Des de principis dels anys vint del segle XX, quan les expectatives revolucionàries obertes per la revolució d’Octubre es van debilitar, els comunistes hem après que la construcció d’un partit proletari de masses sol ser un procés llarg i complex i ple d’alts i baixos. De fet, la història del Partit Bolxevic ja ho anticipava. Mentre que Plekhanof, seguint a ulls clucs les teoritzacions de Kautsky, escrivia: “La victòria del nostre programa és tan inevitable com que demà surti el sol”, els bolxevics i altres marxistes revolucionaris de l’època, ja alertaven que sense la consciència, organització i protagonisme dels oprimits, aquesta victòria no s’aconseguirà.
Malauradament, en els darrers temps les dificultats s’han accentuat i els comunistes hem hagut d’acoblar les nostres ambicions i perspectives revolucionàries a la inesperada adaptabilitat i longevitat del capitalisme. La socialdemocràcia i les organitzacions democràtiques de la petita i mitjana burgesia, en comptes d’anar a parar a la paperera de la història, han continuat tenint un paper rellevant i han canalitzat algunes aspiracions puntuals de les masses. Per contra, els comunistes hem quedat relegats a un paper secundari i fins i tot hem desaparegut de l’escena política com a partit, per raons vàries. Això ens ha obligat, sovint, a donar suports puntuals a partits no proletaris i secundar algunes lluites impulsades per els moviments sindicals majoritaris, com va ocórrer, per exemple, a les acaballes del segle passat i al començament d’aquest segle, en cada ocasió que els sindicats corporatius convocaven vagues generals.
Quan es dona aquesta situació de debilitat, apareix sempre un cercle en el qual s’han debatut nombroses vegades les organitzacions marxistes. La seva força minsa les empeny a la renúncia, a curt termini, a l’aplicació d’una tàctica política autònoma, establint pactes explícits o implícits amb sectors no proletaris que els obliguen a subordinar la seva acció política immediata a objectius que els venen marcats des de fora. Això, al seu torn, hipoteca les seves possibilitats de desenvolupament futur amb vista a imposar una transformació revolucionària de la societat que s’hauria lògicament de basar en uns objectius proletaris propis, ja que fer-ho necessita prèviament una afirmació de la seva pròpia autonomia mitjançant la pràctica diària d’una política independent en tots els terrenys. La prioritat, en aquestes situacions, com anirem veient, és actuar en tot moment des d’una òptica proletària, posar l’accent en aconseguir que el proletariat no es desentengui del combat polític i treballar constantment per crear un partit proletari.
Però en aquest context, a la vegada també apareix la temptació d’actuar com a secta doctrinària, criticant-ho tot i posant l’accent en els aspectes negatius, que malauradament són nombrosos i pesen com una llosa. Aquesta és una actitud que sol prosperar en tot allò que envolta les conteses electorals i els grans moviments de masses, especialment quant nosaltres no hi som rellevants i són altres els que els dirigeixen, com passa ara mateix.
NI SECTARISME NI DOCTRINARISME
Lenin va combatre teòricament aquest tipus de temptacions sectàries i doctrinàries darreres en el seu llibre “l’esquerranisme, malaltia infantil dels comunistes” on va dedicar una colla de pàgines a desballestar les teories contraries a concórrer en les campanyes electorals o a treballar en el sí del moviment sindical organitzat.
El llibre de Lenin, com la majoria dels seus llibres, no ha quedat, en línies generals, desfassat. És, a mes, una guia per decidir les tàctiques revolucionàries tenint en compte la situació europea actual.
Lenin sempre detallava les tàctiques amb la finalitat de provocar el derrocament revolucionari de l’estat burgès. Escrivia pensant en com fer la revolució. I en “l’esquerranisme, malaltia infantil dels comunistes” també ho fa.
