Ja està clar: l’ascens de Podem i el moviment municipalista d’Ada Colau a Barcelona, han estat una moda passatgera, alimentada per alguns intel·lectuals i activistes que han ocupat l’espai de les esquerres enmig d’una crisi dels partits que històricament havien ocupat aquest espai i que ells prèviament contribuïren a desprestigiar.
Van aixecar esperances, amb un “sí que es pot”, sense aclarir que diantres “es pot” i què s’ha de fer per poder. Van animar falses expectatives sobre la política institucional. La lluita de classes i l’alliberament nacional, els van substituir per referències genèriques a “ells o nosaltres”, “les elits i el poble”, “l’1% contra el 99%”. Ni una paraula sobre l’explotació capitalista. Al seu lloc, denúncies de la corrupció dels polítics sense aclarir qui són els veritables corruptors i que persegueixen. Ara, ha arribat l’hora de la veritat i s’ha vist que el rei i la reina van despullats.
Llavors, què poden fer? Tornar a una “unió de l’esquerra” i al reclam “d’un govern de coalició”, desempolsant les polítiques de Santiago Carrillo i d’ICV al segle XX? Sembla que aquesta és l’opció. Al capdavall han de reconèixer que els seus suports electorals no han estat altra cosa que un traspàs de vots dins dels “votants d’esquerres”. Els vots provinents d’altre tipus de votants són insignificants. El seu és només un vot d’esquerres i en retrocés. Retrocedeixen per què el PSOE torna a reviscolar i atreu una part important d’aquest vot i ERC els menja terreny a conseqüència del seu abandó de la lluita per les llibertats nacionals. Mentre Socialistes i ERC avancen, el PCE i Esquerra Unida queden eclipsats, ja que van posar-se a les ordres de Podem per salvar els mobles ocupant un lloc subsidiari. Ara no saben què fer!
El cas de Catalunya i els comuns és diferent. ICV ha fet valdre la seva estructura municipalista i els alliberats institucionals. Tenien experiència en el tema: va ser aquest el principal actiu que van posar a la taula per guanyar-se el reconeixement dels verds alemanys, fa uns anys. No han tingut inconvenient en perdre les seves bases més catalanistes, per poder seguit anant de bracet amb els socialistes. A ICV han manat en aquests anys, com ha estat habitual en les darreres dècades, els qui tenen càrrec. Per conservar-lo s’han posat al servei d’Ada Colau i han apartat dins dels Comuns a qui els feia nosa com ja havien fet abans dins de la mateixa ICV. Ara volen convertir Ada Colau en la seva joguina. Són il·lustratius alguns dels comentaris dels anomenats federalistes amb els quals es lamenten perquè “no es deixa”. Diuen que “és molt ella”.
ICV té un altre as a la màniga amb el que pot jugar. Mentre el model “Podem” fa aigües, a Europa els verds avancen. Alguns ja comencen a descongelar “l’ecosocialisme”, la “planificació ecològica” i “el nou model productiu”. Tota aquesta parafernàlia, als socialistes ja els agrada: els deixaran que estenguin el “Bicing”. Saben que en aquest terreny poden fer petites concessions a la crossa. De fet, ja van col·locar en la legislatura anterior a Joan Herrera, com a “càrrec expert” al Ministerio de Medioambiente.
Però aquests “ecosocialistes” de saló tenen un problema. Qualsevol solució seriosa a la crisi ambiental pressuposa trencar amb el productivisme , amb el consumisme capitalista i amb el mercat “lliure” propugnat pel santuari de la unió europea del qual ells són devots. Per altra banda, Oriol Junqueras forma part del grup verd europeu i Puigdemont i Comín també s’hi volen incorporar. Per tant, a l’hora de pedalar amb la bicicleta verda, es trobaran amb una pedra a la sabata.
Ada Colau i Podem van progressar quan començava a quedar clar que l’autoproclamada “esquerra de debò”, només eren d’esquerres en aquelles coses que el sistema acceptava. Eren i són covards de debò, en la lluita obrera, en l’ecologia,… i en el combat nacional.
Els que lluitem per l’alliberament de classe i nacional, hem d’aprendre d’aquesta experiència fracassada. A la vegada, hem de superar les nostres deficiències, especialment en tot el referen l’organització i reivindicació del moviment obrer. Cal situar el repte ecològic en primer pla, però no de manera aïllada. Hem de ser els que elaborem i defensem el programa nacional, obrerista, feminista i verd més convincent. I hem d’unir el màxim de forces en la lluita per aquest programa, superant totes les manifestacions de sectarisme. I també hem d’intentar guanyar-nos als que han confiat amb l’estratègia frustrada de Podem i dels Comuns, inclosos aquells i aquelles que ho han encapçalat.
