El dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, tindrem una jornada de vaga i de combat, en la qual milions de dones de tot el món sortiran al carrer per exigir els seus drets. Nosaltres donem suport a aquesta vaga. Com vam fer en la vaga del passat 21 de febrer, la veiem com una gran i massiva jornada general de lluita, amb contingut feminista en aquest cas.

Tots els límits que vam trobar en la vaga del 21 de febrer, es poden trobar en aquesta convocatòria, però tots ells, de nou, es deriven de la feblesa actual dels comunistes i de l’hegemonia de les idees burgueses. Les febleses nostres no han de servir per a aturar la lluita. Més encara, només participant en la lluita les podrem superar.

La vaga també ha de servir per reflexionar sobre el present i les potencialitats del moviment feminista. Per aquesta raó,  a la vegada que li donem suport, posem sobre la taule les 9 següents consideracions:

La lluita feminista i la lluita pel comunisme van de la mà. Les dones són oprimides com a dones i explotades com a treballadores assalariades, quan és el cas. L’alliberament total només és possible en una societat en què els mitjans de producció es gestionen col·lectivament, és a dir, s’elimini la base material de l’opressió de les dones i s’acabi amb l’explotació del treball assalariat. Una societat, on, per exemple, les tasques domèstiques es realitzin de manera col·lectiva i desaparegui la jerarquia entre activitats diferents.

Un precedent d’això va ser la Revolució russa, en la qual els drets de les dones es van col·locar, per primera vegada legalment, al mateix nivell que els dels homes i es va reconèixer el dret a l’avortament i el divorci, així com el dret al vot. Va ser aleshores quan van fer acte de presència les bugaderies comunitàries, guarderies i restaurants, on es podia accedir a valors d’ús que abans es produïen exclusivament a través del treball domèstic.

Aquests primers avenços, però, no van prosperar com seria desitjable. La guerra civil russa i la Segona guerra mundial, entre altres factors, van impedir-ho. Així i tot, no s’ha d’oblidar que la participació de les dones en tots els aspectes de la vida social va constituir un factor clau en la victòria soviètica sobre el feixisme.

El feminisme que proposem els i les comunistes és un feminisme de lluita de classes. Vol construir un moviment revolucionari que lluiti per l’alliberament de tots: de les dones, dels homes i de les nacions i pobles oprimits. En termes concrets, això significa que estem recolzant vagues, manifestacions, lluites puntuals i tota mena d’autoorganització dels oprimits i explotats. Però a la vegada reconeixem que les dones són un dels sectors més oprimits i maltractats de la classe obrera.

L’opressió de les dones és molt més antiga que el capitalisme. Va sorgir amb la divisió del treball entre homes i dones i la introducció de la propietat privada. Els rols jeràrquics de gènere i les idees sexistes s’han desenvolupat sobre aquesta base material. Aquest tipus d’opressió ha estat integrada en el capitalisme que l’acomoda al seu funcionament. Per exemple, la transició del model on domina el treballador masculí a un model en què les dones s’integren en el món del treball es pot explicar, d’una banda, per les lluites de la dona per la seva independència i reconeixement i, d’altra, per les canviants condicions de la conjuntura, del canvi técnic i del creixement del capital.

El treball domèstic i de cura eren imprescindibles en els modes de producció precapitalistes i, en part, ho han seguit sent sota el capitalisme. Si les dones realitzen feines no remunerades, els capitalistes poden pagar sous més baixos, ja que n’hi ha prou en pagar un salari a l’obrer mascle i aquest després l’administra al seu antull perpetuant el domini sobre tota la seva prole. Ara bé, a mesura que els increments de productivitat permeten dur a terme una part d’aquest treball de manera més eficient, el capital aposta per mercantilitzar-los i convertir-los en àmbits on s’extreu plusvàlua i, a la vegada, incentiva la incorporació de la dona al treball assalariat, però amb situacions laborals tan precàries com pot.

