El Primer de Maig és un dia especial per assenyalar el paper fonamental dels treballadors i perquè ens fem notar  a través de les organitzacions obreres recordant els nostres màrtirs, posant de relleu les reivindicacions del moment, impulsant la solidaritat internacional i destacant que la classe obrera ha de ser el principal subjecte en la lluita per l’emancipació social i nacional

En els darrers mesos de pandèmia s’ha posat de manifest que, tot i que els teòrics del sistema feia anys que volen fer creure que la classe obrera ha desaparegut, els treballadors i les treballadores som imprescindibles com a creadors de tota la riquesa material i espiritual i per garantir la salut i la reproducció.

Estem davant d’una crisi planetària sense precedents que deixa al descobert la irracionalitat del capitalisme i el seu model neoliberal actual, la impossibilitat d’aquest sistema d’aconseguir el progrés humà, el benestar de les majories i la protecció mediambiental.

Els presents són temps de grans canvis, de dificultats cada volta més extremes, d’extensió de la pandèmia i increment dels problemes sanitaris, de tancaments de centres de treball, d’increment de l’atur, d’accentuació de les situacions de necessitat extrema i de la violència contra la dona. Temps en què el capital segueix movent tota l’economia en funció del lucre i la concentració de la riquesa. Sabem que si els fa falta  recorreran  a la repressió i fins i tot el feixisme per mantenir els seus privilegis o fins i tot situaran sobre la taula la possibilitat d’una Tercer Guerra Mundial.

Però es presenta també una extraordinària oportunitat per passar comptes amb el model neoliberal, obrir pas a un procés de veritables canvis i aproximar-nos a l’objectiu alliberador i socialista, que només serà possible amb el protagonisme de la classe obrera. Aquesta és la missió històrica que ha d’assumir la política revolucionària: la consciència socialista. Per a això serà necessari que la classe obrera disposi de la seva pròpia organització política de classe, el Partit Proletari.

En aquestes noves condicions urgeix reconstruir el teixit social, organitzar la gran massa de treballadors que romanen en la precarietat, enfortir els sindicats i les organitzacions populars i generar un gran espai de confluència política i social que aixequi les banderes de la  sortida social i l’emancipació.

La crisi general del sistema capitalista s’anava desenvolupant des d’abans de la pandèmia. Ara, totes dues coincideixen i es potencien entre si, amb conseqüències catastròfiques per a la majoria de la humanitat.

A Catalunya, on les activitats vinculades a la indústria turística i la de l’automòbil, tenen un gran pes, i amb una conjuntura on   ambdues estant fortament afectades per aquestes dues crisis, és previsible que l’impacte sobre les classes treballadores sigui terrible, llevat que siguem capaços de treure’ns de sobre aquest nefast sistema o que siguem capaços de desbaratar la gestió capitalista de la crisi. Si aquesta la gestiona el capital i el seu Estat, tindrà, a més, l’agreujant  d’impactar sobre una realitat social on l’atur i la precarietat laboral ja hi estant fortament enquistats des de fa anys.

Davant d’aquesta adversitat no valen els laments i les queixes. És hora de reprendre el sender dels Màrtirs de Chicago i de la Comuna de París; de tots els nostres avantpassats que van combatre heroicament durant la guerra antifeixista primer i contra el franquisme després i de rememorar tots els exemples revolucionaris que hi ha hagut en els cinc continents durant els últims segles.

La nostra perspectiva emancipadora no ens fa perdre de vista els reptes immediats. Necessitem un retorn ordenat al treball. Les normes de seguretat han d’estar per davant de tot. Volem treballar en condicions segures. A tots els llocs de treball  s’ha de comptar amb els representants dels treballadors. Cal reforçar la inspecció de treball per tal que pugui dur a terme controls preventius i paralitzar l’activitat sempre que la salut dels treballadors perilli.

Lluitarem contra els intents d’emprar els recursos del país per defensar els beneficis i privilegis dels grans grups econòmics i per això estarem molt pendents de les condicions que imposi la Unió Europea i de les polítiques governamentals. Per contra, treballarem per organitzar la lluita per aconseguir que recursos es dediquin a garantir la subsistència de tots aquells que viuen del treball i que ja estan sent les víctimes d’aquestes crisis o que ho seran properament.

Però aixecar la bandera d’aquestes reivindicacions immediates no ens pot portar a caure en el parany de les polítiques pactistes per les quals ara mateix aposten les direccions dels sindicats majoritaris. No serveix per a res suplicar d’avant l’altar capitalista que la crisis no la paguem els treballadors.

Alguns volen tornar a la” normalitat “tan aviat com sigui possible”. Però la vella normalitat és la responsable directa de l’actual anormalitat. Necessitem una societat que giri al voltant de la cooperació entre les classes treballadores i no de la col·laboració entre els explotats i els explotadors, sota el paraigua classista de l’Estat capitalista i tutelada per el govern espanyol.

Enfront dels qui  sermonegen els treballadors perquè s’alineïn amb els interessos dels capitalistes que exploten la pandèmia i que volen lidiar la crisi capitalista imminent per salvar el sistema, declarem que treballarem perquè els treballadors no renunciïn als seus drets i reforçarem les exigències per satisfer les necessitats actuals de la classe treballadora i altres sectors populars!

La pandèmia ha demostrat la barbàrie del capitalisme: un sistema podrit, explotador i obsolet que només causa crisi, patiments, guerres i refugiats. És un sistema molt més incurable que el coronavirus.

Avui, primer de maig, és el moment per aixecar la veu i dir, com diu el nostre himne: AGRUPEM-NÓS TOTS, EN LA LLUITA FINAL.