Des de Crida Comunista enviem una salutació fraterna i revolucionària als camarades del PARTIDO COMUNISTA POLA REPÚBLICA GALEGA amb motiu de les seves activitats per al DIA DA PÀTRIA GALEGA. Estem convençuts que la seva tasca serà determinant perquè la classe obrera gallega compti amb el seu propi partit i assumeixi un paper dirigent en la lluita per l’alliberament nacional i pel socialisme.

Volem agrair-los la seva ferma posició de solidaritat amb el poble del Donbass en lluita contra l’ultranacionalisme ucraïnès i els seus aliats de l’OTAN, cosa que posa de manifest la seva clarividència sobre la situació internacional, igual que ho fa la seva conducta internacionalista i de solidaritat amb els pobles oprimits i contra l’imperialisme, entre els quals nosaltres volem fer una menció especial al poble Saharaui.

Per nosaltres, la creació del PARTIT COMUNISTA POLA REPÚBLICA GALEGA significa la concreció a Galícia d’una meta que busquem a Catalunya, des del mateix moment que ens constituïm com a col·lectiu marxista-leninista.

Crida Comunista va néixer buscant la confluència de comunistes catalans, en una conjuntura en la que, per una banda, s’entreveia una radicalització de la lluita d’alliberament nacional, i de l’altra, s’entreveia també la dificultat perquè la classe obrera tingués un paper dirigent en aquesta lluita, pel fet que el moviment comunista a Catalunya estava, i encara està, molt fragmentat i amb renúncies polítiques i ideològiques fonamentals.

Si bé aconseguim acords puntuals, com el de la plataforma “COMUNISTES PEL SÍ”, durant la

celebració del referèndum de l’1 d’octubre, malgrat que el nostre desig era que aquesta plataforma es transformés, després de la celebració del Referèndum, en plataforma “COMUNISTES PER LA REPÚBLICA CATALANA”, l’intent no arrela.

Nosaltres considerem que la lluita per reformes per millorar les condicions dels desposseïts ha de ser una de les tasques dels comunistes i el mateix val per a la lluita pels drets nacionals. Però ha d’anar acompanyat alhora d’una lluita contra les il·lusions reformistes, sobretot en uns moments en què el reformisme s’ha convertit en la corrent hegemònica dins del moviment obrer i popular.

Les il·lusions reformistes també s’expressen a Catalunya en la lluita d’alliberament nacional. Alguns han arribat a creure, i creuen encara, que és possible una via parlamentària catalana a la independència i que es pot materialitzar amb una mica de desobediència, astúcies, fermesa i bona voluntat o fins i tot realitzant accions que recorden les “revolucions de colors” propugnades pels EUA i l’OTAN. De fet, la via parlamentària-autonomista a la independència, ha estat, d’una manera o altra, la via propugnada pels sectors majoritaris de l’independentisme durant aquests anys de empitjorament del conflicte nacional. I aquesta via ha fracassat. Ni s’ha encertat sempre en les formes de lluita ni s’ha identificat encertadament l’enemic, ja que els sectors dirigents de l’independentisme no poden entendre el que ensenya la teoria marxista de l’Estat i ni tan sols es van adonar que la nostra lluita és una lluita contra un estat oligàrquic, repressiu i centralista, inserit de ple a la cadena imperialista a través de la seva participació a la Unió Europea i l’OTAN. Ara, alguns sectors continuen insistint en la desobediència, com a forma de lluita i en la via pacífica i parlamentària, com a camí a seguir, mentre altres, després de veure que aquesta via no té recorregut i comporta riscos, opten per la via possibilista, cooperant amb les altres forces reformistes que accepten el règim del 78, amb l’excusa d’eixamplar la base, encara que no se sap bé amb quina finalitat la volen eixamplar.

Una altra expressió de les il·lusions reformistes la tenim al govern espanyol de coalició entre PSOE i Unides Podem. No cal explicar que el PSOE és un dels puntals del règim del 78. Unides-Podem no treballa per a la revolució, tal com nosaltres la concebem, o almenys això es desprèn del programa. Pensen que el socialisme és una economia mixta amb l’Estat redistribuint entre els rics i els pobres. Creuen que un capitalisme verd i humanitzat és possible. No comprenen que la taxa real de beneficis és el que mou la conducta del capital i que això determina el paper de l’Estat. No veu que els preus agregats del mercat s’inflen massivament per sobre dels seus equivalents de valor, que la força de treball es desvaloritza i que el capital financer no renunciarà als seus privilegis i que, per tant, el capitalisme és massa fort i pervers per domar-ho. No comprenen que les polítiques econòmiques i socials, sota l’actual sistema de relacions socials, no poden contradir el capital. No reconeixen que Espanya està atrapada dins de la xarxa imperialista dels EUA i això l’obliga a una política internacional militarista i contrària als pobles i al servei de la reacció.

Ja sabíem que un govern del PSOE acabaria sent un govern al servei de l’oligarquia i l’imperialisme. La qüestió de fons era saber si l’entrada d’Unides-Podem avalaria o rectificarà aquesta dinàmica. Nosaltres ja anticipem que si bé els deixarien fer algunes millores puntuals en temes que per al sistema són subsidiaris, quedarien atrapats a la dinàmica perversa de la gestió del sistema. I això dificulta la lluita, cosa que el PSOE persegueix des de fa temps. Ningú no hauria d’oblidar que el govern, més enllà de quins siguin els seus components, es veu en l’obligació de realitzar les funcions diàries requerides per al manteniment i la marxa de la màquina estatal a tots els vessants i també a la repressiva i a la militarista. D’una dolenta teoria i d’un mal lideratge solen sortir resultats dolents i així ha estat.

Els comunistes no ens podem deixar seduir pels intangibles conciliadors, per valors com l’amor i la igualtat, la justícia, el sentit fraternal i somiar que ficant tots aquests valors dins una cartera ministerial, es conformarà una nova societat. Si només parlem de equilibri fiscal, de transparència, d’institucions i d’altres generalitats, no fem res més que fixar la vista a terra i quedar-nos on l’enemic vol encasellar-nos i li estem regalant a la dreta més reaccionària la funció crítica. Hem de saber quins objectius estratègics perseguim i aixecar la mirada per imaginar un horitzó molt més ampli que el que s’amaga darrere una composició governamental. Hem de mesurar cada pas, ser prudents, però sense que la prudència ens submergeixi en un món fosc i que ens faci perdre la capacitat impulsar la lluita antihegemònica. És cert que cal evitar l’idealisme i verbalisme que de vegades ens ha caracteritzat i hem de prendre en consideració tots els aspectes de la realitat, però sense que això ens impedeixi assolir l’alliberament de classe i nacional sinó que operi com a eina per assolir-la.

En moments com els presents, es fa difícil aixecar la bandera comunista, però precisament és quan cal aixecar-la. Els camarades del PARTIDO COMUNISTA POLA REPÚBLICA GALEGA ho estan fent. Estem convençuts que això serà determinant per a la revolució proletària i d’emancipació nacional a Galícia i desitgem també, que el seu treball permeti una cooperació entre tots els comunistes que operem a l’estat espanyol.

Una forta abraçada comunista des de Catalunya.

Visca el DIA DAPÀTRIA GALEGA.

Visca el PARTIT COMUNISTA POLA REPÚBLICA GALEGA.