Per als comunistes, el gènere és una categoria que no es pot desvincular de la realitat social. Veiem com ara les dones són víctimes de la violència de gènere, sofreixen la precarietat en un nivell superior que els homes (precarietat, que per cert, també s’aprofita per precaritzar les condicions laborals dels homes) i existeix una innegable bretxa salarial. En poques paraules: les dones són castigades socialment. Tanmateix, la discriminació de gènere no es pot escindir d’una estructura social que permet l’explotació del treball. Això fa que sigui necessari lluitar decididament per acabar amb l’opressió de les dones eliminant els fonaments de la societat capitalista.

No podem oblidar que a voltes, una suposada lluita contra l’opressió de la dona, separada de la lluita pel comunisme, pot ser instrumentalitzada pels enemics del comunisme. N’hi ha prou en recordar com l’imperialisme va utilitzar l’opressió de la dona a l’Afganistan, per justificar la seva brutal intervenció. La violència i l’opressió de les dones és una realitat a tot el món. L’imperialisme forma part del problema. De fet, és el problema. Les dones, en l’àmbit mundial constitueixen la majoria dels pobres, la majoria dels precaris, la majoria dels que perceben salaris més baixos, i a mesura que el capitalisme s‘expandeix, les dones  que formen part del bàndol dels perdedors, són, entre els perdedors, les que perden més.

Els drets que beneficien a totes les dones són importants i beneficien, d’una manera particular, a les dones treballadores. Però les dones també tenen interessos molt diferents, depenent de la seva posició de classe: hi ha dones que exploten i oprimeixen les persones explotades o que es beneficien d’aquesta explotació. Això també crea una clara diferenciació en el si dels explotats. Per exemple, les situacions d’una treballadora domèstica i el seu cap són fonamentalment diferents. Seria perillós d’ocultar aquesta diferència entre les dones i escindir-ho de l’explotació capitalista, ja que l’opressió de les dones i la reproducció del mode de producció capitalista estan interconnectades.

Per superar el mode capitalista de producció, els explotats han de lluitar junts. Per tant, és important lluitar contra el sexisme en el si de l’esquerra i en les organitzacions obreres, de la mateixa manera que és important lluitar contra altres formes de divisió com el racisme o l’homofòbia. Sempre hem de treballar per la solidaritat dins de les nostres pròpies files i ser els campions de la lluita contra totes les formes d’opressió, fins i tot quant afecta a aquells que no formen part de la nostra classe.

Però més enllà d’això, la lluita contra el sexisme quotidià i l’opressió és fonamental per a nosaltres. El nostre feminisme també és una mena d’autodefensa contra les desviacions i contra totes les formes d’oportunisme.

Però, a qui ens referim quan parlem de la classe?

L’extracció de la plusvàlua es materialitza a través de l’explotació dels obrers i obreres que produeixen mercaderies en un procés de treball subsumit al capital. Però aquests obrers i obreres no són els únics components del proletariat. Totes les persones que a través de la seva activitat han contribuït a la totalitat de la reproducció de la societat al llarg de la seva vida formen part de la classe obrera, independentment de si el seu treball ha estat o no remunerat.

Aquesta visió eixamplada de la classe inclou la dona magrebina que treballa a l’agricultura, el búlgar que treballa en un escorxador, el llatínoamericà que serveix en un restaurant o que està a la cuina, l’andalusa que treballa a temps parcial en un hotel, el funcionari de l’administració púbica, la professora d’institut, els aturats,…, i la mare que a plena dedicació o compaginant-ho amb un contracte a temps parcial, té cura de la família. Heus ací una de les moltes raons que ens porten a la conclusió que el proletariat no desapareix sinó que creix i es diversifica.

