La sobreproducció és un fenomen particular del capitalisme. No significa que totes les necessitats socials estiguin cobertes. Significa, només, que aquells  que tenen capacitat d’adquirir tal o tal mercaderia, per una o altra raó, no ho veuen  necessari. El  recent daltabaix  del petroli ens pot ajudar a entendre-ho.

Cal recordar que, no fa pas tant, molts parlaven del pic del petroli i afirmaven que ben aviat seria  escàs. Ara, en canvi, resulta que hi ha tanta quantitat de petroli al mercat global, que en un moment puntual i en un lloc concret, el preu ha esdevingut “negatiu” per primera vegada a la història.

Si bé no hi ha precedents d’aquest fenomen en relació al preu del petroli, podem trobar-lo a cabassos en relació a d’altres mercaderies, per la qual cosa, el que acaba de passar no  hauria de resultar  sorprenent. El fenomen, en aquest cas ha comportat que una companyia petroliera nord-americana ha estat disposada a pagar per treure’s de sobre alguns barrils de petroli, ja que   engreixar els seus dipòsits no els era rendible. ¿Quantes vegades hem vist llençar fruita, abandonar cases a mitges o, fins i tot,  cremar automòbils com va succeir durant la gran depressió de 1928?

Una de les causes subjacents d’aquesta disminució en la demanda de petroli, prové de la crisi sanitària del coronavirus, quan el govern xinès es va veure obligat a imposar el bloqueig de Wuhan i d’altres províncies el gener passat, i va interrompre, de cop,  la producció industrial precisament en uns dels indrets més industrialitzats. La Xina és el major importador de petroli del món i sol comprar fins a 9 milions de barrils al dia. Amb la interrupció  industrial pel coronavirus, el seu consum de petroli es va reduir en un 20%. Després, la paralització industrial s’ha escampat per altres països i s’ha reduït brutalment tota la activitat relacionada amb el transport de viatgers.

Paral·lelament, en mig d’aquesta disminució en el consum, l’Aràbia Saudita va llançar una guerra de preus contra Rússia, considerant que el coronavirus era una bona oportunitat per apropiar-se d’una porció més gran del mercat i, en comptes de reduir la producció,  va bombar més petroli. Paradoxalment, aquesta aventura  saudita, va ser perjudicial per als EUA, o sigui, per al seu gran aliat, i  aleshores, Donald Trump va empènyer l’Aràbia Saudita  a reconsiderar la seva estratègia, però el mercat ja estava saturat i el consum seguia disminuint. A hores d’ara, es calcula que els EUA produeixen un excedent de 2 milions de barrils diaris. La clau de tot plegat és, doncs,  l’excés de producció per una banda i  els alts costos que comporta emmagatzemar aquest excedent.

Una qüestió associada a aquest daltabaix  puntual del preus dels petroli, a la qual els analistes han donat molta importància, ha estat el venciment i la negociació dels anomenat contractes de futur associats al preu del petroli. Estem, per tant, parlant d’un producte financer acoblat, a la vegada, amb les activitats productives i amb les activitats especulatives, doncs unes i altres solen anar en el mateix paquet.

Vegem-ho amb un exemple. Suposem que un productor de petroli ven, al novembre, un contracte de futur d’un milió de barrils a canvi de 50 $ el barril. Això vol dir que el dia d’execució del futur, suposem que és a finals d’abril, rebrà 50 milions de dòlars i lliurarà el milió de barrils al comprador, sigui quin sigui aleshores el preu de mercat. Suposem que l 10 d’abril, prop de la finalització del futur, el petroli cotitza a 20 $ el barril i no hi ha perspectiva de que això millori. És obvi que al comprador no li interessa culminar el contracte, però ja no  se’n pot desdir, doncs el va signar i ara l’ha de complir. Si, a més, sap que aquest petroli no podrà ser consumit sinó que s’haurà d’emmagatzemar i les despeses d’emmagatzematge són quantioses, a aquest personatge li pot interessar treure’s de sobre el contracte i lliurar a canvi 32 $ per barril a un possible comprador ja que, en cas contrari, haurà de pagar-ne  50 per una cosa que en val 20; a més a més,  haurà de posar més diners per emmagatzemar-ho i  sap que això comportarà unes despeses, que suposarem de més de 2$ per barril. L’operació en futurs, en aquest cas, ha comportat una pèrdua de 30 al comprador, però ell sap que després encara vindran més despeses. Aleshores,  venent el contracte, no fa altra cosa que assumir la pèrdua present i mirar de minimitzar la futura, oferint  una propina de 2$ per barril.

Tot plegat, no és altra cosa que una manifestació de l’anarquia del mercat, de la producció fonamentada  en el benefici capitalista i de la inestabilitat associada a les activitats financeres i especulatives del capitalisme actual.