La crisi sanitària del coronavirus ha posat sobre la taula la problemàtica dels autònoms. La mal anomenada autoocupació ha estat impulsada darrerament per totes les administracions. Però hi ha moltes històries no contades sobre aquesta “emprenedoria”. A vegades, es dona per  suposat que els treballadors autònoms tenen bons ingressos, i en alguns casos  axó es cert, però es tracta de situacions minoritàries. Si bé la imatge del ric empresari o professional autònom que esquiva els impostos segueix sent  ben real, la majoria dels treballadors autònoms tenen ingressos nets per sota de la mitjana dels assalariats. Molts d’ells han de  fer mans i mànigues per arribar a aquesta mitjana salarial  i, com que  estan permanentment a la corda fluixa, quan la corda es tensa són els primers en caure al buit.

La major part de l’augment en nombre d’autònoms ha estat relacionada amb activitats de baixa i inestable facturació. La disminució de la facturació a resultes de les restriccions per combatre el brot de coronavirus els afecten durament. Per altra banda, els autònoms s’han de fer càrrec ells mateixos de les cotitzacions socials i en molts casos s’han hagut d’endeutar per disposar dels mitjans de treball necessaris per dur a terme la seva activitat.

Precisament, com que la seva situació es tan precària, els ajuts que permetin suplantar la pèrdua d’ingressos mínims i els aplaçaments en els pagaments per a ells són vitals. Si bé això pot ajudar-los, no evitarà que molts treballadors autònoms continuïn exposats perillosament al virus.

Els ingressos de molts  autònoms ja van patir un sobresalt  després de la crisi del 2008 i molts encara no s’han recuperat del tot.  Ara, no es difícil imaginar quina serà la seva situació, un cop entrem de ple en la propera crisi.

Els comunistes animem els autònoms, especialment aquells que depenen d’un únic client, a auto organitzar-se. Considerem que la majoria d’ells formen part dels explotats i no considerem correcte dir que s’autoexploten. Ans al contrari, són explotats pel capital de la mateixa manera que ho són els assalariats,  tot i que ho són en unes condicions contractuals  que els obliguen a organitzar la seva pròpia activitat, com també passa, per exemple, amb el treball en el domicili propi. I tot i que a causa de la seva particularitat considerem adequat que s’organitzin al marge de les organitzacions sindicals dels assalariats, els ubiquem com a part integrant del poble treballador.