La lluita d’alliberament nacional ha estat i és una lluita popular i àmplia en la qual els comunistes sostenim que la classe obrera hi té un lloc i volem que assoleixi el paper de classe dirigent. Aquest lloc no s’ocupa a través de consignes o amb insults als possibles aliats. Tampoc s’assolirà subordinant-nos a ells. S’ha d’assolir demostrant la capacitat per fer propostes adequades, reorganitzant la classe obrera i respectant tots aquells que poden compartir el nostre camí.

Propugnar una política unitària no comporta deixar de banda els interessos específics de la classe obrera, interessos que els comunistes sempre posem en primer pla. De fet, quan no se sap defensar correctament els interessos de la classe a la qual es vol servir, no es té autoritat per fer propostes útils per a tot el moviment d’alliberament nacional i s’acaba comentent desviacions oportunistes de dretes o d’esquerres.

La unitat popular

La unitat popular, sent cabdal, no és un objectiu abstracte; la unitat es defineix pels objectius al voltant dels quals es construeix. Els comunistes treballem per la revolució proletària. Això no vol dir que únicament ens  preocupem per la unitat del proletariat. La classe obrera mai ha fet tota sola una revolució.

Tot i que la classe obrera, i especialment l’organització obrera que vol representar els seus interessos, és qui pot assegurar que la revolució tingui una orientació proletària, no és l’única interessada en un canvi social. Hi ha altres  classes socials interessades en moltes de les finalitats que persegueix la classe obrera. D’altra banda, la mateixa dinàmica del desenvolupament capitalista va creant cada vegada més sectors confrontats amb el grup de grans capitalistes que ostenten el veritable poder i subsumeixen a la resta, la qual cosa no vol dir que el capital no tingui tentacles per subordinar-los políticament, com també pot subordinar a un ventall ampli de la classe obrera i portar-la al seu molí.

Teixir aliances

Heus ací perquè és imprescindible realitzar una anàlisi científica de l’actual situació econòmica, política i social i deduir d’ella quins són els sectors socials que poden estar interessats en la lluita per la república catalana o que no han de tenir interès en destorbar-la. A partir d’aquí, i prenent com a punt de partida la consciència subjectiva que aquestes capes i classes desenvolupen en la dinàmica de la lluita de classes, hem de definir un programa reivindicatiu i polític, que a través de la lluita de masses, desenvolupi i expliciti aquesta convergència entre la classe obrera i els altres sectors socials partidaris d’acabar amb el règim del 78. Aquest és un problema fonamental de la lluita de classes: definir l’objectiu estratègic i construir el conglomerat de capes i classes interessades a assolir-lo. Al mateix temps, definir qui ha de prendre un paper dirigent i la seva política d’aliances en el si d’aquest front ampli de lluita.

Construir estratègia i definir programa

Nosaltres defensem que l’estratègia global de la lluita revolucionària ha de ser elaborada pels comunistes. No ho diem en pla presumptuós. Ho considerem una responsabilitat ineludible. Però defensem, a la vegada, que siguin les diferents organitzacions de classe i de lluita les que construeixin el seu propi programa polític i reivindicatiu per a l’etapa actual. Programes que hauran de partir de les realitats específiques de cada front en qüestió i reflectir l’actual estadi històric de la lluita de classes en general, convertint-se així en els elements educatius de la consciència popular, en els defensors dels drets conquerits i en els organitzadors de les lluites per noves conquestes puntuals. Aquesta concepció s’evidencia en el paper de la nostre premsa i en l’activitat de propaganda: la nostre revista política i els comunicats tenen uns continguts eminentment analítics i teòrics, pensats per definir el debat i orientar la tàctica dels comunistes i entre comunistes i elaborar un programa general. En canvi, considerem que els programes electorals, les reivindicacions obreres, les demandes del moviment feministes o d’altres col·lectius socials han de sortir dels propis protagonistes a través del seu propi debat i nosaltres ens limitem a participar-hi amb la voluntat d’enriquir-los i d’aprendre.

Política unitària del proletariat versus unitarisme desclassat

En defensar polítiques d’aliances àmplies, immediatament es pensa en unitats orgàniques i candidatures compactes, quan per als comunistes no és necessàriament aquest l’objectiu. Els partits majoritaris han invertit totalment els termes de la qüestió: l’estratègia principal per a ells és la política  puntual i la subordinació als aliats. És a dir, per a ells, el proletariat ha de renunciar als seus objectius de classe en nom d’una política d’aliances que pugui atraure altres sectors o suposats aliats i limitar-se a lluitar per objectius interclassistes satisfactoris per aquest aliats. D’aquesta manera la classe obrera resta a la intempèrie.

