Els comunistes venim d’una tradició revolucionària, renovada a partir d’una experiència bolxevic que queda personalitzada en la figura de Lenin i reforçada, després, per la resistència antifeixista i per les guerres d’alliberament nacional.
Aquesta tradició ha estat arraconada gradualment
a casa nostra. L’obra de Lenin s’ha volgut considerar com a part d’una altra època històrica i d’un país molt diferent del nostre. Ara, se’ns ve a dir, les lluites no són violentes i ja no requereixen líders i organització i fins i tot poden emergir espontàniament a mesura que la gent oprimida s’emprenya i es comunica a través de Facebook i Twitter. Aquesta manca d’organització o jerarquia, s’afegeix, no ens ha de preocupar i fins i tot pot ser beneficiosa.
EL LENINISME SEGUEIX VIGENT
Nosaltres, en canvi, creiem que l’obra de Lenin encara és vàlida per als oprimits, i ho és a tot el món. No importa si l’oprimit és dona o home, si és natiu del país o immigrat, si forma part d’una nació opressora o d’una nació oprimida, si pertany a un estat nacional o a un de multinacional. En tots i cadascun d’aquests casos, l’obra de Lenin pot ser una font d’ensenyances, sempre que se sàpiga aplicar a cadascuna de les situacions concretes.
El leninisme està vinculat a l’aparició dels Partits Comunistes. La necessitat d’una organització revolucionària existeix perquè la societat es divideix en classes: uns són opressor i altres són oprimits. Però dir això no explica perquè això succeeix i com succeeix ni com es pot superar.
LA FORÇA DELS OPRESSORS
Històricament i contemporàniament, els opressors han construït les seves pròpies institucions. Les més bàsiques són les institucions de violència coercitiva: l’exèrcit i la policia. A mesura que la societat ha avançat, les institucions s’han tornat més complexes i això ha permès que els opressors no tinguin sempre la necessitat d’exercir la violència directa, per poder garantir la seva dominació.
L’ORGANITZACIÓ DELS OPRIMITS
Però quines són les institucions que representen les persones oprimides? A través de quines institucions han de lluitar pels seus propis interessos? On poden aprendre sobre la seva pròpia història, entendre el món actual, prendre consciència de la seva condició d’oprimits i trobar maneres d’alliberar-se?
La majoria dels revolucionaris han respost a aquestes preguntes mitjançant la creació d’organitzacions revolucionàries. No obstant això, totes les organitzacions revolucionàries no són igual ni totes les formes d’organització han de ser necessàriament revolucionaries. Històricament hi ha hagut formes d’organització, en les que s’han implicat els revolucionaris, com són les organitzacions de masses i els sindicats, creades per reivindicar qüestions parcials i puntuals, si bé, poden tenir una certa continuïtat.
EL PERILL DE LA BUROCRATITZACIÓ
Alguns corrents anarquistes han defensat l’acció individual i han dit que no cal una organització revolucionària ja que qualsevol organització, fins i tot les forjades pels oprimits, s’acaba convertint en un ens burocràtic que destrueix les llibertats individuals. Altres corrents anarquistes han apostat per organitzar sindicalment als explotats i constituir una gran federació. Però s’han oposat a la creació de partits.
El perill de la burocratització és cert i l’experiència històrica l’avala. De la mateixa manera que els oprimits poden estar fortament influenciats per les idees dels opressors, ho poden estar les seves organitzacions i reproduir les conductes injustes i jeràrquiques, pròpies de la societat capitalista. En lloc de ser un embrió de la nova societat per la qual es lluita, poden ser una reproducció degenerada de la vella societat que, en teoria, es vol destruir. Per aquesta raó, cal estar sempre atents.
EL MODEL BOLXEVIC D’ORGANITZACIÓ
L’opció leninista, en canvi, ha intentat replicar el model bolxevic d’organització. A vegades, però, s’ha fet de manera mecànica, prescindint de l’analisi de la situació concreta i sense tenir en compte els temps contemporanis. S’ha tendit a mirar el partit bolxevic en un moment donat i s’ha volgut modelar l’organització com si sempre es vivís en aquell moment.
L’única manera d’entendre la proposta organitzativa de Lenin és estudiant l’experiència bolxevic des del principi fins el final.
L’organització bolxevic sempre anava canviant. La política que defensava en una situació concreta, es considerava incorrecta quan aquella situació s’havia modificat. Això era així perquè Lenin sempre pensava en una organització revolucionària en relació amb els moviments de masses i la situació política i econòmica de cada moment.
Lenin creia que l’organització revolucionària era una cosa que no es podia construir a les vigílies de la revolució, però que s’anava adaptant a cada situació.