DISTINCIÓ ENTRE FORMA I CONTINGUT
Aquell llibre inoblidable va aparèixer en una conjuntura on el col·lapse de la Segona Internacional i la traïció dels “líders” socialistes de diversos països, atrapats pel xovinisme nacional i el parlamentarisme, havien generat una situació en el moviment internacional que tenia algun paral·lelisme amb l’actual. La diferència és que llavors hi havia una corrent revolucionari més potent de la que hi ha ara i una avantguarda comunista ben organitzada, la qual cosa, com dèiem al començament, trobem a faltar. Però aleshores, com ara, apareixien nous partits, es dissenyaven nous principis i noves tàctiques i s’havia generat aversió vers els oportunistes. En aquestes condicions, els sentiments revolucionaris sovint prenen la forma de rebuig indiscriminat de totes les institucions i tàctiques connectades amb les actuacions dels oportunistes. Lenin explica en el seu llibre que això és “infantil”, és a dir, que es una característica del moviment en la seva etapa inicial. Aquest infantilisme no distingeix entre la forma i el contingut de la tàctica. En la forma, pot haver-hi similituds entre les tàctiques emprades pels revolucionaris, d’una banda, i les tàctiques dels oportunistes, de l’altra, però en el contingut i la intenció, sol haver-hi una gran diferència.
Paradoxalment, una part de l’esquerra independentista i dels petits nuclis marxistes-leninistes ha travessat recentment experiències similars. Sabedors del mal que han fet els oportunistes, han rebutjat tota una gamma de tàctiques, sense veure que el seu contingut canvia si s’apliquen de manera revolucionària o no.
LES QÜESTIONS CONJUNTURALS I LES DE LLARG RECORREGUT
No obstant això, cal analitzar les diferències vitals entre la situació concreta a Catalunya i a nivell internacional i la situació que existia quan Lenin va escriure el seu llibre sobre l’esquerranisme.
Lenin, per exemple, va mantenir una posició favorable a que els comunistes de la Gran Bretanya fessin una coalició electoral amb als laboristes. La decisió la va prendre quan en la Gran Bretanya encara no s’havia constituït un partit comunista unificat, tot i que existien petits nuclis comunistes diversos i Lenin considerava que no es podien inhibir de la campanya electoral. Però no tots els comunistes mantenien aquella opinió. N’hi havia que apostaven per l’abstencionisme i d’altres no. Lenin, en aquell moment, ja tenia ben teoritzada la necessitat de participar en les eleccions, com ja hem explicat en altres articles.
El punt de vista de Lenin, si ens centrem en la realitat particular de la Gran Bretanya d’aquells moments, era que els militants i els revolucionaris havien d’unir-se per formar un gran Partit Comunista, fins i tot sabent que tenien diferències significatives. Però en una societat capitalista desenvolupada, aquest Partit només es pot construir reclutant obrers i futurs treballadors joves, generalment entre les persones més compromeses i políticament conscients de la classe obrera. Això no vol dir, per descomptat, que no es puguin reclutar militants procedents d’altres classes socials: si fan una opció proletària, tots o totes són benvinguts i benvingudes a les files comunistes! També va argumentar que els comunistes havien d’intentar guanyar militants i revolucionaris per el Partit, salvant les diferències inicials. No ens ha de fer por la polèmica, deia Lenin. Òbviament, una vegada enquadrats orgànicament, tots els membres del Partit, sense abandonar la polèmica, queden lligats per les exigències del centralisme democràtic.
En aquest sentit, cal assenyalar que Lenin no tractava els comunistes “d’esquerres” del seu temps, i als quals, com em vist, sotmetia a una crítica severa, d’enemics, i molt menys com els enemics principals. Cal no oblidar que aquest tracte particular, també l’aplicava a altres desviacions en les quals solem caure les persones lluitadores. Les idees d’uns i altres poden estar equivocades, i fins i tot poden ser perilloses quan aquestes idees equivocades aconsegueixen una influencia notòria entre la classe obrera o en el moviment revolucionari. Però tot i que Lenin sempre va fer explícita la seva oposició a les polítiques potencialment desastroses d’alguns esquerrans -com per exemple en relació als sindicats o quan es va signar la pau amb Alemanya- i les va combatre sense pietat a través d’arguments sòlids, mai va proposar l’expulsió del Partit d’aquells que les defensaven. Per Lenin l’enemic principal sempre van ser l’imperialisme, la classe capitalista i -en el sí del moviment obrer- els líders traïdors, els social xovinistes, els “agents de la burgesia”.
