El feixisme dels nostres dies

El feixisme és un fenomen històric que neix en el període d’entreguerres. Això no significa que ja no tingui rellevància al segle XXI. Va arrelar en un context històric específic i en circumstàncies nacionals també específiques. Però ja en el mateix moment del seu arrelament va presentar formes diferents segons quines fossin les circumstàncies nacionals. El seu origen va estar relacionat principalment amb l’agudització de les contradiccions fonamentals del capitalisme i amb la descomposició econòmica, política i ideològica que, en determinades conjuntures, aquest sistema pateix.
És en aquestes condicions que sorgeixen moviments reaccionaris més o menys massius, moviments que busquen caps de turc a qui endossar tots els problemes que les masses pateixen i que utilitzen una retòrica de ruptura política -d’una ruptura radical amb l’establishment- sense tenir cap altre projecte que l’enfortiment d’un ordre jeràrquic, autoritari i racista.
Mort i resurrecció del feixisme
El feixisme i el nazisme van sofrir una derrota militar; van ser anihilats. Malauradament, les condicions materials que els van fer possibles, no van desaparèixer per sempre. Quan els països del centre imperialista van patir contratemps significatius a les colònies, ja van aparèixer brots de feixisme. A partir de la crisi dels anys 70, el feixisme es va actualitzar, principalment a través de partits fundats de nou i també a través de partits escindits de la dreta conservadora, una dreta conservadora que està vivint un accentuat procés de radicalització.
Els feixistes d’ara no utilitzen exactament els mateixos mitjans per assolir els seus fins, ni expressen els seus objectius clarament, ni es presenten explícitament com a feixistes, ja que això els impediria progressar electoralment i obligaria la resta de partits, inclosos els de dreta, a parar-los els peus.
Però els seus objectius i estratègies coincideixen en part amb la dels líders feixistes d’entreguerres.
Feixisme o populisme?

Hi ha una àmplia acceptació en dir que el partit dels Le Pen i altres per l’estil són partits “nacional-populista” en lloc de ser catalogats com a protofeixistes. Es tracta d’una categoria que ve del món acadèmic i periodístic i que ha fet fortuna, fins i tot, entre gent d’esquerres.
En emprar el mot populisme, es posa a la mateixa olla al FN, a Donald Trump, al Chavisme, a Podemos, per posar només uns exemples, sense aclarir que tenen en comú. Un cop s’ha fet l’olla barrejada, es diferència entre “populismes de dretes” i “populismes d’esquerres”.

La clau del problema és la següent: Tots els partits, si realment volen incidir en la realitat, han de construir un ampli moviment de masses i aconseguir el suport electoral de la gent. Des d’aquest punt de vista, tots podrien ser catalogats com a populistes. Però assolir aquest objectiu, barrejant el nacionalisme imperialista i extrem i l’ultra autoritarisme, constitueix el cor del projecte electoral feixista.
Els escamots feixistes
Un aspecte rellevant del feixisme és la seva actuació com a força contrarevolucionària de xoc. El feixisme, a mesura que construeix la seva base de masses, actua per a impedir que les classes treballadores prenguin una via revolucionaria. Aleshores organitzen els seus escamots amb la finalitat d’impedir la visualització de les alternatives contestatàries, de destrossar les organitzacions populars i d’agredir o fins i tot assassinar els dirigents sindicals, socials i polítics més significatius.
Feixisme i poder
El feixisme pot tenir un paper instrumental per atemorir les masses i fer que acceptin altres alternatives reaccionàries com a mal menor. També pot ajudar els partits reaccionaris a aconseguir majories parlamentàries. Per fer-ho possible, els polítics i els ideòlegs burgesos creen, ho vulguin o no, un terreny fèrtil per al creixement del feixisme mitjançant la recerca de polítiques i llenguatges que cada vegada incorpora més elements del programa dels feixistes. Aleshores es fa més difícil localitzar la frontera entre la dreta conservadora i el feixisme i, fins i tot, a vegades costa diferenciar entre la socialdemocràcia i el feixisme. Això és el que ara mateix  passa a molts països europeus i en altres llocs. Però no s’ha d’oblidar que el veritable objectiu del feixisme és la conquesta del poder. Aquesta conquesta només és possible si hi ha una confluència entre el desenvolupament d’un moviment amb una audiència massiva (com a mínim electoral) i la radicalització cap a l’autoritarisme de grans fraccions de la burgesia i dels partits burgesos. Quan això no acaba de quallar del tot, el feixisme només pot aconseguir el poder a través de la via militar, o sigui, amb un cop d’Estat. En arribar al poder, el feixisme es presenta amb la seva veritable cara terrorifica i com  l’instrument polític al servei dels sectors més reaccionaris, xovinistes i imperialistes de la gran burgesia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s