L’Estat espanyol ha volgut negar l’existència de presos polítics, des de la instal·lació del règim del 1978 fins a l’actualitat. Amb una intensa campanya publicitària, han presentat aquest Estat com un paradís de pau, tranquil·litat i ordre, respectuós dels drets humans i de la diversitat. Ens diuen -dia sí, dia també- que ara hi ha democràcia. Se celebren eleccions i es trien governants en els parlaments i en els ajuntaments, certament, però continuen vives les estructures de dominació, explotació i repressió.

El poder dominant, per garantir llur continuïtat, necessita la submissió dels individus i dels pobles. A aquesta submissió, ells, des del 1978, l’anomenen “acceptació del marc constitucional”, un marc que reinterpreten segons els convé i cada vegada ho fan d’una manera més antidemocràtica i restrictiva. Tot plegat ha generat una gran indefensió mentre es garanteix la impunitat dels hereus del franquisme.

La repressió sempre necessita una coartada. Ara es construeix a través d’una acció mediàtica i d’una forta ofensiva política de la dreta espanyolista i reaccionària, que vol culpabilitzar tots aquells i aquelles que lluiten i justificar una suposada necessitat que els poders polítics i els cossos policials posin “ordre” davant el “desordre social”, la “insubordinació institucional” i “la subversió”. Han forjat una terminologia, amb paraules com tumult, violència o rebel·lió, que empren com a llances per criminalitzar totes les formes d’oposició que no s’enquadren dins d’uns marcs preestablerts. Ens volen enquadrats obligatòriament dins d’aquests marcs “legals” i “constitucionals” però quan ens subordinem a aquests marcs, aleshores queda avortada l’efectivitat de la protesta i ells són els primers de menysvalorar-la i ignorar-la. Si no ens hi enquadrem, colpegen, persegueixen i condemnen.

Això no ens hauria de sorprendre, si bé per alguns pot ser sorprenent: sempre que es generen processos d’organització i lluita de la gent per fer front a les seves necessitats com a persones i com a comunitats (per reivindicar un plaça, per poder disposar l’habitatge, per garantir pensions dignes, per combatre la precarietat, …, o per defensar i reivindicar els drets nacionals) es crea un teixit social solidari, que tard o d’hora pot acabar sent molest pel sistema. Aquest teixit solidari sol prendre diferents formes (sindicat, associació de veïns, assemblea popular, consell obrer, comitè, grup d’acció antifeixista, …). A Catalunya, la lluita per la república catalana, en els últims temps ha donat lloc a moltes d’aquestes organitzacions solidàries i n’ha reforçat altres de preexistents. Ens poden agradar més o menys, però aquestes organitzacions, en les condicions actuals són molestes per l’Estat. L’empresonament dels “Jordis” no és altra cosa que un intent desesperat per desballestar una part d’aquest teixit reivindicatiu i solidari, de la mateixa manera que l’empresonament de l’anterior govern de la Generalitat i de la Presidenta del Parlament de Catalunya no és altra cosa que un intent de desballestar i minorar, més encara, les nostres esquifides institucions d’autogovern nacional.

De fet, els mecanismes de la repressió de l’Estat, no són ni gratuïts ni casuals. Busquen contenir i condicionar els pobles, alterar les seves aspiracions, trencar el teixit col·lectiu, eliminar la solidaritat i debilitar, i fins i tot desmantellar, les organitzacions populars. Quan els pobles resisteixen, aquests mecanismes repressius i judicials es multipliquen, com veiem ara mateix i com ja vam veure sota el franquisme i durant l’anomenada transició. El que ara estem presenciant, no és una novetat. Els comunistes ho hem vist i sofert sovint de manera directa. És una constatació de la faceta repressiva que sempre porta implícita l’Estat burges, fins i tot quan s’amaga darrere d’una façana democràtica i constitucional.

És evident que no tots els governants ni tots els partits són iguals. Les accions repressives més brutals, fins ara han vingut del govern, ja caigut, del PP, si bé les altres forces reaccionàries com Ciutadans i PSOE també van donar suport a aquesta repressió i  van incentivar-la o justificar-la. Ara, certament, mercès a una moció de censura, el govern no és el mateix: hi ha un govern “socialista” i és aquest govern el que vindrà a reunir-se a Barcelona.

Però, com ja vam anunciar en el seu moment, el govern de Pedro Sánchez no significa cap ruptura amb el passat. Aquest govern s’ha caracteritzat per la hipocresia dels seus discursos i la congruència dels seus actes amb els interessos que realment representa: els grans grups de poder i el seu Estat centralista i monàrquic espanyol. Mentre parla de respecte als Drets Humans i de subordinació a “la legalitat constitucional”, blanqueja als grups de xoc organitzats per la dreta reaccionaris i  els discursos darrera dels quals es parapeta la dreta feixistoide a la qual es permet actuar amb plena impunitat i se la impulsa i justifica des dels mitjans comercials de comunicació. Per contra, es manté empresonats, amb qualsevol pretext, als qui amb dignitat van decidir complir amb un mandat electoral i parlamentari,  amb el qual es volia aconseguir -tot i que amb certa ingenuïtat , com nosaltres hem advertit repetidament-  la maduresa com a poble i exercir de manera pacífica  el dret a l’autodeterminació.

La situació que ara es viu a Catalunya és una mostra vivent de la injustícia que es viu a tot l’Estat espanyol, des de fa dècades. Els presos polítics encausats pels fets de l’1 d’octubre, ara ho estan patint en primera persona, però no són  les úniques víctimes de la repressió, ni, malauradament  les últimes que la patiran mentre perduri aquest règim.

Els catalans hem d’expressar la nostra indignació davant d’aquests actes repressius, més enllà de les simpaties o antipaties que tinguem per aquells que ara els pateixen de manera directa. Hem de ser solidaris amb la seva opció de defensa judicial i amb les  formes pacífiques de resistència per les que han optat , com ara mateix les vagues de fam.

Crida Comunista es suma a la campanya de mobilització unitària del 21 de desembre.