Mao va heretar aquesta peculiar manera comunista d’actuar i li va donar forma teòrica tot dient que NO s’ha de matar al malalt. El què cal és matar la malaltia per salvar i enfortir al malalt. Però en interpretar les paraules de Mao cal ser prudents i no ser presumptuosos. Els comunistes intentem fer les coses de la millor manera possible. La nostra voluntat és servir a les masses. Però no som uns setciències. Els malalts, també podem ser nosaltres. No som immunes a l’error!
L’ALIANÇA I LA COOPERACIÓ ELECTORAL NO HA DE FER PERDRE DE VISTA QUI ÉS L’ALIAT CONJUNTURAL, NI ABANDONAR LA PERSPECTIVA REVOLUCIONARIA
Lenin, en proposar participar en les eleccions i votar amb els laboristes, en primer lloc analitzava quin era el caràcter de classe del Partit Laborista. La socialdemocràcia, deia, mai no es mobilitzarà ni serà capaç de conduir a la classe obrera a prendre el poder estatal com a classe per tal d’abolir el capitalisme i construir el socialisme; la socialdemocràcia només busca representar els treballadors dins dels límits del sistema. De fet, la socialdemocràcia vincula la seva supervivència a la supervivència del capitalisme i de l’imperialisme i el capitalisme i l’imperialisme tenen mecanismes sòlids per subornar i corrompre als dirigents socialdemòcrates.
Cal afegir que Lenin creia que això no era una característica exclusiva del Partit Laborista. Li donava validesa gabaré universal, tot i reconèixer que el laborisme tenia unes característiques locals, irrepetibles en altres indrets.
Per descomptat que Lenin tenia en compte que la majoria dels membres del Partit Laborista eren treballadors i això, com veurem, no era un tema menor. Tanmateix, el caràcter de classe d’un partit no depèn únicament de que enquadri o no a molts treballadors. Depèn de les característiques dels seus dirigents, del contingut de les seves accions i de les seves tàctiques polítiques. Es això el que determina si un partit és o no un veritable partit polític del proletariat. Tenint en compte tots aquests elements, Lenin considerava que el Partit Laborista era un partit plenament burgès, perquè tot i estar format per treballadors, estava dirigit per persones que servien la burgesia. Per tant, més enllà de les decisions conjunturals i de les crides electorals puntuals, la primera qüestió que Lenin posava sobre la taula era que la classe obrera necessita un fort Partit Comunista per exercir un paper destacat a l’hora d’unir, mobilitzar i guiar la lluita.
Un objectiu estratègic central dels comunistes és guanyar una gran part de la classe obrera a la política revolucionària. Lenin creia que els comunistes no podien ignorar l’afiliació al Partit Laborista, precisament per la seva composició obrera. A causa del vincle orgànic entre el Partit Laborista i els sindicats, no es podia ignorar aquesta base si es volia superar la socialdemocràcia i acabar amb el capitalisme i amb l’imperialisme.
Un altre aspecte que Lenin tenia present, era que a la Gran Bretanya encara no hi havia experiència d’un govern laborista, com la que es va tenir a Rússia amb el govern de Kérenski. Hi havia, doncs, una particularitat qualitativa que no es pot obviar. Lenin, en aquella conjuntura, es mostrava interessat que el Partit Laborista “s’exposés a formar govern”.