ALGUNES LLIÇONS DE LA CRISI DE L’ESQUERRA REVOLUCIONARIA A L’ESTAT ESPANYOL
Un recordatori del que va passar a finals de la dècada de 1960 i principis dels anys 70 a l’Estat espanyol, quan es van construir moltes organitzacions revolucionàries, ens pot il·lustrar. Moltes d’elles van fer un excel·lent treball als barris, a les fàbriques i als organismes unitaris com l’Assemblea de Catalunya. Després, però, van quedar bloquejades per la dinàmica del moviment canviant, van ser víctimes de la manca d’experiència en el treball polític en una situació de democràcia formal, van quedar desorientades davant dels esdeveniments derivats d’una greu crisi econòmica que feia que les coses fossin diferents de com eren en l’època anterior, caracteritzada pel creixement econòmic i l’existència de certes polítiques socials estatals i van quedar desconnectades dels oprimits. Al final, la majoria van acabar desapareixent. La manca d’estudi i planificació havia provocat una immensa confusió, no solament entre les organitzacions de masses sinó també entre les organitzacions revolucionàries.
Però la crisi d’aquelles organitzacions, no va impedir la burocratització de les organitzacions de masses i dels sindicats. Tot el contrari: va ser aleshores quan més es van institucionalitzar i burocratitzar. També va ser aleshores quan es va perdre la presència dels revolucionaris en molts barris, cosa que, en certa mida, ha permès l’actual influència de l’espanyolisme entre una part de la població que hi viu.
LA CONSTRUCCIÓ DEL PARTIT PROLETARI ÉS UN PROCÉS
L’organització revolucionària és un procés, el que significa que es necessiten anys i panys per construir-la. No neix per generació espontània ni mercès a la voluntat d’uns quants amb bones intencions, tot i que la voluntat és necessaria, sinó que és producte de participar en totes les lluites dels oprimits.
Ara, a primer cop d’ull, pot semblar que no és el moment correcte per construir una organització revolucionària a Catalunya i que necessitem moviments socials massius i crisis de gran magnitud per construir-la. Però l’evidència històrica demostra que aquest enfocament condueix a què les persones no estiguin mai interessades en construir una organització leninista i desenvolupar una relació saludable entre aquesta organització i els moviments i organitzacions de masses.
Ara bé, tampoc es tracta de reunir a quatre gats i dir que ja tenim feta l’organització partidista. Això no faria altra cosa que aïllar als revolucionaris, convertir-los en una secta i crear barreres entre la secta i els altres partits que sense ser revolucionaris i proletaris sí que tenen una certa capacitat d’organitzar a les masses, canalitzar les seves aspiracions puntuals i captar vots.
LA LÍNIA DE MASSES
Una organització revolucionaria no es pot construir al marge del moviment de masses. L’ANC, Òmnium, els CDR, les associacions de veïns, els grups comunitaris, els sindicats, determinades organitzacions sense ànim de lucre, els grups cristians de base, les associacions d’immigrats, les organitzacions feministes, el pacifisme organitzat, entre altres, són organitzacions importants que agrupen a persones que inicialment volen afrontar un problema concret i col·lectiu, sigui de tipus classista, o de tipus nacional. Aquests grups poden ser molt eficaços en la lluita diària i, com estem veient ara mateix, existeixen i protagonitzen lluites importants, hi hagi o no una avantguarda comunista.
Ara bé, com que ara no hi ha avantguarda comunista, les organitzacions de masses poden acabar en mans de partits no proletaris i a vegades d’arribistes, la qual cosa no vol dir que no puguin estar dirigides i integrades per persones honestes i exemplars. Un altre problema comú és que les persones d’aquests organitzacions, especialment si són joves, tenen poc coneixement històric sobre errors i èxits del passat. També tendeixen a no comptar amb els recursos massius necessaris per lluitar contra les forces poderoses i ben organitzades, que volen superar.
Aquestes organitzacions, en els períodes en què es generalitza o amplia la lluita, poden tenir un cert èxit i, si van mal dades, poden tenir una certa capacitat d’organitzar la resistència.
Però sigui com sigui, aquesta és l’aigua en la qual ens hem de moure els revolucionaris i hem de fer-ho com a servidors de les masses, demostrant que no busquem ni càrrecs, ni poder, ni diners. No volem altra cosa que servir el poble.
EL SECTARISME
L’organització revolucionària sense organització de masses acaba aïllada i, en el millor dels casos, es converteix en un centre editorial d’idees o, en el pitjor, en un vestigi sectari.
De vegades en comptes d’organitzar els revolucionaris per servir les masses, se’ls organitza per posar barreres entre ells i les masses. En altres ocasions, les condicions econòmiques i polítiques d’un període poden fer que l’organització de l’avanguarda comunista sigui molt difícil, i les organitzacions de masses poden estar en retrocés.
ORGANITZACIONS DE MASSES I REVOLUCIÓ
Els moviments de masses se solen forjar gràcies a les organitzacions de masses i les organitzacions de masses poden tenir o no una línia revolucionaria, depenent de si els revolucionaris estem o no organitzats i si tenim capacitat d’incidir-hi.
