Tot i que el perill feixista ja es va albirar als anys vint, al 1933, amb l’arribada al poder dels nazis, la situació internacional va virar significativament. Poc després, al 1934, la classe obrera a l’Estat espanyol i les nacions oprimides per aquest Estat van patir una derrota sagnant, en fracassar la insurrecció d’octubre a Astúries i la proclamació de la República catalana, pel President Companys. Però no només hi havia terror, retrocés social i assassinat en diversos països. També començava a quedar clara la possibilitat que esclatés una nova guerra mundial. Era evident que l’actuació dels partits comunistes requeria noves directrius.
Des del 25 de juliol fins al 20 d’agost de 1935, es va celebrar el VII Congrés de la Internacional Comunista, set anys després del VI Congrés que havia aprovat la política anomenada de “classe contra classe” i que posteriorment va ser considerada esquemàtica i esbiaixada.
El VII Congrés va comptar amb la presència de 513 delegats de 65 partits comunistes. Representaven 3,1 milions de comunistes. La gran majoria dels partits afiliats a la Internacional Comunista ja es veien obligats a operar sota condicions d’il·legalitat. Milers de comunistes estaven empresonats o reclosos en camps de concentració. Molts havien estat assassinats. Alguns dels partits no van poder ni tan sols enviar delegats al Congrés donades les perilloses condicions de repressió que patien.
El Congrés va arribar a la conclusió que es vivia un canvi de l’equilibri de poder en l’àmbit mundial. L’informe de més transcendència el va presentar Georgi Dimitroff, que va caracteritzar el feixisme en el poder com una “dictadura terrorista oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer”. Alhora, va advertir que el feixisme i la dictadura feixista pot prendre diferents formes segons el país, en funció de les condicions històriques, socials i econòmiques i del paper internacional del país en qüestió. Calia evitar qualsevol esquematisme en l’aplicació de la definició del feixisme.
El Congrés va desenvolupar la política de Front Popular contra el feixisme i la guerra. Dimitroff va assenyalar que, donades les noves condicions, per a les masses treballadores no es resumia tot en una elecció entre la dictadura del proletariat i la democràcia burgesa, sinó que també era important l’elecció entre la democràcia i el feixisme. Aquesta conclusió, com sabem prou bé, fou posteriorment una de les grans controvèrsies entre el PCE i el PSUC, seguidors i membres de la Internacional Comunista d’una banda, i el POUM, per l’altra, que es mantenia amb criteris semblants als que Lenin havia propugnat l’any 1917, en una situació de guerra antiimperialista i lluita contra aquell tipus de guerra. Per la internacional comunista, la conjuntura prèvia a la Segona Guerra Mundial era, doncs, diferent de la de la Primera Guerra Mundial i aquí es trobava la clau. La realitat concreta dels anys 17 comportava que l’element central fos la consigna de guerra a la guerra per fer la revolució. Als anys 30, en canvi, la centralitat l’ocupava la lluita contra el feixisme.
Avançant (i condicionant) el debat que poc temps després, com ja hem dit, enfrontarien el PSUC i el POUM, Georgi Dimitroff, en el seu discurs d’obertura, va criticar les tendències sectàries i dogmàtiques que, segons ell, havien penetrat en les files dels partits comunistes. Aquesta era una crítica en el terreny dels principis. “El comportament sectari, el dogmatisme i l’esquematisme” no permeten que els comunistes tinguin força, deia. Per això, un Partit Comunista ha de superar aquesta xacra. Cal aplicar els principis leninistes d’aliances creatives i no posar traves a la unitat d’acció i a les aliances àmplies, va sentenciar finalment.
La crítica contra els punts de vista dogmàtics i sectaris, tenia a veure amb l’avaluació de tot allò que en el VI congrés de la Internacional Comunista s’havia teoritzat sobre la socialdemocràcia de l’època.Dimitroff proposava corregir, en última instància, la teoria de titllar la socialdemocràcia com a “social feixista”, una teoria que, tot s’ha de dir, a Catalunya havia combatut prèviament Joaquim Maurín, i que el PCE havia defensat en proclamar-se la Segona República i també posteriorment. Amb la crítica, els errors i les deficiències greus en les files dels comunistes es van analitzar a fons i això significava posar en solfa moltes de les criaturades que el PCE havia protagonitzat des de la seva fundació. Tot plegat va ser un exemple de com els comunistes apliquem la crítica i l’autocrítica.
