista català, l’estat ha deixat clar que té cadenes per donar i per vendre. Amb una classe política catalana plegada al pes de l’estat i cooperant amb la repressió contra els independentistes, és lògic que el cicle de mobilitzacions iniciat la tardor de 2017 hagi arribat a un punt incert.  A més, hi ha un altre dogma del sobiranisme burgès català que ha estat desmentit per la realitat, fet que ha acabat d’alimentar la frustració: la salvació internacional per part del món occidental i democràtic no arriba. On és la nostra revolució cantada? O de colors, és igual. El simulacre de país que va vendre el pujolisme, amb policia i mitjans de comunicació “propis” i amb institucions que acumulaven cada cop més competències, ha deixat una empremta infinita en el catalanisme polític: la il·lusió de que som un país de ple dret del bloc occidental democràtic i que la nostra manca de sobirania serà resolta amb un petit tràngol; els tancs de l’estat no podran passar mai per sobre d’un poble de mirada valenta. Molt maco però mentida. Aquesta consciència de primer món, de democràcia plena europea, amb el seu subjacent xovinisme a voltes anglòfil, a voltes nordicista, és present cada cop que s’assenyala un encaputxat per llençar un paper a terra. Si aquesta classe política és la representant de la nostra burgesia nacional, hem de concloure que aquesta percep el bloc imperialista que la domina com un aliat, o bé que es fa l’orni davant d’un enemic massa poderós.

Davant d’aquest fracàs de la burgesia catalanista per conduir la nau a Ítaca, veiem com per una banda prospera el rendicionisme, mentre que per l’altra hi ha una obstinació en seguir demanant fe al poble per fer la independència, totes dues tendències perfectament compatibles amb, per exemple, organitzar jocs olímpics d’hivern amb l’estat. Aquest cul-de-sac que comporta un progressiu però inevitable esgotament de la paciència popular, insinua possibles solucions que a segons qui li poden semblar inquietants: un gir a l’esquerra de l’independentisme que el faci englobar les demandes socials i populars, un enfocament més adult de la geopolítica… I, com no podia ser d’una altra manera, ara és quan les idees de la burgesia més reaccionària treuen el cap per posar solució a tal desori. El clarobscur monstruós que esmentàvem al primer paràgraf amenaça de parasitar l’independentisme en forma d’extrema dreta europea islamòfoba, guanyant adeptes entre una petita burgesia castigada per la pandèmia i l’encariment de l’energia i entre els individus més endarrerits de la classe treballadora catalana. Si bé és cert que l’extrema dreta als Països Catalans ha estat tradicionalment espanyolista, perquè és al voltant del poder de l’estat i les seves institucions on un moviment ultrareaccionari pot créixer i perquè un moviment així serveix per privilegiar el grup nacional majoritari d’un estat, no podem obviar que l’amenaça d’un feixisme indepe està tenint cert ressò. Sobre quin poder estatal vol fonamentar-se? Sobre quines fronteres i quines forces armades pròpies? Ens trobem potser davant la fase terminal del simulacre pujolista de nació? El fet que es tracti d’un fenomen que es manifesta a la xarxa no ens ha de fer menysprear-lo, ja que el descens de la mobilització independentista al carrer pot afavorir la canalització de l’activisme envers el món virtual, fent que augmenti encara més la influència d’aquest mitjà en els independentistes. Aquest mitjà, tots i els seus innegables aspectes positius, és avui un dels principals vehicles de la falsa consciència, la ideologia de la classe dominant.