El punt de referència d’algunes d’aquestes polítiques de front estructurat i compacte resideix en una interpretació mecànica de la divisió  de la societat entre opressors i oprimits i en una manca de compressió sobre d’on ve l’opressió i com s’exerceix. A partir d’aquí, hi ha qui fa el següent   raonament: els opressors són els sectors i classes que es beneficien en exclusiva del poder de l’Estat, i la resta (que no estan orgànicament al poder) són oprimits, susceptibles d’aliar-se al voltant d’aquesta línia divisòria. El raonament de partida és més o menys correcte. El problema rau, en el fet que dins de l’independentisme ha prosperat un corrent -que en molts moments ha estat hegemònica-  que en interpretar-ho de forma mecanicista sospira amb ajuntar a la petita i mitjana burgesia per crear amb ella i com ho vulgui ella, un “front patriòtic” i pactar amb sectors de l’oligarquia catalana, com si també poguessin ser patriotes, oblidant que els sectors oligàrquics ja fa dècades que es recolzen amb l’Estat i que recolzen l’Estat. A la vegada  han fet la mateixa aposta estúpida amb relació a les grans oligarquies europees, sostenint que no estaran d’acord amb la deriva autoritària de l’Estat espanyol i que, per tant, ens acabaran traient les castanyes del foc.

No estem ni estarem mai d’acord amb aquesta formulació que ignora el paper dels estats capitalistes. L’assenyalarem com una política errònia, per més que la defensin lluitadors honestos amb les espatlles marcades per la dura repressió d’aquest Estat que ells -sent-ne víctimes- són incapaços d’analitzar amb profunditat. Precisament perquè defensem a totes les persones valentes, siguin o no comunistes, no deixarem d’alertar sobre el caràcter limitat de la política que defensen  fins que la lluita d’alliberament nacional prengui una altra trajectòria.

Les contradicciones entre la conducta de l’Estat espanyol i les declaracions altisonants de a UNIÓ EUROPEA.

Vol dir això que no hem d’esperar res de l’anomenada acció exterior? Que no hi hem de perdre el temps?

No hauríem d’oblidar que durant la dictadura l’acció exterior va jugar un paper important, però tampoc hem d’oblidar que la solidaritat en l’àmbit internacional, mai va poder evitar ella sola les barbaritats de la dictadura. Si en algun moment es va aconseguir, per exemple, evitar tal o tal condemna a mort, va ser per què, junt amb l’acció exterior, hi havia un alt nivell de mobilització a l’interior. I en molts casos, malgrat totes les resistències i totes les accions exteriors, la dictadura va acabar perpetrant els seus crims.

La deriva reaccionària d’Espanya (i de la seva opinió publicada) pot causar, certament, contradiccions grans entre el concepte de democràcia liberal europeu tradicional i el que pot esdevenir a Espanya amb l’ascens de VOX i la dretanització de les forces del règim del 78.

Sota la dictadura no hi havia marc jurídic comú entre Espanya i els països de l’aleshores anomenat Mercat Comú. Avui, en canvi, hi ha organisme jurídic en l’àmbit europeu. A més, Espanya ha assumit uns compromisos internacionals, dels quals s’ha de treure partit. De la mateixa manera que en la lluita obrera no menyspreem les possibilitats que ofereix una denúncia en la inspecció del treball o una demanda en un jutjat del social, tampoc hem de menysprear les possibilitats d’actuació en l’àmbit internacional.

La UE no s’implicarà a fons, però si la lluita a Catalunya no cessa, tampoc podrà restar totalment al marge.

Tot el que es pugui fer a l’exterior s’ha de fer. Però el més important és tenir clar que la República ha de ser una conquesta del poble. En cas contrari es caurà de nou en una inconsistència, com la que les forces institucionalistes van protagonitzar en somiar en crear estructures d’estat sense tenir Estat, o millor dit, quan les veritables estructures de l’Estat estaven (i estan) en mans de l’adversari, com podem veure ara mateix. La república és un objectiu a conquerir!

L’estat al servei del capital

En totes les situacions històriques, l’Estat s’ha forjat amb convivència amb cada estadi del desenvolupament de les forces productives i ha tingut com a funció reproduir els interessos i la ideologia de les classes dominants. Fer aparèixer en aquests moments el règim del 78 com aliè als interessos fonamentals de les classes explotadores catalanes, espanyoles i europees, és negar l’essència de la teoria marxista sobre el caràcter de classe de l’Estat. Representa, al mateix temps, el més elemental desconeixement del procés d’aparició, al seu dia, del franquisme, com a forma política de la dictadura capitalista per culminar el desenvolupament industrial tardà a Espanya i vincular-la a la cadena imperialista mundial. Significa no entendre que l’Estat franquista va ser modificat després, a través del règim del 78, perquè  la monarquia parlamentària seguís complint una funció beneficiosa i necessària per al capital. Significa, al capdavall, la negació del paper històric que ha jugat i juga l’Estat en el desenvolupament capitalista espanyol.

