És evident que a Amèrica Llatina, la correlació de forces ha anat a pitjor. Quan es produeixen aquestes situacions, apareixen els actes de traïció. Primer hi va haver traïció a Paraguai, després es va trair Correa a l’Equador i  Dilma i Lula al Brasil. A Colòmbia, s’ha traït l’acord de pau i se segueix vessant sang i donant corda a les bandes paramilitars, ara amb noves finalitats. A Hondures, on abans hi va haver cop d’Estat, ara, igual que a Guatemala i en altres països, ja no resulta exagerat parlar de genocidi.

A Bolívia es reactiven els sectors oligàrquics racistes, amb intencions cada vegada més sinistres. Es jutja alegrement el govern sandinista de  Nicaragua sense prestar atenció a la política terrorista de l’oposició dretana. Veneçuela està altra com en el centre de la diana i  ressonen amb més força que mai els tambors del cop d’Estat i de l’agressió estrangera. Cuba no aconsegueix aixecar el bloqueig i els petits passos que s’havien donat en aquesta direcció s’estan revertint. Però Amèrica Llatina no és una excepció. El genocidi incentivat per l’imperialisme no cessa a Síria i Palestina, on cada vegada és més brutal l’agressió sionista de l’Estat d’Israel.

La llista s’allarga cada dia més i més. I en aquesta conjuntura, fan forat els comentaris i les covardies d’aquells que antany, quan tot semblava un camí de roses i un espai alegre per presentar les seves disquisicions teòriques, però consideren ara, ves per on, que el problema és Maduro. S’obliden que abans “el problema” era  Chavez. El “problema”, o millor dit, el botí, és Veneçuela i llurs riqueses materials! El problema és el terrorisme de les bandes de l’oposició. El problema és el desproveïment provocat, aprofitant les deficiències endèmiques d’un país acostumat a la renda petroliera, per un bloqueig econòmic imposat des de l’exterior i secundat per  l’oligarquia nativa. Igual que al seu dia es va fer a Xile i altres països, ara es propicia l’ofegament econòmic i la fam per crear el descontentament i la desestabilització.

Alguns governs d’Amèrica Llatina, suposadament progressistes, s’alien amb les forces retrògrades i algunes formacions polítiques “progressistes” de l’Estat espanyol, aposten per l’equidistància, com fan, contínuament,  en el conflicte català. No volen aparèixer com aliats dels reaccionaris, cert, i per això de tant en tant es permeten algun detall verbal. Volen tenir neta la imatge! Però van de conciliadors i amb la seva “acció apaivagadora”, posen a tots els contendents en peu d’igualtat. Se situen fora del conflicte en lloc d’implicar-s’hi i posar-se al costat de les víctimes, fins i tot quan dubtem d’algunes de les seves accions o no les compartim en la seva totalitat. ALERTA!, l’imperialisme segueix caminant i camina per trepitjar i destruir els processos progressistes i emancipadors. Ens volen destruir i enterrar!