La fugida de l’anomenat rei emèrit ha estat una excepcional mostra de les limitacions i contradiccions en les quals es mou el règim monàrquic borbònic espanyol i de la submissió dels partits polítics associats a aquest règim. El Govern de Pedro Sánchez ha  protagonitzat una maniobra que ho ha permès i amb la qual es vol rentar la cara del rei actual, per perpetuar la monarquia.

Hi ha un fet que hem de dir clarament: les evidències de la corrupció i de la degeneració de l’anterior monarca han creat una important crisi i més tensions, però no un buit de poder. Perquè existís un buit de poder caldria que les classes dominants estiguessin totalment desorientades o no poguessin garantir la continuïtat del règim del 78, o que s’enfrontessin  a una extraordinària ofensiva combativa del poble treballador. De moment, malauradament, no és aquest el cas, si bé pot ser-ho en un futur no llunyà.

De poc serveix a la classe obrera una política basada en l’especulació. El que importa ara és la concreció de la política que ha de mobilitzar i organitzar la població. Quan algú anuncia que la monarquia caurà pel seu propi pes, somia, i el que és pitjor, deixa tots els que li fan cas en una terrible confusió i a l’espera dels esdeveniments. El mateix val per a aquells sectors de l’independentisme que anuncien, per enèsima vegada, que l’Estat espanyol ha entrat en xoc i que la victòria ja està altre cop a tocar de la mà.

La monarquia està en crisi, però no hi ha encara buit de poder , si bé es tracta d’una crisi general i d’una gran profunditat. S’han evidenciat les contradiccions entre els diferents partits del règim del 78 i fins i tot a l’interior del govern, però aquestes contradiccions no eviten una possible situació de compromís i més encara quan és previsible que l’oligarquia financera i monopolista espanyola i els imperialistes europeus i nord-americans promoguin aquest compromís, ja que no els interessa la inestabilitat.

Aquesta és una de les raons per la quals nosaltres no creiem que ara la consigna general hagi de ser l’exigència d’un referèndum per a decidir entre monarquia o república, amb un lliri a la mà, nodrint les institucions del règim i amansits per l’actual poder mediàtic. No es tracta de buscar una sortida pactada amb el règim del 78 i organitzada des de l’interior del règim, sinó d’imposar, en la pràctica, la caiguda d’aquest règim arrencant EL DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ, L’AMNISTIA PER A TOTS ELS PRESOS POLÍTICS SENSE EXCEPCIÓ, LA DISSOLUCIÓ DE LES INSTITUCIONS HERETADES DEL FRANQUISME I L’ABOLICIÓ DE LA MONARQUIA.

Per això insistim que la tasca dels comunistes no és especular, sinó posar l’accent en la lluita i amb la creació d’aliances àmplies per a aprofitar les actuals contradiccions que afecten el règim i aprofundir aquestes contradiccions. Només així podrem aconseguir que l’actual crisi derivi en una veritable crisi de règim, com la que, per exemple, es va viure el 1931.

Cal recordar que la proclamació de la República el 1931 no va ser casual. Va ser una conseqüència directa d’una suma de canvis que ja estaven madurant:  d’un auge del moviment obrer, potent sobretot en les zones més industrialitzades. D’un agrupament entre la gran burgesia industrial -inclosa la catalana que deixava de banda el seu regionalisme- i l’oligarquia terratinent, que junts van tancar files amb la dictadura de Primo de Rivera i del Rei, la qual cosa va posar de manifest qui era el veritable enemic. De l’abandonament de les reivindicacions nacionals per part de la Lliga, que va deixar en mans de les classes populars la lluita pels drets nacionals de Catalunya. De la constatació entre altres pobles peninsulars que la deriva centralista de l’Estat monàrquic menyspreava  les  seves particularitats. De les revoltes agràries. De la setmana tràgica de Barcelona que va deixar al descobert que la població no compartia les pretensions colonials de l’oligarquia burgesa i terratinent. De l’aparició de tendències democràtiques dins  l’exèrcit….. Hi havia una necessitat d’accelerar els canvis socials i la república va aparèixer com la via més adequada per a fer-ho.

Fa temps que els comunistes propugnem un FRONT REPUBLICÀ AMPLI, entre totes aquelles forces polítiques disposades a protagonitzar una ruptura amb el règim del 78. En el cas concret de Catalunya, on nosaltres actuem i on apostem per la creació d’un PARTIT PROLETARI, nacional i independent, considerem que aquest front ha d’anar associat a la lluita per la REPÚBLICA CATALANA. Això no ens impedeix reconèixer que a la resta de l’Estat espanyol, existeixen sectors populars amplis objectivament interessats en acabar amb el règim del 78.

L’objectiu principal d’aquesta etapa revolucionària és foragitar la monarquia. El moviment independentista ha estat un dels baluards més importants en la lluita per a aconseguir aquest objectiu i ha contribuït a posar al descobert les limitacions democràtiques del règim del 78. No es tracta d’afeblir-lo, com alguns pretenen, sinó d’enfortir-lo. Però aquest moviment, si queda aïllat, malgrat la seva importància i capacitat de resistència, ara mateix encara no té força suficient per enfrontar-se amb èxit a l’estat. 

Ara prospera la possibilitat de treballar per una cooperació àmplia al voltant dels objectius comuns que hem assenyalat anteriorment. I dins d’aquesta possible cooperació, a nosaltres ens agradaria comptar amb els companys de Unides Podem, però això només serà possible si trenquen les cadenes que els lliguen amb el règim del 78 i amb la Unió Europea.

Les cartes ja estan sobre la taula. La monarquia de Juan Carlos i de l’hereu ha mostrat la seva veritable faç corrupta i degenerada, heretant la tradició borbònica. El feixisme ensenya de nou les urpes i ho fa sense  dissimular, prova clara de que les classes dominants van a totes, ja que aquesta sempre és la seva arma quan tenen dificultats. Els partits reaccionaris tanquen files amb aquesta monarquia depravada. La socialdemocràcia dretanitzada, ara en el govern, es desespera en el seu esforç per apuntalar la monarquia i per subordinar la classe obrera en el marc de la Unió Europea. Les forces intermèdies vacil·len. La classe obrera i el poble sobiranista han de convertir la lluita contra el règim del 78 en l’objectiu immediat. Els comunistes ens fonem en aquestes lluites democràtiques i populars sense oblidar en cap moment la necessitat de convertir-les en un pas avançat en la construcció d’una avantguarda proletària i situar-les en la perspectiva de la plena emancipació dels desposseïts.

No hi ha equívocs possibles. Les opcions són clares. La lluita serà llarga però l’ampliació de les aliances, la claredat en els objectius i la fermesa en el combat, la poden escurçar. L’objectiu polític de la present etapa té un nom: REPÚBLICA!.