L’anticomunisme és el nucli de la ideologia burgesa per a la justificació del sistema social capitalista i impedir la revolució proletària.

Sota el franquisme, l’anticomunisme es va convertir en una raó d’Estat i es va materialitzar a través de la prohibició dels partits que es reivindicaven comunistes. Aquell anticomunisme va fracassà.

En recordar la persecució dels comunistes a l’Estat espanyol durant 40 anys, cal tenir clar que l’anticomunisme no només va ser una raó d’Estat per als règims de tipus feixistoide. També ho va ser per als EUA,  presentats com un model de democràcia capitalista,  que protagonitzaren una terrible caça i criminalització de tot el que per a ells feia olor de comunista.

Davant d’un sistema capitalista propens a la crisi, des dels anys setanta, cada vegada hi ha més gent que busca una alternativa. En aquest context ha aparegut l’anticomunisme modern que s’ha adaptat hipòcritament a l’esperit dels temps.

Com que ara no es poden amagar les barbaritats que el capitalisme ocasiona ni impedir els anhels de canvi social, s’intenta canalitzar la protesta evitant que contacti amb el marxisme i/o propagant un marxisme descafeïnat. Per una banda, es dóna corda a la socialdemocràcia “de tota la vida”, perquè s’apropiï de molts vots dels treballadors per posar-se després, al servei de capital. Per l’altra, es promocionen puntualment organitzacions “purificades de comunisme” que ressalten la via parlamentària (o municipalista) i plantegen qüestions i reivindicacions puntuals però deslligades d’una estratègia general dirigida a la implementació de la dictadura del proletariat.

La caiguda de les economies centralitzades (i a la vegada anàrquiques) dels països de l’est, ha donat nous i poderosos arguments a l’anticomunisme. En el millor dels casos, es presenta el socialisme com una bona idea però que no es pot aplicar i que quant es vol aplicar acaba amb un desastre.

El socialisme, tal com el va definir el socialisme científic, és molt superior al capitalisme! Sense negar les deficiències dels anomenats països de l’Est, aquells països van garantir habitatge, aliments, salut i cultura per a tota la població i van jugar un paper imprescindible en la lluita contra el feixisme.

És innegables que hi va haver problemes i que es van cometre grans errors que no s’han d’amagar ni minimitzar. L’anticomunisme ho aprofita per intentar destrossar-ho tot. Els comunistes, en canvi, mirem d’analitzar-ho a fons per rectificar i construir en un futur el socialisme, d’una manera millor.

Els comunistes no amaguem que el nostre objectiu és el socialisme. Es tracta, però d’un socialisme genuí, conquerit gràcies a la lluita de les masses que n’han de ser les protagonistes.

Tot i que ara ja no es presenta com una qüestió d’Estat, l’anticomunisme segueix sent una qüestió estructural. Opera, mitjançant una calúmnia sistemàtica, psicològica i propagandística. Hi ha, de fet, una guerra permanent contra els comunistes, que fins i tot ha arribat a situar-nos al mateix nivell que els feixistes, amagant que els comunistes vam constituir la columna vertebral de la lluita antifeixista.

El comunisme és el resum de les idees i els èxits més avançats de la humanitat per al seu alliberament. El comunisme és el moviment de la llibertat per a l’abolició de l’explotació i l’opressió i per l’emancipació dels pobles.

Nosaltres no amaguem la nostra condició de comunistes. La reivindiquem!