La rectificació va permetre reorientar la tàctica del front únic i superar el menyspreu vers els partits burgesos democràtics i les organitzacions de masses que no estaven sota control comunista. Es va superar, a la vegada, la manca de comprensió de la necessitat de defensar els aspectes beneficiosos de la democràcia burgesa.
La Internacional Comunista va ser, però, molt curosa, a l’hora d’aplicar les seves directrius. Va considerar que calia dissenyar noves estratègies i tàctiques ateses les noves condicions històriques però tenint ben present les particularitats de cada país.
El PCE va ser, segurament, un dels partits més influenciats per les tesis de Dimitroff. La seva orientació, a partir de 1935, coincideix amb la línia política del VII Congrés de la Internacional Comunista. José Díaz ho reconeixia obertament, tot dient:
“El VII Congreso de la Internacional Comunista ha marcado las normas, ha precisado la táctica que debe dirigir la acción no sólo de los comunistas, sino también de todos los trabajadores, y muy especialmente la de los camaradas socialistas. (…) Este Congreso, como he dicho, no fue únicamente el Congreso de los partidos comunistas, sino que fue también el Congreso de todos los antifascistas, que han de luchar unidos, día tras día, para conseguir, a través de las luchas diarias, alejar el peligro fascista, abrir ancho cauce a la democracia y luego vencer definitivamente al fascismo.(…).”
“Nosotros somos marxistas-leninistas. Y, como marxistas-leninistas, sabemos dar a nuestras teorías la aplicación certera en cada instante preciso. Si fuéramos un partido de pedantes que contempláramos el mundo desde la atalaya de la suficiencia y de la infalibilidad, empleando siempre los mismos procedimientos de lucha y la misma táctica, sin preocuparnos de los cambios de situación, entonces no seríamos el partido del proletariado. Afortunadamente, no es así y sabemos apreciar en cada momento qué táctica y qué procedimientos conviene utilizar para servir mejor la causa de los trabajadores.”(…).”
“Algunos camaradas piensan que en cuanto sobreviene una crisis revolucionaria la burguesía tiene que caer en una situación sin salida; que, por consiguiente, su fin está predestinado; que el triunfo de la revolución está, por eso mismo, asegurado, y que no hay que hacer más que esperar la caída de la burguesía y escribir resoluciones triunfales. Esto es un profundo error. El triunfo de la revolución no llega nunca por sí solo. Hay que prepararlo. Hay que conquistarlo. Ahora bien: sólo un partido proletario revolucionario fuerte puede prepararlo y conquistarlo. (…)”
“Camaradas, cuando la burguesía -particularmente sus capas más reaccionarias- no puede seguir dominando por procedimientos democráticos, apela a los métodos de la dominación fascista. Y si el fascismo es la barbarie, es la incultura y el retroceso de la humanidad al estado del salvajismo, está claro para todos que no debemos ser solamente los trabajadores quienes nos opongamos a su instauración. Hay capas sociales no proletarias que se oponen también al fascismo, a quienes el fascismo amenaza. Y si esto es así, y la experiencia nos está demostrando que es así, nosotros decimos que el Frente Único proletario es imprescindible, que hay que hacerlo, que es urgente realizarlo, pero que también es preciso que atraigamos a nuestro lado, que busquemos a los aliados no proletarios en la lucha a muerte que tenemos empeñada contra el fascismo. Y vosotros sabéis que esos aliados son todas las capas verdaderamente populares, cuyos intereses económicos y espirituales se ven amenazados por la dominación del monstruo fascista.(…)”
“En las masas populares existe un enorme espíritu de lucha. Esta es la desventaja de los reaccionarios y fascistas. Pero tenemos también que contar con que estas fuerzas, estas masas no están aún unidas en un frente único de lucha. Y esto representa, por ahora, la fuerza de nuestros enemigos y nuestra propia debilidad. ¿Que esta situación durará poco tiempo? Así lo espero, así lo esperamos todos. Pero no basta con esperarlo. Hay que unirse, organizarse, ¡y a vencer! (…)”
“Ahora bien; nosotros hemos de dejar bien sentado que el Bloque Popular no debe ser creado exclusivamente con finalidades y funciones electorales. El Bloque Popular tiene otras tareas muy esenciales que realizar, otros deberes que cumplir. (…). Se trata de una amplia lucha de masas contra la reacción y el fascismo, para poder destruir su base material e influencia política y abrir ancho cauce a un régimen democrático, en la senda hacia el Poder Obrero y Campesino.(…)”
Crida Comunista 