Aquesta concepció ens permet, a la vegada, no caure en la visió economicista que analitza el capitalisme quedant-se només en allò que succeeix en la producció estricta de mercaderies. El capitalisme no és només la producció mercantil, sinó que és un conjunt de relacions socials. El capitalisme es sustenta en l’explotació per tal d’extreure plusvàlua i acumular capital, però també és un sistema de dominació, alienació i opressió. És un sistema que tot ho subsumeix. Si ens limitem a veure el capitalisme com una cosa purament econòmica, llavors la nostra lluita acaba a la porta de la fàbrica i tota la nostra activitat queda limitada a la qüestió del salari.

El feixisme, com podem veure ara mateix, és enemic acèrrim de la lluita feminista. Per contra, les dones, històricament han tingut un paper actiu i determinant en la lluita contra el nazisme i el feixisme: sense la seua cooperació no haguera estat possible la victòria de l’antifeixisme en la Segona Guerra Mundial!

El feixisme, a la vegada, s’alia en la seua creuada antifeminista, amb l’extrema dreta, que ara intenta emmascarar el seu sexisme i opinions reaccionàries sobre les dones a través de la promoció d’una narrativa política particularment insidiosa per tal de criminalitzar el moviment feminista.

La construcció d’un moviment feminista antifeixista capaç de canviar el nostre horitzó polític actual és una tasca central i implica molts canvis en la forma en què entenem l’antifeixisme, en la nostra comprensió col·lectiva de la violència i com afrontar-la, en la solidaritat amb altres col·lectius que sofreixen les envestides del feixisme, tant o mes que les dones, en la defensa i eixamplament dels drets democràtics i socials, que el feixisme sempre vol retallar o anul·lar.

Nosaltres, les persones comunistes, i d’una manera especial les dones comunistes, sabem molt bé que la violència sexual contra les dones és un problema endèmic en la nostra societat. Tanmateix, ara veiem com l’extrema dreta no es preocupa realment per les dones, i només volen ressaltar una part de les experiències traumàtiques per demonitzar les conductes masclistes dels “estrangers”. Sabem que el racisme i la islamofòbia no resoldran el problema de la violència masclista.

No es pot permetre que els feixistes i l’extrema dreta, parlin en nom de les dones. No podem acceptar les falses solucions a la violència sexual que no busquen altra cosa que perpetuar el racisme i la xenofòbia. Seguirem lluitant per fer fora als feixistes dels nostres carrers. Continuarem impulsant una societat que elimini la violència contra les dones i que a la vegada lluití contra totes les formes de discriminació i pressió. Volem un feminisme antifeixista. Ens neguem a separar la lluita feminista de la lluita antifeixista.

Tots aquests elements han d’estar presents en la vaga internacional del 8 de març. Hem de combatre, sense treva, la violència sexual, la discriminació per raons de gènere i les relacions capitalistes. Cal denunciar i castigar la conducta d’un marit violent o que es col·loca en un rol de superioritat i treu profit de la posició avantatjosa en la qual el situa el capitalisme dins l’àmbit familiar, però amb això no n’hi ha prou. Hem de lluitar per ampliar els drets sindicals, per tal d’assolir una posició millor a l’hora de defensar els nostres drets en el lloc de treball i per un sistema universal de seguretat social que ens socorreixi en cas que perdem els nostres llocs de treball,  no estar integrats en el mercat de treball remunerat o en quedar impossibilitats per treballar. Pels comunistes, la vaga del 8 de març és un moment d’una importància excepcional en la nostra lluita contra la violència capitalista i a favor del benestar social.

Tot plegat ens permetrà superar la tendència dominant del capital i els seus súbdits socialdemòcrates que empren la retòrica feminista orientada nomes a perseguir una major eficàcia del capital. En front d’aquesta visió degenerada del feminisme, els comunistes promovem un feminisme clarament anticapitalista: el feminisme de la classe per a sí, el feminisme d’alliberament, el feminisme de la solidaritat, el feminisme de l’antifeixisme i el feminisme de l’antiimperialisme.