“Nosaltres els comunistes som com llavors i la gent és com terra. On sigui que anem, ens hem d’unir amb la gent, fer arrels i florir-hi” Mao

Gustau Muñoz va ser assassinat l’11 de setembre de 1978, any que pren cos l’anomenat règim del 78.

Al 78, ja s’havien fet les concessions més sonades dels hereus del franquisme per apaivagar les aspiracions democràtiques del poble. Però les classes dominants que havien donat suport al feixisme i els buròcrates i militars murallats en les institucions estatals, tenien la paella pel mànec. Volien aturar qualsevol moviment que sobrepassés la reforma prevista. La seva prioritat era

• acomodar les estructures centrals heretades del règim feixista,
• assegurar la seva hegemonia en les noves condicions i
• instaurar un sistema bàsicament bipartidista acceptable per l’entorn europeu.

El 78 també fou l’any en el qual, els que pactaren amb els franquistes explicitaren l’acceptació monàrquica, condemnat als que seguíem lluitant per una veritable ruptura, a un cert aïllament social.

Els aparells jurídic, militar i policial van subsistir com els havia deixat el franquisme. Els uniformats, i en especial els seus superiors, eren els mateixos d’abans i també ho eren els torturadors i els policies no uniformats però armats.

Un personatge representatiu del franquisme i a la vegada, negociador i patrocinador del règim del 78, era Rodolfo Martin Villa, aleshores ministre d’interior espanyol, o sigui, responsable de les forces repressives d’ocupació que van assassinar a Gustau Muñoz.

Martin Villa era coneixedor de la realitat catalana i de les organitzacions obreres. Havia estat governador civil de Barcelona i ministre de “relaciones sindicales” del franquisme durant els anys en els quals l’esquerra revolucionària va tenir més incidència en el moviment obrer. Segons ha transcendit, patia una obsessió particular per eliminar les organitzacions marxistes-leninistes.

El franquisme tenia tres elements centrals que el caracteritzaven i que d’alguna manera arrossega l’Estat monàrquic espanyol.

• Era un Estat de classe, al servei de l’oligarquia espanyola i internacional. Aquesta característica la manté l’actual règim monàrquic parlamentari que li ha donat rang constitucional. Però de fet, no és un tret estrictament espanyol. És comú amb els altres països de l’entorn on l’Estat, malgrat les seves peculiaritats nacionals, és instrument al servei de l’explotació capitalista.
• Era un Estat centralista, que negava fins i tot l’existència de nacionalitats no espanyoles. Aquesta característica, tot i que es va atenuar i es va dissimular regulant les comunitats autònomes amb minsos estatuts subordinats a l’Estat centra, també li ha donat continuïtat la monàrquica espanyola, com estem veient ara mateix i també li ha donat rang constitucional.
• I era un Estat imperialista i plenament integrat al bloc encapçalat pels EUA i ara ho segueix sent.

Això cal tenir-ho present, per valorar les demandes de la manifestació en la qual va ser assassinat en Gustau Muñoz.

Fou
1. contra les forces d’ocupació,
2. en suport a l’alliberament nacional,
3. en defensa de les lluites combatives del moviment obrer i
4. de denúncia del govern espanyol que havia entregat el Sàhara al seu aliat marroquí, traint al Front Polisario.

Amb l’assassinat de Gustau Muñoz el règim monàrquic del 78 va néixer amb les mans brutes de sang. Unes mans que els seus promotors ja s’havien tacat abans, no solament amb les condemnes a mort i execucions, sinó també amb altres assassinats, alguns poc coneguts encara, com el perpetrat a Reus quan es va obligar a Cipriano Martos, militant del PCE (marxista-leninista) a empassar-se el líquid d’un còctel Molotov, ocasionant-li una agonia i mort esfereïdores.

Tots els partits que la premsa oficial va titllar als anys 70 d’extrema esquerra, van donar suport a totes les lluites obreres, fos qui fos qui les encapçalés. Van mobilitzar els seus actius arran de l’anomenat procés 1001 contra Camacho, Sortorius i altres.

