Crida Comunista ha posat al descobert, repetidament, els límits del reformisme. Advertint d’aquests límits, vam desaconsellar a Podemos incorporar-se al govern del PSOE, encara que, com es pot comprovar, ha apostat per una estratègia institucionalitzada.
Però el reformisme no només s’expressa a través de la proposta de Podemos o del corporativisme del moviment sindical majoritari. Les il·lusions reformistes també s’expressen a Catalunya, en la lluita d’alliberament nacional. Alguns, ingènuament, han arribat a creure, i ho fan encara, que és possible una via parlamentària catalana a la independència i que es pot materialitzar amb un xic de desobediència, astúcies, fermesa i bona voluntat. D’altres, després d’adonar-se que aquesta via no té recorregut i porta maldecaps, estan optant per la via possibilista, cooperant amb les altres forces reformistes que accepten el règim del 78, amb l’excusa de que així eixamplaran la base de suport, tot i que no se sap bé per fer què.

Els orígens històrics del reformisme

El debat sobre la reforma, el parlamentarisme idíl·lic i la revolució és gairebé tan antic com el capitalisme i l’opressió nacional.
Tota idea té una base material. La idea que el capitalisme es pot millorar gradualment (i fins i tot superar) mitjançant reformes parlamentàries no va aparèixer per generació espontània; es va desenvolupar quan els partits obrers i el moviment sindical es van integrar plenament dins la pròpia dinàmica del sistema capitalista. Bernstein, Kautsky i el sanguinari Noske, foren productes de la seva època i d’unes condicions materials que perduren.

Reforma i capitalisme

La revolució és una causa noble, però difícil i arriscada i, a més, no es pot fer quan hom decideix si no quan es donen unes condicions determinades, que només apareixen de tant en tant. Per contra, les reformes són més factibles i poden prosperar dins del sistema capitalista o sota una situació d’opressió nacional, tot i que per aconseguir-les fa falta lluitar.
Intentar alleugerar els sofriments de la gent arrencant millores puntuals dins del sistema i participant en l’activitat parlamentària o en les tasques institucionals, no deixa de ser una opció respectable i, de fet, forma part de la lluita quotidiana dels revolucionaris. Nosaltres, per exemple, hem defensat la participació en totes les conteses electorals i ens hem implicat en les lluites socials per millorar el sistema públic de pensions, per ampliar el dret a l’avortament, per augmentar les competències del minso Estatut d’autonomia del qual disposa Catalunya, per fer possible el referèndum popular de l’1 d’octubre, per treure els presos polítics de la presó…., o per fer realitat el dret a la lliure determinació.

Reforma i contrareforma

Ara bé, l’experiència ens ensenya que les reformes son reversibles, ja que el sistema també impulsa les seves pròpies dinàmiques recessives i aquestes dinàmiques poden fins i tot actuar a través dels que inicialment apareixien com a reformistes, convertint-los en contrareformistes. N’hi ha prou en pensar amb Felipe González, Schröder o Blair.
Ara mateix, per a la majoria de la gent, és clar que el sistema capitalista imperant a l’Estat espanyol no els pot oferir un futur segur. Correm el risc de veure reduïts els salarials reals, d’anar a l’atur o de sofrir les conseqüències de les retallades socials. En el terreny nacional, també estem veient com hi ha un potent intent per rebaixar les ja reduïdes competències estatutàries. Tenim càrrecs polítics i dirigents socials, a la presó, mentre hi ha l’amenaça de nous empresonaments i detencions. Això, però, no ens ha de portar a renunciar a les reformes i a la lluita democràtica i social. Ans el contrari, necessitem programes i demandes per revertir la situació i millorar les condicions d’existència de la classe treballadora, eixamplar els drets democràtics i nacionals i arrancar la llibertat dels presos polítics.

Reforma i revolució

Lluitar per reformes, doncs, no vol dir, necessàriament, ser reformista. Rosa Luxemburg, en el seu llibre sobre REFORMA I REVOLUCIÓ ja va destacar que els “revolucionaris són els millors reformadors”. El nostre avantatge, en relació als reformistes, és que concebem la lluita per les reformes com una activitat constant per la millora de la classe explotada, com un assaig general, per a dur a terme les futures accions revolucionàries i com un mitjà per apoderar als que han de ser els subjectes de la revolució. No ho fem, doncs, amb l’esperança que al final el sistema es transformarà i que a través de l’acció parlamentària s’aconseguirà l’alliberament de classe i nacional. No sembrem falses esperances. Ho fem, per contra, amb una perspectiva revolucionària, sabent que davant tenim un Estat espanyol i capitalista amb els seus aparells repressius militars, policials i judicials que operaran sempre que l’oligarquia espanyola vegi trontollar els seu interessos. Sense aquesta perspectiva, sense aquesta visió sobre quina és la veritable realitat, la lluita per les reformes acaba sotmesa a les “limitacions” del capitalisme i quan, a través de la via reformista i parlamentària no s’assoleixen les expectatives creades i l’Estat espanyol capitalista actua al seu antull, aleshores, la població es desmoralitza i queda en un atzucac.

