La tradició comunista i les eleccions parlamentàries

El 2n Congrés de la III Internacional (1920) va definir les directrius generals per a la lluita en el terreny parlamentari des d’una estratègia revolucionària. També va posar de manifest la inconsistència de les organitzacions que reivindiquen el marxisme en la teoria i en l’estètica, però se n’allunyen en la pràctica, substituint-lo per el reformisme, per l’anarquisme o per d’altres teories. Més enllà del context històric en què les directrius van ser aprovades, el seu contingut segueix sent vàlid per orientar-nos davant l’escenari polític electoral actual.
L’experiència inicial
En elaborar les seves directrius, la III Internacional va tenir molt present l’experiència anterior dels partits marxistes. En un primer moment, els marxistes apostaren per l’activitat parlamentària amb fins d’agitació. Consideraven la participació en l’acció parlamentària des del punt de vista del desenvolupament de la consciència de classe. Però molts partits socialistes van modificar la conducta a mesura que la seva influència parlamentària prosperava i les democràcies burgeses parlamentàries es consolidaven.
Llavors, bona part dels partits socialistes, instal·lats en les democràcies burgeses, passaren a prioritzar l’acció legislativa “orgànica” dedicant-se a fer propostes legislatives, algunes de les quals prosperaren. Amb “els éxits momentànis”, es va obrir la possibilitat d’introduir reformes, dins dels marcs del capitalisme, que permetien materialitzar alguns dels continguts del programa mínim. Es va, fins i tot, arribar a creure que la transformació parlamentària podria, amb el temps, arribar a materialitzar el programa màxim. Així s’establiren les bases perquè prosperés l’arribisme parlamentari dins els partits socialdemòcrates i es teoritzés sobre una fictícia via parlamentaria al socialisme.
L’època de l’imperialisme
La III Internacional, no només es va proposar denunciar i superar aquesta pràctica reformista sinó que va tenir en compte quin és el paper del parlamentarisme a l’època de l’imperialisme:

“L’actitud de la III Internacional pel que fa al parlamentarisme no està determinada per una nova doctrina sinó per la modificació del paper del parlamentarisme. A l’època precedent, el parlament, instrument del capitalisme en vies de desenvolupament, va treballar en un cert sentit, pel progrés històric. Sota les condicions actuals, caracteritzades pel desencadenament de l’imperialisme, el parlament s’ha convertit en un instrument de la mentida, del frau, de la violència, de la destrucció, dels actes de bandolerisme. Per culpa de l’imperialisme, les reformes parlamentàries, desproveïdes d’esperit de continuïtat i d’estabilitat i concebudes sense un pla de conjunt, han perdut tota importància pràctica per a les masses treballadores.”

Alguns van creure que aquestes paraules havien caducat, després de la Segona Guerra Mundial, quan en els països del centre capitalista van prosperar algunes mides legislatives de caràcter social i es va aixecar l’estat benefactor, però han tornat a recuperar l’actualitat a partir de la implantació de l’anomenat neoliberalisme.
Utilització proletària del parlament burgés
Per acabar d’establir quin és el veritable caràcter de classe del parlament burgès, el primer punt de les directrius de la III internacional, deia:

“El parlamentarisme de govern s’ha convertit en la forma “democràtica” de la dominació de la burgesia, una forma a la qual és necessària, en un moment donat del seu desenvolupament, una ficció de representació popular que expressa en aparença la “voluntat del poble “i no la de les classes, però que en realitat, és, en mans del capital regnant, un instrument de coerció i opressió;…”

Més endavant, el punt 4, desmuntava les il·lusions sobre la via parlamentària al socialisme:

“Els parlaments burgesos, que constitueixen un dels principals aparells de la maquinària governamental de la burgesia, no poden ser conquerits pel proletariat(…). La tasca del proletariat consisteix a trencar la maquinària governamental de la burgesia, en destruir-la, incloses les institucions parlamentàries, siguin les de les repúbliques o siguin les de les monarquies constitucionals;”

El punt 5 deia el mateix, en relació als parlaments territorials i els plens i governs municipals, quelcom que molts no volen acabar d’entendre mentres es dediquen a fer volar cortines de fum sobre “les sobiranies”:

“El mateix passa amb les institucions municipals o comunals de la burgesia, a les quals és teòricament fals oposar els organismes governamentals. En realitat també formen part del mecanisme governamental de la burgesia. Han de ser destruïdes pel proletariat revolucionari i reemplaçades pels soviets de diputats obrers;”

La III Internacional però, no suggeria destruir aquestes institucions, com veurem més endavant, quant el proletartiat no estava encondicions de girar la truita i es veia obligat a organitzar la resistència. Deia, en tot cas, que no eren institucions adequades per construir el poder popular i que per tant, aquest poder s’ha de construir amb unes altres institucions.
La conquesta d’aquest poder popular no està limitada a l’actitud parlamentària. Això ho aclaria en el punt 8:

“La lluita política no es redueix, per tant, a un problema d’actitud davant del parlamentarisme, abasta tota la lluita de la classe proletària, en la mesura que aquesta lluita deixi de ser local i parcial i apunti a la destrucció del règim capitalista en general…”

El punt 9 advertia que la lluita revolucionària no l’han de protagonitzar els parlamentaris ni els petits grups d’activistes desvinculats de les masses. És una tasca de les masses:

