L’opinió del President Torra, fent un cert paral·lelisme entre la lluita d’alliberament nacional a Catalunya i el procés d’independència d’Eslovènia, ha aixecat un gran rebombori i ha estat utilitzada com a eina per criminalitzar-lo.

Nosaltres denunciem aquesta nova campanya anticatalana, que dona ales als grups d’extrema dreta i  vol desmobilitzar la campanya per la llibertat dels presos polítics. Torra s’ha limitat a donar una opinió i ha deixat clar que només  volia  recordar que a Eslovènia la independència va venir després de guanyar dos referèndums d’autodeterminació. El primer d’ells, com en el cas de Catalunya, va ser organitzat de manera popular i la violència va venir de la mà d’aquells que no el volien acceptar.

Ara bé, a la vegada que ens oposem a l’ofensiva reaccionaria, no podem deixar de dir que la via Eslovena, de la mateixa manera que l’anomenada via Canadenca o a la via Escocesa, no poden ser un model a copiar pel nostre poble. Sempre es pot aprendre dels altres, però no es tracta de copiar sinó de ser capaços de construir la nostra via particular a l’alliberament de classe i nacional.

¿Té a veure la situació espanyola i catalana actual amb la de Iugoslàvia i Eslovènia de fa uns anys? Nosaltres diem que no, i això és important, no tan sols per demostrar que les paraules de Torra estan fora de lloc, sinó també perquè ho estan les d’aquells que des de suposades posicions d’esquerres han volgut identificar el moviment  independentista català amb els moviments nacionalistes reaccionaris, impulsats i finançats per l’imperialisme i que van tenir un paper determinant en l’esclat de Iugoslàvia.

La Iugoslàvia presidida  per Tito era un Estat  federal, quelcom que haurien de tenir molt present els qui aposten pel federalisme. Però era un federalisme de veritat: una unió lliure de pobles sobirans, decidida després d’enderrocar el feixisme i apostar per un procés de construcció d’una societat socialista. De fet, inicialment, més que un Estat federal, Iugoslàvia era una confederació. Es reivindicava com  una unió federativa de repúbliques socialistes.

La  destrucció de la Federació Iugoslava i l’aparició de nacions independents, entre les quals es troba Eslovènia, va respondre a causes internes i externes. Ni unes ni altres son equiparables al conflicte existent entre els que reivindiquem les llibertats nacionals de Catalunya i els que es neguen a reconèixer el nostre dret a la lliure determinació i volen retallar els minsos drets nacionals dels que hem pogut disposar les darreres dècades.

No ens estendrem en les causes internes, si be considerem exagerat atribuir-ho tot a un “suposat nacionalisme” de tots i cadascun dels contendents. Iugoslàvia es va desintegrar quan ho fa l’anomenat bloc socialista. Tot i que no formava part del Comecom, si que hi mantenia importants intercanvis comercials. Formava part, a la vegada, dels països no alineats, un bloc que a partir de l’època de Reagan va quedar pràcticament marginat de l’escena internacional. Per altra banda, el seu model “socialista” era molt peculiar ja que es basava en un sistema d’autogestió d’unitats econòmiques independents que més que cooperar competien, mentre que l’Estat intentava neutralitzar els desequilibris entre les parts més i menys desenvolupades de la federació, uns desequilibris que, malauradament, no havien desaparegut després de molts anys de suposada construcció del socialisme.

No es aquest el moment per debatre quin és el model més adequat per construir una societat socialista. Això no ens ha de privar de recordar que corrents de l’esquerra socialista van tenir, durant anys, com a senyal d’identitat la reclamació de la democràcia industrial, o sigui, la reclamació de que la democràcia s’implanti en els centres de treball. Aquesta és encara una reivindicació a partir de la qual molta gent d’esquerres construeix les seves estratègies. Però què significava això? ¿vol dir, només, garantir drets democràtics als treballadors, sense modificar el caràcter privat dels mitjans de producció? ¿Significa establir un règim de tipus cooperatiu? ¿Comporta impulsar l’autogestió? El socialisme significa garantir la democràcia per a la classe obrera en conjunt, no només pels treballadors al seu lloc de treball particular. Només la democràcia àmplia i pública pot organitzar i planificar la producció pensant en els interessos de la col·lectivitat i garantir una relació harmoniosa amb la natura. En cas contrari, la democràcia es limita, simplement, a una col·lecció d’empreses, aparentment sense ànim de lucre, però que competeixen les unes amb les altres. D’aquesta manera no se supera el consumisme ni l’anarquia en la producció. Una democràcia limitada a l’empresa comporta que la gestió de la producció i dels recursos es basin només en el lliure mercat, fins i tot amb règim d’autogestió. En aquestes condicions no es garanteix el benestar i la supervivència de l’espècie humana i tard o d’hora la crisi acaba esclatant; a Iugoslàvia va esclatar i ho va fer de manera catastròfica.

La situació interna a l’Estat espanyol és i ha estat radicalment diferent. Mentre Iugoslàvia apostava per una federació, pel socialisme i per la no alineació, desprès d’enderrocar el feixisme, a Espanya es consolidava un estat feixista, basat en l’opressió nacional, decidit a impulsar el capitalisme i alineat de manera subordinada amb l’imperialisme dels EE.UU. El procés de  reforma del franquisme que va donar lloc a la monarquia parlamentària no va significar una ruptura amb aquesta dinàmica sinó una adequació, integrant plenament l’Estat espanyol a l’ordre capitalista mundial, a través de la seva adhesió a la Unió Europea. Res més lluny, doncs, de la situació que va permetre l’esclat de Iugoslàvia.

Passem a donar un cop d’ull a les causes externes, caracteritzades per una implicació localitzada per part d’algunes potències europees com per exemple Alemanya, i general, pel que fa als EE.UU, que perseguien quatre objectius: (1) preservar l’aliança militar de l’OTAN, malgrat la desintegració del Pacte de Varsòvia i quan encara no s’havia estigmatitzat l’anomenat “eix de mal”; (2) anul·lar els compromisos històrics de la Carta de les Nacions Unides sobre la no ingerència i el respecte de la sobirania, la integritat territorial i la independència política de tots els estats ; (3) ridiculitzar la Unió Europea posant al descobert  la seva incapacitat d’actuar quan es produïa un conflicte militar al seu costat; (4) i, per descomptat,  desmantellar l’últim reducte econòmic i social del continent europeu que encara no s’havia plegat del tot a la nova dinàmica del capitalisme, caracteritzada pel que hem conegut com a mundialització neoliberal. Res a veure, doncs, amb la situació de l’Estat espanyol, caracteritzada per la seva integració cada vegada més pronunciada a l’OTAN, agenollat al servei d’aquesta aliança militar de qui depenen les seves forces armades i amb el seu territori situat en un lloc privilegiat i plenament implicat en les polítiques neoliberals.