L’Institut Sobiranies sembla que persegueix dos reptes interessants en la conjuntura actual. El primer és abordar una colla de problemes relacionats amb la nova etapa que s’obre després de la crisi sanitària del coronavirus, traient lliçons, a la vegada, de tota l’experiència viscuda els darrers anys. El segon és mirar d’eixamplar els espais de confluència entre sectors polítics i socials vinculats principalment als Comuns i la CUP, sense oblidar d’altres corrents d’esquerres. Això, però, es fa sense clarificar quin és l’objectiu a assolir, ja que tot ho situen al voltant de la nebulosa de “les sobiranies”.

El segon repte, des del nostre punt de vista, és prioritari si volem fugir dels tacticismes i treballar amb una perspectiva estratègica. Com que cal ser ambiciosos en relació als objectius a assolir, també caldrà ser-ho en tot el que té a veure amb les aliances per poder disposar de la força necessària per arribar-hi. Som conscients, però, que la tasca de construir ponts, en la conjuntura actual, trobarà moltes dificultats, donat el context preelectoral i les posicions sectàries arrelades entre les forces d’esquerres. I ja sabem que quan regna l’esperit de guerra “els ponts s’acaben convertint en objectiu militar”. Per aquesta raó, les nostres critiques no han de ser vistes com un intent a sumar-nos al bombardeig que sembla que ja ha començat. Les fem amb voluntat d’incentivar la reflexió compartida.

Ja que es tracta d’un projecte que inicialment pivota sobre una colla de personalitats de certa notorietat, no volem deixar de fer-hi una menció, deixant clar des del primer moment que ho considerem secundari. Ni en aquest ni en altres casos, la qüestió principal és l’opinió personal que tal o tal dels seus components ens mereix, sinó les característiques del projecte que tots els seus promotors comparteixen. Tampoc ens volem sumar a aquells que van pel món exigint autocrítiques als altres. L’autocrítica te la fas i no te la fan. Quan  te la fan, no és autocrítica sinó condemna. El que és important, és la voluntat de rectificació i per rectificar primer s’han d’identificar els errors. El debat compartit pot, justament, ajudar a aquesta identificació.

En quant els temes a debatre, si ens atenim al manifest fet públic, considerem que hi ha el perill de començar amb mal peu en centrar-ho tot al voltant d’unes hipotètiques sobiranies. En posar l’accent sobre aquestes “sobiranies” es diu: “La voluntat d’arrabassar la capacitat de la gent de decidir el seu futur, en termes de sobiranies populars, per diverses vies marca el signe dels nostres temps.” Però que es vol dir amb això de signes els nostres temps? On està la novetat  que pren aquest significat transcendental? A hores d’ara ja hauríem de saber que Marx va vincular despossessió i acumulació originària i que, per tant, no té gaire sentit presentar com una gran novetat un fenomen aparegut fa segles. Al capdavall, avui com ahir, l’enemic és el veritable sobirà. I si no s’identifica l’enemic a batre i no es veu de quin pal va, tornarem a ensopegar amb la pedra amb la qual ja hem ensopegat en els darrers anys i aleshores no hi haurà ni autocrítica ni rectificació.

Ens temem que, al capdavall, tota la reflexió es vulgui fer girar al voltant d’allò de “canviar el món sense prendre el poder” i que només es busqui “prendre les institucions” i anar fent coses en el terreny més proper i considerar que amb aquestes coses, dins i fora de les institucions,  ja “construïm sobiranies”. Nosaltres, en canvi, pensem que el que cal és elaborar una estratègia revolucionària, la qual cosa no equival a pensar que la revolució ja estigui a la cantonada i que no sigui necessari marcar-nos objectius a curt termini i unir forces per assolir-los.

Sembla que els promotors de “sobiranies” volen deixar clar, per sobre de tot, que no tenen intenció de construir un partit. Això pot permetre llimar les sospites sobre alguns d’ells que ja tenen una reeixida carrera en la construcció d’espais polítics de tota mena i evitar que els partits ja constituïts els vegin com a possibles futurs competidors. Però un veritable debat hauria de servir per elaborar una estratègia, i l’estratègia no és possible sense estratega. Un estratega, en les circumstàncies actuals ha de ser un intel·lectual col·lectiu, i per tant ha de ser un Partit. Debatre per debatre no servirà de gaire si l’hegemonia de les esquerres segueix en mans de les actuals forces polítiques i socials  d’esquerres  hegemòniques, encara que facin alguns acords conjunturals superant l’actual dinàmica de fraccionament. Amagar-ho és fer-se trampa al solitari.

El manifest, en un dels seus apartats ens diu que el context recent fou “Un context en què la crisi política esdevingué de Règim i d’Estat.” Malauradament, això no va acabar de passar i no reconèixer-ho és un greu error. Al voltant de l’1 d’octubre, fora de Catalunya, ningú va qüestionar el règim del 78 mentre els partits del règim i tot el poder mediàtic i els grans grups econòmics, amb el Rei com a capdavanter,  es van unir i van anar a una. A la vegada,  molts dels suposats crítics del Règim a fora de Catalunya i alguns també a Catalunya, anaren de equidistants, en el millor dels casos. El 1931, en canvi, sí que va haver-hi una crisi de règim. Aleshores el règim es va enfonsar (però l’Estat no!) i el monarca va marxar. Per aquesta raó va ser possible proclamar la República Catalana malgrat tenir un suport electoral inferior al 50% i  els aparells repressius de l’Estat van quedar neutralitzats.  Afinar en aquest tema és cabdal per acabar entenent tot el que ens va passar.

Però vaja, no ens precipitem. La cosa només acaba de començar.