Aquella solidaritat no va ser sempre retornada. Alguns es van fer el ronso quan Gustau Muñoz va ser assassinat i quan després molts dels seus camarades van ser empresonats, com ja ho havien fet quan va ser assassinat Cipriano Martos i com ho fan ara quant es demana la llibertat de tots els presos polítics.

Aquesta manca de solidaritat, l’han volgut justificar dient que no compartien les seves maneres d’actuar. Obliden que la solidaritat mai és solidaritat amb un mateix. Ho és amb l’altre!

L’esquerra revolucionària tampoc compartia als 70, totes les maneres d’actuar dels encausats en el procés 1001, però no va ser impediment per mostrar i organitzar la nostra solidaritat.

El problema que explica les actuacions temorenques i faltes de solidaritat d’alguns suposadament d’esquerres és que no es volen mullar perquè estan ficats en les cavil·lacions electorals i imbuïts en respectar les normes del sistema.

• Veuen volar una pedra o un petard en una concentració i creuen que és un obús.
• Els han explicat que en tal o tal manifestació es van llançar alguns Molotov i es pensen que es disparaven míssils.
• Escolten, en els informatius manipulats, que algú ha abocat pintura i creuen que s’estan emprant armes de destrucció massiva.
• Veuen cremar un contenidor i s’horroritzen, mentre resten indiferents davant les accions imperialistes que provoquen mort i destrucció.

A més d’altres tares, tenen por, molta por i ens la volen contagiar.

I malauradament, aquesta manera temorenca i esbiaixada de comportar-se, també la trobem amb les conductes puntuals i desenfocades d’alguns sectors de l’independentisme.
Res d’això, però, ens fa menysprear les possibilitats d’impulsar la lluita unitària de la qual en volem ser promotors. Res d’això ens ha de portar a actuacions sectàries. Ara bé, l’aposta per la unitat no ens portarà a renunciar dels principis i a no exercir la crítica de tot allò que considerem nociu per l’alliberament de classe i nacional.

Gustau Muñoz era un jove català revolucionari que es preparava per estar sempre al costat de la lluita obrera. Però no ho oblidem mai. Era, també, un marxista-leninista.

• I ser marxista-leninista vol dir tenir clara la necessitat d’implicar la classe obrera en la lluita política i de construir un partit proletari per convertir-la en classe dirigent.
• Vol dir tenir clar quin és el caràcter classista de l’Estat, per evitar malentesos i no creure que pel simple fet de tenir una façana democràtica, l’Estat deixarà de ser un aparell repressiu.
• Vol dir entendre que les revolucions no les fan les minories sinó les masses populars i que per fer-ho cal forjar una política àmplia d’aliances com un element més d’una estratègia general.
• Ser marxista-leninista vol dir saber emprar en cada moment les formes adequades de lluita, però tenint present que varien en funció de la conjuntura.
• Ser marxista-leninista vol dir ser internacionalista i solidari.
• I ser marxista-leninista vol dir adherir-se a la causa comunista de per vida.

Martin Villa i els seus policies volien acabar amb els marxistes-leninistes. Van dur a terme un acte criminal que va significar un dur, dolorós i terrible cop pels militants del PCE(i). Un cop que va impactar de nou uns mesos després, en morir en Jordi Martínez de Foix i Llorenç, fundador de la unió de Joves Marxistes Leninistes, en unes circumstàncies que encara no s’han aclarit. Però malgrat tots aquests cops, malgrat tots aquests sofriments, no van eliminar la llavor de la lluita.

El millor homenatge que ara podem fer a Gustau Muñoz és, per una banda, seguir treballant perquè l’assassinat no quedi impune. I per l’altra, no apartar-lo mai de la nostra memòria i continuar el seu exemple fent que aquella llavor que els criminals van voler avortar, floreixi de nou amb l’organització d’un fort corrent marxista-leninista, amb tot el que això implica i amb totes les conseqüències que se’n deriven.

Aquesta és la contribució que avui podem fer a la causa comunista, patriòtica i internacionalista que era, al capdavall, la causa d’en Gustau Muñoz!