“L’actitud de la III Internacional pel que fa al parlamentarisme no està determinada per una nova doctrina sinó per la modificació del paper del parlamentarisme. A l’època precedent, el parlament, instrument del capitalisme en vies de desenvolupament, va treballar en un cert sentit, pel progrés històric. Sota les condicions actuals, caracteritzades pel desencadenament de l’imperialisme, el parlament s’ha convertit en un instrument de la mentida, del frau, de la violència, de la destrucció, dels actes de bandolerisme. Per culpa de l’imperialisme, les reformes parlamentàries, desproveïdes d’esperit de continuïtat i d’estabilitat i concebudes sense un pla de conjunt, han perdut tota importància pràctica per a les masses treballadores.”

“El parlamentarisme de govern s’ha convertit en la forma “democràtica” de la dominació de la burgesia, una forma a la qual és necessària, en un moment donat del seu desenvolupament, una ficció de representació popular que expressa en aparença la “voluntat del poble “i no la de les classes, però que en realitat, és, en mans del capital regnant, un instrument de coerció i opressió;…”

“Els parlaments burgesos, que constitueixen un dels principals aparells de la maquinària governamental de la burgesia, no poden ser conquerits pel proletariat(…). La tasca del proletariat consisteix a trencar la maquinària governamental de la burgesia, en destruir-la, incloses les institucions parlamentàries, siguin les de les repúbliques o siguin les de les monarquies constitucionals;”

“El mateix passa amb les institucions municipals o comunals de la burgesia, a les quals és teòricament fals oposar els organismes governamentals. En realitat també formen part del mecanisme governamental de la burgesia. Han de ser destruïdes pel proletariat revolucionari i reemplaçades pels soviets de diputats obrers;”

“La lluita política no es redueix, per tant, a un problema d’actitud davant del parlamentarisme, abasta tota la lluita de la classe proletària, en la mesura que aquesta lluita deixi de ser local i parcial i apunti a la destrucció del règim capitalista en general…”

“El mètode fonamental de la lluita del proletariat contra la burgesia, és a dir contra el seu poder governamental, és abans de res el de les accions de masses. Aquestes últimes estan organitzades i dirigides per les organitzacions de masses del proletariat (sindicats, partits, soviets), sota la conducció general del partit comunista, sòlidament unit, disciplinat i centralitzat. La guerra civil és una guerra. En ella, el proletariat ha de comptar amb bons quadres polítics i un estat major que dirigeixi totes les operacions en el conjunt del camp d’acció…”

“Aquesta acció parlamentària, que consisteix sobretot a usar la tribuna parlamentària amb fins d’agitació revolucionària, a denunciar les maniobres de l’adversari, a agrupar al voltant de determinades idees a les masses que, sobretot en els països endarrerits, consideren a la tribuna parlamentària amb grans il·lusions democràtiques, ha d’estar totalment subordinada als objectius i a les tasques de la lluita extraparlamentària de les masses….”

“Els comunistes, si obtenen majoria en els municipis, han de: a) formar una oposició revolucionària en relació al poder central de la burgesia; b) esforçar-se per tots els mitjans a prestar serveis al sector més pobre de la població (mesures econòmiques, creació o temptativa de creació d’una milícia obrera armada, etc.); c) denunciar sempre els obstacles posats per l’estat burgès contra tota reforma radical; d) desenvolupar sobre aquesta base una propaganda revolucionària enèrgica, sense témer el conflicte amb el poder burgès; e) reemplaçar, sota determinades circumstàncies, als municipis per soviets de diputats obrers. Tota acció dels comunistes en els municipis ha de, per tant, integrar-se en l’obra general per la destrucció del sistema capitalista;…”

“La campanya electoral s’ha de dur a terme no en el sentit de l’obtenció del màxim de mandats parlamentaris sinó en el de la mobilització de les masses sota les consignes de la revolució proletària. La lluita electoral no ha de ser realitzada només pels dirigents del partit sinó que en ella hi ha de participar el conjunt dels seus membres..”

L’antiparlamentarisme de principis, concebut com el rebuig absolut i categòric a participar en les eleccions i en l’acció parlamentària revolucionària, és una doctrina infantil i ingènua que no resisteix la crítica i moltes vegades és el resultat d’una sana aversió cap als polítics parlamentaris però que no percep, d’altra banda, la possibilitat del parlamentarisme revolucionari. A més, aquesta opinió es basa en una noció totalment errònia del paper del partit, considerat no com l’avantguarda obrera centralitzada i organitzada per el combat sinó com un sistema descentralitzat de grups mal units entre sí.”

“(…) Els partits comunistes han de renunciar al vell hàbit socialdemòcrata de fer triar exclusivament a parlamentaris “experimentats” i sobretot a advocats. En general, els candidats han de ser elegits entre els obrers. No han de tenir por de designar a simples membres del partit sense gran experiència parlamentària.”

“Els diputats comunistes estan obligats a subordinar tota la seva activitat parlamentària a l’acció extraparlamentària del partit. La presentació regular de projectes de llei purament demostratius concebuts no de cara a la seva adopció per la majoria burgesa sinó per a la propaganda, l’agitació i l’organització, s’ha de fer sota les indicacions del partit i del seu comitè central.”

“… està obligat a recordar que no és un “legislador” que busca un llenguatge comú amb altres legisladors, sinó un agitador del partit enviat a actuar al costat de l’enemic per aplicar les decisions del partit.”