Un partit o una organització comunista es desenvolupa sobre tres parets mestres:

1. Una línia ideològica.
2. Una línia política.
3. I una línia organitzativa.

La població, normalment jutja els comunistes per la seva línia política, però això no invalida la necessitat de les altres dues grans parets mestres, ja que sense elles la línia política difícilment progressarà en la direcció que els comunistes desitgem que ho faci.

És obvi que, quan una organització comunista és petita, com en el nostre cas, aquestes tres parets també ho solen ser, tot i que això no ha d’evitar que siguin sòlides i que es cuidin adequadament.

La línia ideològica se sol expressar a través de la concepció marxista-leninista. De fet, la primera prova que un partit o una organització és veritablement comunista, no es troba en el seu nom sinó en la seva ideologia, ja que aquesta ideologia ens indica si s’assumeix o no tot el patrimoni intel·lectual de Marx, Engels i Lenin i tota l’experiència històrica acumulada del moviment comunista internacional.

És possible que tal o tal persona entri en una organització o partit comunista sense estar familiaritzada amb el marxisme-leninisme. De fet, és el que sol passar. En la nostra proposta d’Estatuts, que qualsevol possible militant ha de conèixer i acceptar, el terme marxisme-leninisme ja apareix al costat d’una breu explicació sobre el caràcter de classe de la nostra política. Però aquesta acceptació del marxisme-leninisme no assegura que se’n tingui un domini adequat. El domini del marxisme-leninisme no s’aconsegueix de manera acadèmica, sinó vinculant-lo a la vida partidista i a la pràctica social.

La nostra adhesió al marxisme-leninisme, que al capdavall comporta identificar-se amb el moviment comunista mundial creat a partir de la revolució russa i de la formació de la Tercera Internacional, és la diferència principal entre nosaltres i els altres grups i partits d’esquerra avui hegemònics. Quan un partit d’esquerres abandona el marxisme-leninisme o ja l’arracona d’entrada, aleshores sol propiciar una altra teoria, a través d’intel·lectuals acadèmics, i la pràctica cau en el possibilisme.

Com és ben sabut, abans de la introducció de l’escola pública a finals del segle XIX, els treballadors rarament tenien l’oportunitat d’obtenir una formació superior. En aquestes condicions, els intel·lectuals solen sortir de les files de les classes acomodades i alguns d’ells posen els seus coneixements al servei dels explotats. Ara, en canvi, els treballadors tenen coneixements amplis i a la vegada s’ha incrementat la població assalariada. Això és positiu, ja que no només s’ha “d’educar els educadors”, sinó que és convenient que els nous educadors sorgeixin de les files del combat i els que no surtin d’aquestes files, cal incorporar-los immediatament a la lluita i vincular-los amb els treballadors.

El marxisme-leninisme es desenvolupa buscant solucions als problemes que encara estan sense resoldre i treballant constantment per a millorar la situació de la gent. Heus ací per què cal insistir en la relació directa entre teoria i pràctica. Així,  la columna ideològica i la columna política es reforcen mútuament. Però difícilment es desenvolupen si a la vegada no ho fa l’organització.