La situació és avui controvertida: d’una banda hem assistit a Catalunya, al llarg d’aquests anys, a la mobilització de masses més important de les darreres dècades i que ha posat en qüestió el règim monàrquic. Alhora, hem contemplat amb tristesa la manca de participació de bona part de les organitzacions que es reivindiquen de la classe obrera en aquesta mobilització, si bé milers i milers de treballadors ho han fet a títol individual o enquadrats en les organitzacions interclassistes.

La necessitat de defensar el principi de protagonisme i d’independència de classe, de garantir la capacitat de la nostra classe social per actuar independentment de la burgesia i del seu Estat, és una qüestió que està a l’ordre del dia. Només a partir d’aquesta autonomia podrem teixir aliances amb d’altres classes socials en forma de moviment popular i democràtic. 

Classe obrera, classe dirigent?

Hi ha una visió, àmpliament compartida en el món “de les esquerres” que contribueix a alimentar l’escepticisme sobre l’actualitat de la classe obrera: l’ofensiva neoliberal, se’ns diu, l’hauria precaritzat i afeblit fins a tal punt que ja ha deixat d’exercir un paper central. Nous subjectes “revolucionaris” haurien aparegut i la funció d’aquests “nous subjectes” no seria la d’aliar-se a la classe obrera i vincular les seves reivindicacions a l’emancipació de classe, sinó substituir-la com a subjecte revolucionari. 

Proletaris del món, unim-nos!

És cert que la classe obrera industrial ha disminuït numèricament en les antigues potències capitalistes centrals. Però a alhora ha crescut el nombre d’assalariats i treballadors dependents en el denominat “sector serveis”, molts dels quals pateixen unes condicions laborals pitjors de les que hi havia fa uns anys en la indústria. El seu paper en la lluita de classes no és secundari.

La classe obrera és, a dia d’avui, globalment més nombrosa que mai. El nombre de treballadors industrialitzats al món gairebé que s’ha duplicat. El ritme de creixement de la indústria ha estat fins i tot superior al dels serveis.

A nivell mundial, no és el sector industrial el que ha disminuït sinó el sector agrícola i això ens retrotrau a l’acumulació originària que Marx va explicar amb brillantor a El capital, a l’hora que posava al descobert com es produeixen els processos de proletarització.

No és veritat que el desenvolupament de la precarietat ha fet de la classe obrera una classe incapaç de dur a terme lluites significatives i de jugar un paper revolucionari. Quan el manifest comunista va llançar la seva consigna “proletaris del mon, uniu-vos!”, la condició proletària era més precària i diminuta que avui i això no va impedir a Marx i Engels ressaltar la seva funció de classe revolucionària. Avui, els treballadors poden i han de trobar camins per a la mobilització malgrat els obstacles creats per l’ofensiva d’un capitalisme que ha après a defensar-se i a crear els mitjans per prolongar la seva existència.

No tots els sectors de la classe obrera tenen, certament, el mateix pes objectiu en l’aparell de producció i no estan tots en capacitat d’exercir el mateix paper, i hem de tenir-ho clar en els nostres esforços per convertir-la en classe dirigent. Però els marxistes-leninistes ens  prenem seriosament el paper central de la classe obrera i volem desenvolupar una intervenció política sistemàtica en aquesta direcció. La classe obrera catalana s’ha d’organitzar a nivell nacional i actuar com a classe nacional. A la vegada, ha de tenir clar que forma part del proletariat internacional. 

Per un Partit Proletari Català.

Aquesta és una de les raons per les quals comunistes de diferents procedències hem iniciat un procés de confluència, amb la finalitat d’agrupar-nos en una organització marxista-leninista d’àmbit català. Tots nosaltres ens hem significat, durant els últims anys, per vincular la nostra activitat amb la lluita d’alliberament nacional i social.  Considerem que, perquè aquesta lluita prosperi, és necessària la construcció d’un Partit Proletari que la organitzi i encapçali.

La constitució d’un Partit d’aquestes característiques, en la situació concreta del nostre país, és inajornable. Només un Partit Proletari podrà fondre en un únic torrent revolucionari el moviment de la classe obrera pel socialisme, la lluita de les nacionalitats de l’estat per l’autodeterminació i el moviment popular per la democràcia.

Però la constitució d’un Partit Proletari no és obra de l’atzar. No és una tasca que es resolgui en quatre dies. La nostra voluntat no és altra que organitzar-nos per contribuir a la seva futura creació i actuar, dins les nostres possibilitats, com fan els veritables comunistes: servint el poble!