Les limitacions de la via reformista a la independència

L’acceptació de la pèrdua de la condició de diputat del President de la Generalitat ha estat, d’una banda, l’escenificació que les propostes reformistes sotmeses a règim del 78 van a una i es van imposant com a falsa alternativa. I per l’altra, que la via institucional i parlamentària a la independència, a través de la simple desobediència i alguna astúcia, també és una via reformista sense possibilitat d’èxit.
Després dels darrers anys de lluita, i veient la manca de perspectiva i les trompades que s’han sofert, una part de la gent comença a estar cansada i d’altres és radicalitzen. La radicalització, generalment, és positiva, però en aquest cas no ho és del tot, ja que es limita a demanar més radicalitat en la via parlamentària i aquesta via està bloquejada i no permet arribar a l’alliberament de classe i nacional. També hi ha una tendència suïcida a buscar caps de turc en lloc de reflexionar sobre quina ha de ser l’estratègia.

Fugir de les il·lusions reformistes

Cal fugir de les il·lusions reformistes i ara, en canvi, sembla que hi ha una reformulació d’aquestes il·lusions. La fugida de les il·lusions reformistes NO pot venir de mà dels reformistes i el problema és que, ara per ara, és la seva la mà qui ho remena tot, incloent-hi sovint la mà dels comuns. No es tracta de dedicar-nos a insultar i de veure qui és el més covard i qui és el més pinxo. No s’ha de caure en l’error de tractar als reformistes de traïdors oblidant que darrera tenen molta gent i que sense aquesta gent no assolirem l’alliberament de classe i nacional. A més, els reformistes, com que posen totes les cireres en la cistella parlamentària, ara estant embolicats en una competència electoral per veure qui pot governar l’autonomia i divulguen argúcies acusatòries vers els que consideren contrincants en el terreny electoral. Son uns arguments que els revolucionaris no hem de refermar.
Els reformistes han estat coherents amb la seva estratègia tot i que, com veiem, és una mala estratègia i els ha ocasionat algun sofriment i mals de cap. Cal preservar el caràcter massiu i unitari del moviment, doncs aquesta ha estat una de les parts més positives de tot plegat i ells també han fet la seva aportació. Però els revolucionaris hem d’exercir com a tals, no limitar-nos a ser els que únicament demanen una miqueta més de desobediència i fermesa, sense tenir una estratègia diferent i de masses.
La crisi actual del moviment independentista coincideix en uns moments en els quals sembla que a França i Xile, entre altres llocs, la lluita es revitalitza i allà se’n poden sortir. Ara bé, tot indica que se’n poden sortir en la lluita per les reformes puntuals i això és positiu, de moment, com ja hem argumentat més amunt. Però no hi ha indicis que facin una revolució, tot i que aquesta lluita per les reformes també es pot entomar amb una perspectiva revolucionària i ens consta que en alguns d’aquests indrets hi ha marxistes-leninistes que ja ho fan. Aquí, en canvi, algú vol fer una revolució dirigida des de les cadires del Parlament o negociant amb els que governen a l’Estat.
En el fons, queda de manifest quin és el problema endèmic: no hi ha cap estratègia revolucionària. Caldrà picar pedra, però ens en sortirem!

El procés s’ha acabat?

El fenomen nacional i social que hem conegut com a procés, s’ha caracteritzat per la seva capacitat de mobilització de la població i per la confluència de diferents actors polítics i socials. Ha fet emergir, de manera espectacular, la consciència nacional del nostre poble i l’ha reforçat i expandit. Nosaltres no som partidaris de debats nominalistes, si bé creiem que el fracàs del reformisme no ha de ser presentat, en cap cas, com a fracàs del procés i menys encara, s’ha de considerar que el procés s’ha acabat. El mot procés fa referència a un conjunt de fases successives d’un fenomen o fet complex. El que cal és entrar en una nova fase, on, els subjectes mobilitzadors segueixin reforçant-se. Urgeix un canvi en l’orientació, per centrar bé les reivindicacions en cada moment; organitzar la resistència, ja que la virulència de l’Estat i de l’extrema dreta continuarà; valorar les petites conquestes, quan s’aconsegueixin. Però tot això s’ha de fer trencant amb les il·lusions reformistes.

Parlamentarisme, sobirania i alliberament de classe nacionals

Un dels errors del reformisme és el fetitxisme de la potestat del Parlament. El Parlament de Catalunya és una institució que cal preservar, fet que no ens fa oblidar que ara té una sobirania de fireta. No és un Parlament d’un Estat sinó d’una comunitat autònoma. Amb la sentència contra el President de Catalunya s’ha constatat per enèsima vegada. Però el Parlament espanyol, tot i que té una miqueta més de sobirania, tampoc és sobirà del tot. Per sobre seu està la monarquia i no es pot menysprear el poder militar i el poder judicial, tots dos influenciats per l’extrema dreta. La veritable sobirania està en un altre costat: en el poder econòmic i en el sistema de relacions socials capitalistes. Aquesta és la raó per la qual una veritable estratègia sobiranista ha de plantejar-se també revertir el sistema de relacions socials. Heus ací perquè nosaltres agermanem l’alliberament nacional amb l’alliberament social.

Preparar la campanya electoral i pensar en el llarg termini

En la lluita d’alliberament nacional, la unitat és estratègica però no és suficient. Malgrat això, reagrupar l’independentisme en els seus tres sectors avui representats al Parlament no permet, a hores d’ara, crear un front unitari amb capacitat i vocació d’alliberament nacional i social, a través d’una estratègia revolucionària, ja que aquests sectors majoritaris es rebolquen amb la vella o nova estratègia reformista, ja fracassada o en vies de fer-ho. A més a més, ara els diferents sectors estan a mata-degolla. En el terreny electoral, doncs, s’imposarà la confrontació. I ara ja hi estem ficats. En aquest context, Crida Comunista aposta per eixamplar al màxim l’espai de la CUP.