Per finalitzar, una reflexió sobre l’accés de Colau a l’alcaldia de Barcelona. L’opció política de Colau no es pot analitzar com una cosa personalitzada i separada del context. Alguns fan abstracció del context i posen el personatge en una bombolla, com si pogués quedar per sobre de les seves circumstàncies.
Més del 50% dels vots que poden fer alcaldessa a Ada Colau, no són vots al seu programa ni a la seva persona. Seran vots contra Maragall. I no seran vots a favor o en contra del programa de Maragall! Seran vots contra el compromís de Maragall amb els presos polítics, més enllà dels admirables compromisos que en un passat pugui haver tingut Ada Colau amb els presos i que ara difícilment podrà renovar.
Sobre les possibles polítiques socials futures, com deia un eslògan d’ICV fa temps: el futur no està escrit. Els fets diran. Però ens temem que sovint veurem culpabilitzacions d’uns cap als altres, no pel què es faci, sinó pel què, a causa de la forma com es pot dur a terme la investidura, no es podrà fer. En política són molt importants les aliances i ara les estan dinamitant.
Pel que fa a la convocatòria de Comuns a la Plaça Sant Jaume, per celebrar que Ada Colau es tiri a la piscina plena amb l’aigua bruta de PSC, Corbacho i Valls, només ens resta dir que és una veritable provocació.
Els comuns van advocar per un pacte tripartit quan molts dèiem que això seria impossible a causa del cordó sanitari que els socialistes han posat als independentistes a les grans capitals. Ara, els comuns, que deien que no volien renunciar a allò que molts afirmàvem que era una evidència, es justifiquen dient que “han pogut comprovar” que el tripartit és impossible. Fan un malabarisme i utilitzen aquesta constatació, per justificar la seva decisió. Això és pragmatisme del tipus més ridícul que hom es pot imaginar!
Els comuns van advocar per un pacte tripartit quan molts dèiem que això seria impossible a causa del cordó sanitari que els socialistes han posat als independentistes a les grans capitals. Ara, els comuns, que deien que no volien renunciar a allò que molts afirmàvem que era una evidència, es justifiquen dient que “han pogut comprovar” que el tripartit és impossible. Fan un malabarisme i utilitzen aquesta constatació, per justificar la seva decisió. Això és pragmatisme del tipus més ridícul que hom es pot imaginar!
Mai hem considerat que, pel fet de ser la llista més votada, es tingui un dret natural a accedir a l’alcaldia. És legítim i moltes vegades necessari construir majories alternatives. Però aquestes majories s’han de forjar amb pactes públics, amb programes concrets i amb acords amb llums i taquígrafs. Mai amb pactes vergonyants i amb estranys acords de govern que surten a la llum pública de manera retardada i amb comptagotes.
Moltes persones que formen part de la nostra àrea d’influència a Barcelona van signar una crida per a un govern conjunt Comuns-ERC. Aquestes signatures no responien a cap consigna nostre, però creiem que els que van signar-la van prendre una bona decisió. Però ara sí que volem llançar una consigna: Ada Colau, no ho facis!
Crida Comunista 
El tiempo y los hechos dicen que si tú tienes el mando, puedes marcar las pautas a seguir. Si el mando lo tienen otros, ellos son los que las marcan.
A ti solo te queda el derecho al pataleo.
Hoy toca, a ser posible, seguir dando continuidad a una política cercana a las necesidades sociales más perentorias. Ada Colau, alcaldesa. Es lo que toca y merece intentarlo.
M'agradaM'agrada
Mitificas la vara de Alcaldesa, compañero. Es cierto que da cierto poder y, sobre todo,permite colocar a mucha gente, pero los grandes capitalistas, que tienen en sus manos la verdadera vara del poder, apuestan por PSC y Valls. Colau es, para ellos, una penitencia a soportar temporalmente. Ahora Ada Colau ya lo ha hecho: ha optado por acceder a la Alcaldía y, como era previsible, ya es alcaldesa. Apuestamos a que las declaraciones genericas sobre la violencia de genero y la defensa del medio ambiente, o el apoyo a las ONGs se multiplicaran. Otra cosa será lo que ocurra con las verdadereas víctimas de las explotacion capitalista en Barcelona, por las que el PSC y otros de su órb itra, que estarán en el gobierno, ocupando espacios básicos (orden público en manos de unió, por ejemplo), poco o nada van a hacer.
M'agradaM'agrada