Lenin, a l’hora de decidir els candidats electorals d’una possible candidatura conjunta entre comunistes i laboristes, proposava fer-ho amb unes eleccions prèvies. Va inventar, doncs, això que ara coneixem com a primàries. La particularitat era que en aquestes primàries els cridats a participar havien de ser exclusivament els treballadors i decidir quines eren les persones més adients per recollir i defensar les seves reivindicacions. No es tractava, doncs, que la decisió quedés en mans de les cúpules sindicals, com solia passar aleshores, en el sí del Partir Laborista. Havia de passar a mans dels treballadors a través d’un sistema de democràcia directa.
LA POLÍTICA ELECTORAL COMUNISTA I LA CONJUNTURA ACTUAL
La situació actual amb la qual els comunistes ens movem, en aquest aspecte és radicalment diferent. A l’Estat espanyol ja hi ha hagut una colla de governs socialistes, a Catalunya n’hi ha hagut d’independentistes no proletaris i el Parlament europeu ja ha tingut majories i minories de tota mena, tot i que, certament, hi poden aparèixer novetats.
En aquests moments, el capital monopolista i l’oligarquia espanyola es recolzen sovint amb la socialdemocràcia, tot i que no únicament, i ho fan no només en el sentit polític, sinó en un sentit més profund i en el llarg termini, i també ho fan en el terreny ideològic. El PSOE contínuament es troba dins dels corredors del poder i és un puntal fonamental pel capital. Les masses poden o no ser conscients d’aquesta realitat, però no hi ha necessitat que la visualitzin obligant als socialdemòcrates a governar, doncs ja ho han fet i els encanta fer-ho. Per altra banda, el moviment de masses independentista i altres moviment socials, són moviments organitzats, per regla general, al marge del PSOE i sovint contra les polítiques del PSOE.
¿Això significa que el treball dins dels sindicats majoritaris, que els vincles entre la gent organitzada que lluita però que de moment ho fa fora de les files comunistes ja no serveixen per construir i enfortir els vincles entre els comunistes i les masses? ¿Ens hem d’allunyar dels moviments de masses?¿ Hem de girar l’esquena a les campanyes electorals? És clar que no!
El moviment independentista i els moviments de masses tenen reivindicacions importants al voltant de les quals giren les seves mobilitzacions i aquestes reivindicacions es posaran sobre la taula en la campanya de les eleccions al Parlament europeu, ens agradi o no.
Els marxistes i els revolucionaris no haurien de subestimar la importància del treball polític entre les persones mobilitzades. Hauríem de tenir propostes davant de cada esdeveniment i davant de qualsevol contesa política en la qual participen les classes treballadores.
Lenin va parlar de la necessitat que, en una conjuntura puntual, els comunistes recolzessin el lideratge del Partit Laborista en les eleccions. No ho va fer, com hem vist, perquè pensés que el Partit Laborista fos un partit de masses que representés la classe obrera. Pensava tot el contrari! En certa mesura ho feia per posar al descobert les seves limitacions. Al mateix temps, Lenin considerava que les eleccions podien contribuir, tot i que de cap manera eren l’element determinant, a crear les condicions favorables per promoure el Partit Comunista.
Com hem explicat en altres moments, existeix una política electoral comunista que cal tenir clara no solament quant es pot formar un grup parlamentari comunista sinó quan aquest grup comunista encara no es pot crear, com passa ara mateix. Aquesta política comunista mai té com a finalitat acumular actes de diputat i ha de servir per reforçar la tasca extraparlamentària dels comunistes.
Les eleccions només son un moment puntual que mai és aliè a la lluita de classes. Les consignes denunciant el caràcter burgès dels parlaments són necessàries, com són necessàries les consignes denunciant l’economicisme del moviment sindical o el pactisme sense principis, però no són suficients. Les campanyes electorals poden reflectir la lluita de la classe obrera i la lluita d’alliberament nacional i col·locar enmig de la campanya una proposta contra les polítiques espanyolistes, contra les polítiques anti-obreres, contra les candidatures feixistes i contra les candidatures pro-imperialistes. Tot indica que la propera campanya electoral ho reflectirà.
Crida Comunista 