L’electorat de l’Estat espanyol manté particularitats estructurals i alhora segueix la moda del moment. Per una banda, com és costum en la monarquia parlamentària, quan la dreta es desprestigia i treu a la llum la seva veritable cara,  una part central del vot es refugia en la pseudo-esquerra del PSOE. Per l’altra, surt a la llum la proposta feixista de Vox, imitant  les forces mes reaccionaries en ascens a nivell mundial i provocant, de retruc, la dretanització de tots els conservadors.

Mentre que la socialdemocràcia amplia la seva base electoral, el PP s’ensorra, després de  comportar-se com la dreta més maldestre. Ciutadans es reivindica com la nova dreta i braç favorit de la burgesia financera i monopolista.  Unidas Podemos perd diputats si bé encara manté un grup parlamentari més nodrit dels que antany tenien PCE i Izquierda Unida, mentre  atrau l’electorat amb la pretensió d’afegir alguna quota de sociabilitat al capitalisme actual.

CATALUNYA

Catalunya, a més de reflectir en part les particularitats electorals d’Espanya, continua aportant-ne de pròpies. El bloc independentista va entrar fa uns anys en l’escena política i s’hi ha quedat, emergint en cada batalla electoral. Creix, es consolida i es reestructura.

Malgrat que hi ha un cert interès de l’espanyolisme per vincular l’independentisme a la vella Convergència i Unió, la veritat és que Junts Per Catalunya no reposa sobre els suports socials i històrics de “Pujolisme”. N’ha perdut  una part mentre incorpora nous actors procedents de la lluita independentista, per tal de trobar un espai en la nova tendència electoral del Principat.

ERC aconsegueix una semi-victòria en millorar la seva representació després d’haver acollit noves personalitats i col·lectius. La victòria no és completa ja  que els socialistes emergeixen de nou i Ciutadans revalida una part (no tota, afortunadament) del vot que va esgarrapar a les autonòmiques. Però precisament aquesta reorganització provoca que la desfeta del PP hagi estat pràcticament completa a Catalunya, cosa que no deixa de ser un esdeveniment a celebrar. ERC es col·loca ara en una posició privilegiada de cara a les municipals. Sent un partit sense una estratègia definida, fa la impressió de tenir perspectiva estratègica. A més, té bona salut organitzativa.

El Font República no entra al Parlament espanyol. En les condicions actuals i amb la manera com va néixer, era gairebé impossible. La seva campanya ha estat ben travada i deixarà petjada. Obre una nova dinàmica en l’esquerra independentista.

Tot i ser anecdòtic, no volem deixar de banda algunes de les posicions subjectivistes de l’esquerra independentista: s’ha suggerit organitzar un boicot! Qui ho deia, alhora s’esforçava per muntar candidatures per les municipals, com si l’àmbit municipal no fos una part de l’autonomia i ajuntaments (i diputacions) no fossin una institució de l’Estat.

PAIS VALENCIA, ILLES I PAÍS BASC

País Valencià i les illes també tenen peculiaritats. No procedeixen de l’ascens de l’independentisme, com a Catalunya, sinó d’una major incidència de les  esquerres davant la caiguda del PP i de l’existència d’alguna organització política particular, com per exemple Compromís.

Més peculiar és el País Basc on les tres dretes espanyoles no han aconseguit cap diputat.

PEDRO SANCHEZ: AMB RIVERA NO!

A l’Estat espanyol, el govern estarà liderat pel PSOE que, malgrat ser una minoria al Parlament, és obvi que  aconseguirà imposar-se. Ho pot fer   gràcies als vots dels diputats de Ciutadans o bé amb el vot de diputats compromesos  amb els dret socials i nacionals.

Un govern del PSOE  amb Ciudadanos, significaria que d’entrada ja s’accepta aprofundir en una política radicalment oposada als interessos de les classes populars i en les polítiques de restricció de les autonomies i fre a la demanda de drets nacionals.

Per contra, una nova fase de la vida política espanyola, deixant fora la dreta reaccionaria, malgrat les contradiccions que caracteritzen l’actual Estat espanyol, podria confirmar que el país no està condemnat al camí de la liquidació de drets i al deteriorament de les condicions de vida. És possible garantir  conquestes de les quals encara disposem  i millorar les condicions de vida de la població sabent, però, que mentre a l’Estat espanyol el poder econòmic  estigui en mans del capital monopolista i financer i mentre Espanya sigui un Estat subordinat a les grans potencies imperialistes, no és superaran  els greus problemes estructurals que l’afecten.

