DE LA REVOLTA A LA REVOLUCIÓ

Els esdeveniments desencadenats a Catalunya al voltant de l’1 d’octubre de 2017 van ser una autèntica rebel·lió contra els intents permanents de negar el dret a la lliure determinació. Paradoxalment, de rebel·lió els va qualificar la fiscalia davant del Tribunal Suprem, però ho va fer utilitzant una concepció malèvola i arcaica del mot. Per fugir d’aquesta interpretació, nosaltres emprarem el mot revolta. De fet, tots els esdeveniments que el Tribunal Suprem va jutjar, no van ser altra cosa que una revolta popular amb la qual milions de persones van sortir repetidament als carrers en tots els racons del país, sacsejant l’opinió pública i finalment van decidir portar a terme un referèndum d’autodeterminació de forma autoorganitzada, davant la impossibilitat de fer-ho en altres condicions. Les institucions espanyoles i especialment els seus poders repressius i el seu sistema judicial, els partits del règim del 78 i els grans grups empresarials, no van ni tan sols ser capaços d’oferir concessions simbòliques per frenar la revolta popular i neutralitzar els sectors més dubitatius. La seva única arma va ser i és la repressió.

Malgrat que la revolta ha sofert un cop dur, i bona part dels seus promotors continuen limitant la seva conducta a l’activitat institucional i la resistència pacífica, la policia està atacant desenfrenadament els manifestants que mantenen encesa la flama de les lluites contra la repressió, per la llibertat dels presos polítics i per l’alliberament nacional. Es continua empresonant persones, burlant-se de totes les recomanacions internacionals que suggereixen frenar la repressió. De nou s’està acusant, fins i tot, els manifestants de terroristes.

D’aquests fets es desprèn una important lliçó: el règim monàrquic espanyol va ser inicialment capaç de fer algunes concessions en l’anomenada transició, però les va fer només en defensa de la seva pròpia estabilitat. Cap dels espantosos fets succeïts sota el franquisme era desconegut o indocumentat i la reforma del franquisme va  amagar-los i va garantir que cap botxí fos jutjat o depurat. El que ara ha canviat és que la gent està disposada a portar a terme accions d’una contundència que desborden les concessions realitzades i posen en qüestió al règim que amb aquelles concessions inicials es va voler apuntalar. Tot i els crits d’alguns reformistes i de les promeses d’establir una taula de negociació, el règim no ha restablert l’estabilitat i la dreta reaccionària i els poders repressius de l’Estat segueixen amb la seva creuada. Mentrestant, la gent continua sortint als carrers i s’està intentant refer les organitzacions i modificar les estratègies.

Hi ha, certament, intents d’apagar les flames de la resistència, mitjançant la força o l’adulació al què han fet alguns governs autonòmics, com per exemple el del País Basc, a través del govern  PNV- PSOE. Però, encara que s’han provocat algunes ruptures, tot porta a pensar que de moment això ha tingut l’efecte contrari i l’independentisme no es desinfla.

Les autoritats monàrquiques i els qui les justifiquen, volen ridiculitzar les accions de la gent dels carrers. Mentrestant, la lluita segueix i no ha deixat de reclamar canvis substancials i fins i tot un “canvi real” amb la reivindicació de la República. Els que han sortit o són als carrers, i no oblidem que han estat milions, estan aprenent amb les seves pròpies accions quin és el seu veritable poder i quines són les seves febleses. L’escalada repressiva, des de gairebé tots els racons i institucions monàrquiques, també ha revelat que els qui ostenten el poder temen que la lluita d’alliberament nacional creixi i ens volen atemorir.

Però el que estem vivint encara no és una revolució. És només una rebel·lió o, segons el llenguatge que ens hem imposat emprar, és  una revolta.

Passar de la revolta a la revolució exigeix, en última instància, descobrir com ha d’operar el “factor detonador” que tant temen les elits monàrquiques i com hauríem d’actuar després. I aquí és on trobem la necessitat d’elaborar una política d’aliances àmplies, de tenir clar quin és el veritable enemic, de clarificar quines són les formes d’organització i de lluita i de construir una avantguarda comunista.

Aquest és el context polític amb el qual ara abordem la reactivació del moviment popular per la lluita d’alliberament nacional i social. I el que cal tenir clar, en primer lloc, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, és que la negació de l’existència de nacions no castellanes ha estat i és un dels pilars de l’Estat oligàrquic espanyol.

L’opressió nacional és tan fonamental per a aquest Estat que qualsevol rebel·lió nacional, fins i tot en algunes de les seves formes més bàsiques, demandant canvis, el posen fora de lloc. Que la lluita per l’alliberament nacional pugui sacsejar el sistema, mostra que l’assoliment real de l’alliberament nacional pot significar la transformació total de l’estructura institucional que s’ha construït amb la monarquia parlamentària sorgida de les entranyes del franquisme.

Això també queda bastant clar veient com els reformistes neguen el caràcter transformador de la reivindicació nacional i fins i tot volen desprestigiar aquells que sostenen que el cop militar del feixisme en 1936 va ser també un cop contra les institucions nacionals de Catalunya i contra la lluita d’alliberament nacional.

Sense necessitat de recórrer a exemples històrics, durant aquests últims anys hem vist com la repressió treia a la llum el rerefons anti català que anima a la reacció, amb el seu famós crit de “a por ellos”. El terror judicial i policial és només un aspecte important que posa al descobert que al capdavall tot plegat és una guerra contra la Catalunya insurgent.

Aprofundir la revolta i apuntar cap a la revolució significa abraçar el contingut estratègic de la lluita d’alliberament nacional en el combat contra la monarquia i contra l’explotació capitalista. La lluita contra la brutalitat policial pot elevar-se a una lluita per l’alliberament. Plantar cara a la repressió  i demanar l’amnistia dels presos polítics significa aturar la dinàmica del règim monàrquic que sustenta l’opressió. La dinàmica del règim està en el centre de tota una sèrie de contradiccions no resoltes i es fa evident la necessitat d’un front ampli contra la monarquia, especialment per a aquells que volen passar d’una revolta justificada a una revolució victoriosa.

Ara bé, el moviment d’alliberament nacional, també ha de tenir en compte que, a més a més de les contraccions derivades de la lluita d’alliberament nacional, Espanya pateix altres contradiccions que cal aprofitar. Les víctimes són nombroses i el que cal és agrupar-les.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s