Una necessària mirada enrere sobre el capitalisme espanyol, per entendre el paper de l’Estat

L’Estat espanyol no és una entitat política aliena al desenvolupament capitalista, i per tant, als interessos de les classes explotadores. Durant els últims segles ha demostrat una enorme capacitat d’autosuccessió i transformació, adequant-se en cada moment a les exigències del desenvolupament capitalista i propiciant-lo, lligant, des d’un principi, aquest desenvolupament al del capitalisme mundial.

Les particularitats repressives d’aquest Estat espanyol cal buscar-les en el peculiar desenvolupament econòmic i social del capitalisme espanyol i en la lluita de classes en l’àmbit mundial. La radicalització de la lluita de classes a Europa en els anys 20 i 30, per exemple, va donar ales al feixisme i va ajudar a instal·lar una terrible dictadura que va durar 40 anys. Només a partir d’aquests precedents històrics es pot explicar el paper de l’Estat i el seu contingut. Les particularitats de l’Estat espanyol, a la vegada que evidencien el seu caràcter de classe i la seva total dependència de les necessitats mundials del desenvolupament capitalista, també reflecteixen el seu paper central en l’opressió nacional.

Tot intent d’explicar l’Estat espanyol per si mateix, a través d’una llista d’actes, com si existís una independència de l’Estat respecte al sistema que l’engendra, és caure en el més pur antimarxisme i acaba presentant a través de fets aïllats l’origen i la causa de l’opressió nacional. Les actuacions repressives puntuals de l’Estat poden ser un gran aprenentatge per a la població, sobretot quan pateix en la seva pròpia pell la repressió, com va ocórrer l’1 d’octubre i ens ajuda a entendre situacions històricament limitades, però no  poden explicar el caràcter de classe d’aquest Estat si no s’aprofundeix en l’anàlisi.

Opressors i oprimits

La divisió entre opressors i oprimits, en termes generals, analíticament és correcta;  nosaltres la contemplem i fins i tot sostenim que d’ella es deriva una contradicció social molt important. Ara bé, com en tot, s’han d’incloure matisos, que nomes es poden fer tenint clar quin és el paper de l’Estat en les democràcies burgeses i en els territoris plurinacionals on aquest Estat disposa de mecanismes de descentralització, com són les comunitats autònomes i els ajuntaments regulats per l’autonomia municipal.

Ara, per a alguns el conflicte és exclusivament entre independentistes i no independentistes. És evident que la lluita per l’alliberament nacional comporta la formació d’un ampli bloc independentista, un fet que no significa, en cap cas, que els que no formen part d’aquest bloc han de ser considerats com antiindependentistes ni que no es puguin establir altre tipus d’aliances que no siguin les aliances entre independentistes o que el marc d’aliances hagi de quedar acotat al territori dels Països Catalans. El conflicte entre opressors i oprimits es relaciona amb el conflicte entre explotats i explotadors.

El desenvolupament desigual de la lluita

En entrar en aquest terreny, de nou alguns cauen en el mecanicisme i creuen que la lluita per l’alliberament nacional i social sempre van aparellades o que progressen sempre al mateix ritme, com si de germanes siameses és tractes.

Ara bé, el fet que lluita social i lluita nacional no vagin sempre al mateix ritme, no vol dir que no hem de procurar associar-les si és possible i sobretot hem d’evitar que l’avenç d’una pugui ser vist com un fre per l’avenç de l’altra o com un oblit. En aquest sentit, no és acceptable jugar al “front patriotisme” dient “primer la independència” i després ja veurem. Tenen raó els que adverteixen que sense sobirania no hi ha possibilitat de fer polítiques socials serioses. Però no val anar escudant-se en aquesta limitació i mentrestant tombar les mesures socials que es proposen des de l’esquerra a les institucions. Parlar genèricament de l’anticapitalisme tampoc ajuda molt. Cal posar en evidència, sempre que sigui possible, el caràcter antisocial del nacionalisme de dretes i cal forçar que progressin el màxim de polítiques socials, sense deixar de denunciar, en cap moment, l’entrebanc que l’Estat espanyol significa per fer progressar aquestes polítiques.