Les bases del PSOE li van cridar  a Sánchez a Ferraz, en saber el resultat electoral: Amb Rivera, no! Sánchez va contestar: “nosaltres no farem cordons sanitaris contra ningú”. El comunistes considerem  que AMB RIVERA NO!, és una bona consigna. Que Sánchez afirmi que no fa cordons sanitaris contra ningú és un insult a la intel·ligència, després del que ha dit en campanya sobre els independentistes. Ara bé, la pretensió de Rivera és la de fer “un cordó sanitari” contra la lluita pels drets nacionals i aquesta maniobra s’ha d’enfonsar.

En les condicions actuals, no podem perdre cap oportunitat de progressar, per minsa que  sigui. La lluita per una política democràtica i republicana  i la demanda social de que el govern  dugui a terme polítiques per elevar les condicions de vida dels treballadors i per  respectar els drets nacionals, és l’exigència del moment.

UN GOVERN DE COALICIÓ?

Si bé creiem que s’ha d’evitar que el PSOE pacti amb Rivera, advertim que seria un desencert que Unidas Podemos entrés en el govern, com proposen els seus màxims dirigents. Això crearia un bloc parlamentari sòlid que avalaria de manera permanent i estable les polítiques del govern. A la vegada, Unidas Podemos seria presoner de les exigències dels grans poders econòmics espanyols i forans.

NO OBLIDEM L’EXPLOTACIÓ CAPITALISTA I EL PODER DE L’OLIGARQUÍA.

Les classes populars de tot l’Estat, estan patint les conseqüències de la política de dretes al servei dels interessos del gran capital i de la submissió a la Unió Europea i l’euro. Aquesta realitat cal tenir-la en compte a l’hora de teixir la política d’aliances i a l’hora d’utilitzar l’aritmètica parlamentaria.

Sabem que en lloc de la necessària ruptura amb la política de dretes, hi ha moltes possibilitats que un govern minoritari del PSOE, fins i tot si P.Sánchez accedeix a la Presidència sense els vots de Ciudadanos, persisteixi en  convergir amb les dretes quan es tracti de qüestions relacionades amb els interessos del gran capital. Això serà més que evident en els canvis en la legislació laboral; en el procés de transferència de competències i responsabilitats als ajuntaments i a les comunitats autònomes; a l’hora de concedir beneficis fiscals a les grans fortunes;  o en el lliurament de centenars de milions d’euros de recursos públics a l’especulació financera i a les grans empreses que han dirigit la corrupció. Per contra, és previsible que posí en dubte la construcció d’infraestructures beneficioses per el territori o les alenteixi  i es resistirà a revocar les normes que permeten els desnonaments per substituir-les per altres que garanteixin el dret a l’habitatge, per  exemple.

ELS COMUNISTES CRIDEM A LA LLUITA

El comunistes ens temem que davant els greus problemes del país, el govern minoritari del PSOE es negarà a prendre  mesures contraries als interesso del gran capital financer i monopolista, acceptarà la posició imperialista i subordinada d’Espanya en el terreny internacional  i retardarà i adulterarà les decisions relacionades amb els minsos compromisos que durant la campanya electoral ha assumit.

Sabem que els anhels hegemonistes del PSOE, la seva naturalesa i les seves opcions, no serveixen als interessos dels treballadors, de la gent i del país. Si no ens mobilitzem, no serà possible revertir  uns processos regressius  en curs que no busquen altre cosa que incrementar l’explotació, anihila els drets nacionals  i empobreixen la majoria.

Sabem també, que la UE influirà amb les polítiques del govern del PSOE. Però les decisions de govern no depenen només de les imposicions externes. Moltes d’elles responen a  decisions preses directament per les forces reaccionaries del país. Pensem , per exemple, en totes aquelles mides destinades a garantir els mitjans indispensables per al funcionament de serveis públics essencials com el transport, el Servei  de Salut, el sistema públic de seguretat social, l’escola pública o la cultura, bona part de les quals estan vinculades als pressupostos de  comunitats autònomes o  ajuntaments.

Els comunistes i l’independentisme d’esquerres tenim un compromís amb els treballadors i la gent. Aquest compromís ha de guiar la nostra intervenció, sense perdre l’oportunitat de respondre als drets, interessos i aspiracions immediates de les persones, combinant la intervenció per a objectius immediats amb la lluita per l’alliberament de classe i nacional.

És per a un projecte alternatiu, per una política republicana, patriòtica i d’esquerra que hem de mobilitzar energies, reunir voluntats i accions, i fer convergir a tots aquells que aspiren al progrés. Hem de posar al descobert que la lluita d’alliberament nacional de Catalunya és justa i beneficiosa per una veritable revolució democràtica a tots els pobles de l’Estat espanyol.

El resultat electoral ha estat contradictori. La barrera a la dreta és positiva, però el poder econòmic segueix en les mateixes mans i la presencia política del feixisme ens ha de fer esparverar. Ara caldrà refer tàctiques i entendre la nova realitat per apropar-nos al nostre objectiu estratègic que no es altra que l’alliberament social i nacional.