Una línia revolucionària avança a través de l’organització, guanyant capes militants i líders, lluitant per victòries i evitant la desbandada en els moments difícils. Res d’això es pot fer de manera ràpida, recollint signatures o operant per internet i esperant que la gallina pongui l’ou revolucionari per agafar-lo i posar-lo al cistellet i així tenir ja construït el partit en un tres i no res.
ORGANITZACIONS DE MASSES I CONTRAREVOLUCIÓ
Hauria de ser evident, observant la història dels darrers trenta anys, que els moviments i organitzacions de masses poden ser absorbides pel sistema capitalista. Els ideals socials i polítics es poden dissipar limitant-se a votar per evitar que governin els personatges més reaccionaris. Això passa, perquè sense organització revolucionaria, el marc de discussió queda limitat i l’estratègia emancipadora no es construeix. Tot plegat sol donar com a resultat una assimilació institucional de la lluita, fins i tot quant aquesta té un caràcter puntualment radical. Aquí és on les organitzacions revolucionàries poden contribuir de manera vital en els moviments, col·locant els interessos dels oprimits i recordant les limitacions del treball institucional, sense que això vulgui dir renunciar-hi.
CONSTRUIR AMB LES MASSES L’AVANTGUARDA COMUNISTA
La tasca de l’avantguarda revolucionària és ajudar a organitzar a la gent i aconseguir que l’organització cada vegada sigui més gran, amb l’esperança d’assolir la victòria decisiva.
Sempre hi ha el perill de confondre les organitzacions de masses amb organitzacions revolucionàries. Per què es produeix aquesta confusió?
Un dels grans mèrits de Lenin va ser la seva comprensió que sense ser reformistes val la pena lluitar per les reformes democràtiques i socials. Cada reforma aconseguida és una petita atenuació de l’opressió. Una altra raó per lluitar per les reformes és que en dur a terme aquesta tasca és quan els revolucionaris poden establir relacions amb els oprimits que lluiten, demostrant que són els defensors més actius i conseqüents.
Lenin també va comprendre que la lluita per les reformes era diferent si s’enfocava des d’una perspectiva política reformista que si es fa des d’una òptica revolucionaria. És fonamental que les reformes s’utilitzin per crear confiança entre les persones oprimides, per augmentar el coneixement dels seus propis poders i de les característiques de l’opressor i el seu Estat, mostrar els límits de la societat capitalista i demostrar la necessitat d’un canvi més radical i fins i tot revolucionari, ja que les reformes són efímeres i a la primera de canvi ens les poden arrabassar.
Molts radicals avui pensen que les reformes només s’utilitzen per comprar a les persones oprimides i amb el seu puritanisme s’aïllen del moviment real.
Per contra, quan es mitifiquen les reformes, quan es creu que desobeint una miqueta o amb lluites puntuals es “pot aconseguir tot”, aleshores difícilment s’entén que els revolucionaris i les seves organitzacions són necessaris, i ingènuament es creu que a través de les reformes i organitzant a les masses, de manera gradual, el sistema es descompondrà i aleshores, de sobte, i sense que l’adversari se n’adoni, es guanyarà.
Lenin va entendre que hi ha un cert límit quantitatiu de reformes que els governants poden cedir en qualsevol període. Després de passar aquesta línia, faran el que han fet recentment a Catalunya i el que estan fent amb els drets socials: passaran a la contraofensiva!
UN FUTUR AMENAÇADOR QUE S’HA DE SABER ABORDAR
Hem d’estar preocupats pel futur de Catalunya i pel futur de la classe obrera. Els moviments de masses poden arribar a ser enormes, colossals i fins i tot sacsejar els fonaments del sistema i del règim monàrquic, però per si sols no tindran el coratge, l’energia, la coordinació i la força estratègica i organitzativa per vèncer els opressors.
Tenir un gran moviment de masses no significa tenir garantida la victòria: observeu el moviment antiglobalització, el moviment contra la guerra, les grans vagues generals organitzades puntualment pels sindicats, els moviments pels drets dels immigrants, per nomenar alguns dels més grans de la memòria recent. Per què no van aconseguir l’èxit definitiu?
Hem de recordar que els opressors tenen la policia, la judicatura, els mitjans de comunicació, no ho oblidem mai. Tenen el control dels grans mitjans de producció i de les finances. Poden crear, en un tres i no res, forces polítiques reaccionàries i organitzar escamots contrarevolucionaris. També tenen la possibilitat de cooptació dels dirigents de les organitzacions de masses. Sabem que utilitzaran totes aquestes forces per frenar o trencar el moviment.
Com podem redreçar aquest cicle? Ho hem de començar a fer a partir d’ara. No podem perdre el temps. Hem de fer-ho, fins i tot si de moment només és d’una manera precària i en certa mida testimonial. Perquè és la missió històrica dels revolucionaris.
Com deia Lenin: la revolució no es fa: s’organitza!
Crida Comunista 