I què hi podem fer, nosaltres? Passar del groc al roig, dèiem. Per tirar endavant un procés d’alliberament nacional ens cal entendre la naturalesa de l’estat espanyol. Per molt que la contradicció opressió nacional/nació oprimida es manifesti des de fa temps en primer pla, la contradicció principal i antagònica que rau en la base de la societat és la de capital/treball. I de la mateixa manera que afirmem que la independència de les nacions oprimides per l’estat és un element crucial per revolucionar la qüestió social en el conjunt, també afirmem que la qüestió nacional tan sols pot ser resolta des del qüestionament de la base per part de l’única classe capacitada per fer-ho, la classe treballadora. La classe treballadora catalana organitzada ha de ser necessàriament la que dirigeixi el conjunt de les classes populars catalanes oprimides per l’estat en tots els aspectes. La que pot tirar endavant una lluita perllongada que faci cristal·litzar en victòries polítiques les omnipresents demandes econòmiques. La implantació d’aquest  nou punt de vista, d’aquesta consciència sols es pot materialitzar intervenint en el dia a dia, a la feina, al barri, al centre d’estudi, a les mobilitzacions, als espais públics i sí, també a les xarxes socials, tot combatent tan els tentacles ideològics de la burgesia reaccionària catalanista, com els de la burgesia ultrareaccionària espanyolista. Com a internacionalistes som conscients de que es tracta d’una qüestió complicada si analitzem les diverses sensibilitats nacionals que presenta el proletariat al seu si, però també sabem que existeix una postura correcta i que no és altra que la que beneficiï el conjunt dels treballadors i la seva lluita per uns interessos objectius. I per suposat que aquesta postura passa per donar resposta a les demandes democràtiques d’un poble davant d’un estat lacai de l’imperialisme basat en l’opressió nacional interna. Així, entenem que el proletariat conscient de la resta de l’estat ha de donar suport a la nostra lluita contra l’estat  i nosaltres a la seva lluita contra l’estat, entenent que són lluites diferents pels aspectes nacionals, però que formen part de la mateixa tasca internacional.

I com s’ha d’organitzar políticament la classe treballadora catalana? Com no ens cansarem mai de dir, cal un Partit. Un Partit que actuï com a avantguarda proletària i que tingui un fort lligam amb les masses. Que basi la seva estratègia en les demandes populars i que sàpiga retornar-les al poble en forma de línia revolucionària correcta. Que sàpiga llegir la conjuntura i que no confongui l’estratègia amb la tàctica. Que entengui de manera realista la correlació de forces i no vulgui córrer massa quan la situació és adversa, però que tiri endavant amb tota la força quan els vents són favorables. Que no es deixi portar pel sectarisme, pel dogmatisme, ni per d’altres formes de subjectivisme. Un partit unificat ideològica i políticament. Que sàpiga fer autocrítica, però alhora que no tingui vergonya de reivindicar els seus encerts.  Un partit que sigui l’estat major de combat d’una classe treballadora que no s’estanca en les lluites espontànies, sinó que parteix d’aquestes per dotar-se d’una nova dimensió política, conscient i revolucionària. Que tingui una política d’aliances flexible en consonància amb els objectius a curt i llarg termini. I, sobretot, que tingui com a objectiu la presa de poder per part del proletariat, objectiu fruit de la consciència de la pròpia missió històrica, que només pot ser desenvolupada des de la independència de classe.

Som conscients de que no som els únics que professem aquestes idees. En aquest sentit, celebrem que es promogui el debat marxista en el si de l’independentisme combatiu. No obstant, lamentem que l’existència d’aquest debat comporti divisió, perquè és una mostra de que a tots plegats ens queda encara un camí llarg per recórrer si volem arribar a la necessària unificació que ha de conduir al Partit. Un Partit que, creiem, ha d’involucrar tota la militància comunista catalana a l’hora de trobar una línia adequada que doni respostes als seus objectius. Des de Crida Comunista volem aportar el nostre gra de sorra per tal d’arribar a construir col·lectivament l’organització que necessita la classe treballadora catalana per tal de guiar el poble en la construcció d’una Pàtria al servei de la Humanitat. Apel·lem a l’independentisme d’esquerres en conjunt i a d’altres sectors per tal d’avançar envers la creació d’aquesta eina, amb la mirada posada en el futur però també en l’experiència acumulada, que va sorgir de la pràctica i ha de retornar a la pràctica. Les experiències de la Unitat Popular, de la militància juvenil, dels diversos moviments socials, de l’activitat sindical, dels CDR i, com no, de les diverses militàncies comunistes, formen part de la nostra pràctica, han passat ja a formar part de la nostra teoria i han de ser tornades a posar en pràctica amb un nou enfocament global i rigorosament dedicat a l’eficiència revolucionària, a través de l’intel·lectual col·lectiu del Partit.

Amb aquest objectiu a la ment i al cor, us animem a sortir al carrer i a participar en totes les mobilitzacions d’aquesta diada, especialment en l’acte de record al camarada Gustau Muñoz.

PER LA INDEPENDÈNCIA

PEL SOCIALISME

PASSEM DE LA FASE GROGA A LA FASE ROJA

CLASSE. POBLE. PÀTRIA. HUMANITAT.

Crida Comunista

Als Països Catalans, 9 de setembre de 2022