“El mètode fonamental de la lluita del proletariat contra la burgesia, és a dir contra el seu poder governamental, és abans de res el de les accions de masses. Aquestes últimes estan organitzades i dirigides per les organitzacions de masses del proletariat (sindicats, partits, soviets), sota la conducció general del partit comunista, sòlidament unit, disciplinat i centralitzat. La guerra civil és una guerra. En ella, el proletariat ha de comptar amb bons quadres polítics i un estat major que dirigeixi totes les operacions en el conjunt del camp d’acció…”

Un cop fetes aquestes consideracions sobre el protagonisme de les masses, els punts 10 i 11 clarificaven quina és la tasca que els comunistes atribuïm a l’acció parlamentària, com a palanca de suport:

“Aquesta acció parlamentària, que consisteix sobretot a usar la tribuna parlamentària amb fins d’agitació revolucionària, a denunciar les maniobres de l’adversari, a agrupar al voltant de determinades idees a les masses que, sobretot en els països endarrerits, consideren a la tribuna parlamentària amb grans il·lusions democràtiques, ha d’estar totalment subordinada als objectius i a les tasques de la lluita extraparlamentària de les masses….”

Però què passa si els comunistes obtenen majoria, per exemple en un municipi? El punt 13 ho aclaria:

“Els comunistes, si obtenen majoria en els municipis, han de: a) formar una oposició revolucionària en relació al poder central de la burgesia; b) esforçar-se per tots els mitjans a prestar serveis al sector més pobre de la població (mesures econòmiques, creació o temptativa de creació d’una milícia obrera armada, etc.); c) denunciar sempre els obstacles posats per l’estat burgès contra tota reforma radical; d) desenvolupar sobre aquesta base una propaganda revolucionària enèrgica, sense témer el conflicte amb el poder burgès; e) reemplaçar, sota determinades circumstàncies, als municipis per soviets de diputats obrers. Tota acció dels comunistes en els municipis ha de, per tant, integrar-se en l’obra general per la destrucció del sistema capitalista;…”

La III internacional, advertia del perill de subordinar la campanya electoral a l’obtenció d’una representació parlamentària numèrica, fent concessions per aconseguir-ho. El punt 14 deia:

“La campanya electoral s’ha de dur a terme no en el sentit de l’obtenció del màxim de mandats parlamentaris sinó en el de la mobilització de les masses sota les consignes de la revolució proletària. La lluita electoral no ha de ser realitzada només pels dirigents del partit sinó que en ella hi ha de participar el conjunt dels seus membres..”

La lluita contra els boicotejadors
La III internacional va fer públiques les directrius, quan els comunistes ja disposaven d’ensenyaments extrets de l’experiència i dels debats dels bolxevics a partir de 1905 i quan Lenin havia escrit el seu imprescindible llibre “l’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme”. Tot plegat va permetre posar els boicotejadors dogmàtics en el lloc que els pertoca. Això deia el punt 16:

L’antiparlamentarisme de principis, concebut com el rebuig absolut i categòric a participar en les eleccions i en l’acció parlamentària revolucionària, és una doctrina infantil i ingènua que no resisteix la crítica i moltes vegades és el resultat d’una sana aversió cap als polítics parlamentaris però que no percep, d’altra banda, la possibilitat del parlamentarisme revolucionari. A més, aquesta opinió es basa en una noció totalment errònia del paper del partit, considerat no com l’avantguarda obrera centralitzada i organitzada per el combat sinó com un sistema descentralitzat de grups mal units entre sí.”

La tàctica revolucionaria
Segons la III Internacional, els parlamentaris han de ser, abans de res, militants revolucionaris mereixedors de la confiança del partit. La proposta per seleccionar els candidats,  diferia de la que acostumen a utilitzar els partits polítics actuals amb representació parlamentària:

“(…) Els partits comunistes han de renunciar al vell hàbit socialdemòcrata de fer triar exclusivament a parlamentaris “experimentats” i sobretot a advocats. En general, els candidats han de ser elegits entre els obrers. No han de tenir por de designar a simples membres del partit sense gran experiència parlamentària.”

Un cop elegits, els diputats, es deia, han de formar part de l’engranatge del partit:

“Els diputats comunistes estan obligats a subordinar tota la seva activitat parlamentària a l’acció extraparlamentària del partit. La presentació regular de projectes de llei purament demostratius concebuts no de cara a la seva adopció per la majoria burgesa sinó per a la propaganda, l’agitació i l’organització, s’ha de fer sota les indicacions del partit i del seu comitè central.”

El diputat comunista no ha d’allunyar-se de les masses. Ha de ser una persona senzilla, situada sempre al costat de la gent senzilla i ha d’utilitzar un llenguatge intel·ligible.

“… està obligat a recordar que no és un “legislador” que busca un llenguatge comú amb altres legisladors, sinó un agitador del partit enviat a actuar al costat de l’enemic per aplicar les decisions del partit.”

El segon congrés de la tercera internacional es va situar en un context en què els partits comunistes consideraven que la conquesta del poder estava a l’abast de la mà. Després la conjuntura  va empitjorar i les possibilitats d’èxit revolucionari immediat es van allunyar. Malgrat això, ens va llegar una ferma estratègia parlamentària combativa i classista, que assenyala amb claredat i precisió la forma en què els comunistes hem d’actuar davant les institucions de representació burgeses.
És evident que ara, parlar d’estratègia electoral comunista quant a Catalunya no hi ha partit comunista ni és possible promocionar una candidatura comunista capaç de portar comunistes al Parlament, pot semblar una quimera. Però aquelles directrius ens poden prestar un excel·lent servei a l’hora de decidir com actuem davant de les eleccions vinents al Parlament Europeu.
43471333_2270400059910819_4955954271704055808_n.jpg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s