El terme sectarisme és molt usat però no tots li donem el mateix significat.

Hi ha qui diu que construir l’organització pròpia és fer una secta. Això és una estupidesa. Si hom creu que la política de la seva organització és més correcta que la d’altres i la concep com la millor eina per participar en la defensa col·lectiva dels interessos del poble, aleshores és lògic que es proposi incorporar-hi nous militants.

És cert que aquesta defensa de l’organització es pot fer menyspreant les altres organitzacions. Això és prepotència, tot i que, com explicarem més endavant, també pot ser resultat del sectarisme.

Els marxistes parlem de sectarisme per referir-nos a actituds errònies en la lluita per l’alliberament de classe i nacional.

El sectarisme és hostil a les masses. La base material d’aquesta hostilitat és la pretensió burgesa d’exercir el lideratge individual, amb la intenció d’elevar-se, ja sigui com a persona, ja sigui a través d’un grup, per sobre de les masses i substituint-les.

Karl Marx i Friedrich Engels consideraven que els comunistes han de fusionar-se amb el moviment obrer. Lenin, per la seva banda, va dir que el servei més important que els comunistes podem fer és crear una teoria revolucionària i remarcava que la principal tasca dels bolxevics era organitzar el proletariat.

El sectarisme de vegades brolla de la incapacitat de respondre a les crítiques o de la voluntat d’amagar les divergències internes. Les primeres són ignorades i les segones silenciades. Això impedeix treure profit de la crítica i l’autocrítica, tant en el terreny intern com en el debat amb altres organitzacions democràtiques.

Aquesta actitud sectària oblida que tots els grans marxistes van saber treure lliçons dels seus errors i dels del moviment obrer i van ser molt escrupolosos en rebatre les idees dels seus oponents. Això no va ser per raons sentimentals ni per aconseguir ser el primer de la fila, sinó perquè l’objectiu d’una polèmica és elevar el nivell polític.

En les polèmiques, sempre cal saber tractar els arguments dels altres amb justícia. No s’han de distorsionar ni caricaturitzar. Si ho fem, la nostra resposta serà totalment inútil políticament, tant per als altres com per a nosaltres.

Els sectaris solen criticar els comunistes per la seva tasca quotidiana pensada sempre en els nivells de consciència i organització de les masses. Creuen que amb això estan atacant el nostre costat feble. De fet, estan atacant un dels nostres costats més forts: la nostra decisió ferma i persistent de servir els explotats i oprimits de la nostra nació.

La lluita revolucionària no és un camí de roses sinó que transcorre per un camí ple d’obstacles que de vegades ens impedeixen avançar amb la velocitat que per a nosaltres seria desitjable i que ens fan males jugades. L’actitud dels sectaris enfront de les dificultats és infantilment simple. Si les coses no prosperen com ells voldrien, sempre és a causa d’alguna traïció. Aleshores, per superar els obstacles, creuen que n’hi ha prou amb llençar consignes més cridaneres que els altres i així aconseguir que les masses deixin de seguir els traïdors per seguir-los a ells. Si es fa aquest pas, pensen, tots els obstacles desapareixeran. Però aquest pas, per desgràcia seva, les masses mai acaben de fer-lo i, si en algun moment s’acosten als seus posicionaments, ho fan de la mà d’altres i els obstacles segueixen existint o fins i tot es manifesten d’una manera més cruel que abans.

Els sectaris es desentenen del moviment real de la lluita per l’alliberament i de les organitzacions que en cada situació concreta la protagonitzen. Treballen amb categories ideals, abstractes, independentment del temps i lloc. Tenen una idea fixa i inalterable i consideren una traïció modificar-la. S’autoenganyen creient que estan en possessió d’una veritat que els altres no tenen. Per tant, per a ells qualsevol compromís o rectificació és insatisfactori.

És cert que en situacions adverses, com les que ara mateix estem vivint, hi ha persones covardes i dirigents dretans, corruptes, oportunistes i traïdors dins de les organitzacions de masses i en els partits que confia el poble. Però fins i tot els líders sindicals, socials o polítics més dretans, sota la pressió de la gent, poden començar a liderar la lluita i anar més lluny del que en un primer moment pretenien, superant, inclús, les accions de tipus individual dels sectaris. D’altres, tard o d’hora, acaben sent desemmascarats. De tot això, també n’hem tingut alguns exemples recents.

Cal analitzar el moviment de manera concreta, seguir-ho a través de cada etapa, i no limitar-nos a generalitats abstractes.

La lluita de classes és el motor de la història. Els comunistes volem fondre’ns en aquesta lluita i fer-la transitar pel camí de la revolució, analitzant acuradament cada conjuntura i atenent la realitat del moment. El sectarisme, en canvi, pretén transitar aquest camí, separant-se de la lluita de classes i ignora els alts i baixos de la conjuntura. Sectarisme i comunisme són irreconciliables!