El manifest Comunista contemplava la possibilitat que el proletariat pugui acceptar en situació subsidiària la lluita per reivindicacions pròpies de la revolució democràtica-burgesa quan el desenvolupament de les forces productives no permet un altre plantejament, quan el proletariat és només una classe incipient i quan la burgesia era tota ella revolucionària i lluitava contra el feudalisme. Però com hem explicat, els territoris sota domini de l’Estat espanyols són ja territoris on domina el mode de producció capitalista en la seva etapa imperialista i l’Estat, ara sota la forma que li va donar el règim del 78, és un instrument que permet aquesta dominació.

L’oligarquia financera, monopolista i imperialista

L’Estat espanyol és el reflex dels interessos objectius del desenvolupament capitalista, que avui es troba bàsicament en les mans de l’oligarquia financera, monopolista i imperialista. D’aquesta realitat es deriva un garbull de contradiccions socials, que cal conèixer per espargir la política proletària.

Aquests matisos, com ja advertíem al començament, ens obliguen a fer una anàlisi sòlida de l’estructura de classes de l’Estat espanyol i de Catalunya i una reflexió sobre el paper dels partits polítics, uns partits que no sempre son el reflex puntual dels interessos de cada una de les classes socials, com  creuen els mecanicistes. Les recents eleccions generals, europees, autonòmiques i municipals, poden oferir moltes pistes al respecte, ja que reflecteixen la confrontació entre partits polítics  per participar en les Corts de la monarquia parlamentaria, en el Parlament europeu i en els parlaments i ajuntaments regulats per la normativa autonòmica, en uns moments en els quals la lluita d’alliberament nacional ha pres una gran vitalitat.

Les lliçons de la tasca comunista en les recents campanyes electorals

També se’n poden treure lliçons de la política que els comunistes hem suggerit en aquesta campanya i dels entrebancs que hem trobat pel camí.

A finals de 2018 nosaltres vam impulsar un debat teòric sobre la política electoral dels comunistes. A la vegada, vam proposar -sense fer soroll i intentant no desprestigiar ningú- un acord entre comunistes de tot l’Estat espanyol amb la CUP i altres organitzacions revolucionàries, per conformar una candidatura unitària al Parlament Europeu, encapçalada per alguna persona víctima directa de la repressió de l’1 d’octubre.  Recomanàvem que aquesta candidatura situés com a primer punt del programa la llibertat dels presos polítics. Vam afegir que, tot i que no era viable una candidatura més amplia, sí que caldria teixir un acord paral·lel per situar la reivindicació de la llibertat dels presos polítics com a punt comú d’un ventall ampli de candidatures democràtiques.

La precipitada decisió de la CUP, contrària a la participació en les eleccions europees i el menyspreu vers la prioritat de demanar la llibertat dels presos polítics, de part d’alguns que es fan dir comunistes, van capar la nostra proposta.

La posterior i sorprenent convocatòria d’eleccions generals va agafar a les forces revolucionàries amb “els pixats al ventre”. Era evident que en desballestar abans les possibilitats de fer una candidatura revolucionaria a les europees, també s’havia desballestat la possibilitat de forjar-la a Catalunya per les eleccions generals. El FRONT REPÚBLICA va voler apedaçar la situació, però només podia posar en moviment una part de les potencialitats existents i va trobar  incomprensió en una part de la CUP. En aquest context, l’única possibilitat que tenia la gent més conscient, combativa i compromesa era votar CUP a les municipals, ja que en l’àmbit municipalista el treball més o menys  havia fructificat i es presentaven moltes candidatures. En la resta d’eleccions no quedava altra sortida que barrar el pas a les forces reaccionàries, no incentivar les falses promeses de la socialdemocràcia i votar aquelles candidatures que podien ser més perjudicials pel règim monàrquic del 78.  La consigna era votar, en cada contesa electoral, allò que els fa mes mal! Aquesta ha estat precisament la proposta plural que finalment els comunistes hem enarborat durant aquests darrers mesos de campanyes electorals.

L’hora de la reconstrucció

Ara estem en l’hora de la reconstrucció. No es tracta únicament de pensar en el mig termini per tal de  reconstruir un Partit Proletari i donar un petit pas en aquesta direcció agrupant i organitzant una  part dels marxistes-leninistes catalans com ara mateix nosaltres estem fent. Es tracta de reconstruir tota l’estratègia d’alliberament nacional i donar al nostre poble una seguretat que aprofiti la riada de mobilització, d’organització i de representació institucional que hem desencadenat en els darrers anys per generar un nou impuls en la lluita.