Encetem un debat sobre la qüestió electoral, ara que la CUP es planteja si participar o no en les eleccions vinents al Parlament Europeu. Publicarem diferents articles, per finalment llançar la nostra proposta concreta. Aquest és el primer.
La política electoral dels bolxevics s’ha d’analitzar veient la seva relació amb la Duma.
La Duma
La Duma fou una concessió del tsarisme després de la revolució de 1905, per tal de desviar les aspiracions del moviment revolucionari. Era el parlament d’una monarquia retrògrada i absolutista. S’elegia quan ho decidia el Tsar.
Els diputats sortien de 4 “cúries” classistes: la de l’aristocràcia, la de la burgesia urbana, la dels pagesos i la dels obrers. Cadascuna reunia els electors en col·legis electorals per decidir entre els candidats proposats. La llei electoral era desproporcionada: els vots de la cúria de l’aristocràcia o els de la burgesia liberal (els cadets), valien més que els dels treballadors urbans o els pagesos. Per això els primers tenien més representants.
La Duma no disposava de poder legislatiu. Era consultiva! Però, com veurem, va canalitzar el malestar cap al règim del tsarisme.
El boicot inicial dels Bolxevics
Durant l’elecció de la 1a Duma, els bolxevics van fer boicot. Consideraven que el moviment revolucionari era potent i que la batalla central era acabar amb el règim. Les eleccions volien rentar la cara del tsarisme i legitimar-lo. Però, temps després, Lenin va considerar que fou una decisió poc raonada. No tenia sentit un boicot actiu quan el moviment revolucionari s’estava debilitant i la població començava a dipositar expectatives en el Parlament.
La 1a Duma va ser dissolta pel Tsar el 1906 i va proposar l’elecció de la 2a, per 1907. Aleshores, els bolxevics, després de diversos debats, van decidir participar-hi.
L’anàlisi concret de la situació concreta
Aquella decisió ajuda a entendre la concepció de Lenin sobre l’anàlisi particular de cada situació i la necessitat d’extreure lliçons de l’experiència passada, sense considerar que una modificació tàctica és una traïció o una vergonya.
La situació de 1907, recordava Lenin, no era la del 1905, ja que el tsarisme havia enderrocat el moviment revolucionari. En la nova conjuntura, les eleccions podien ser una tribuna que els revolucionaris no havien de menysprear. Per això inicià una lluita teòrica sobre el paper del “parlamentarisme”.
El 1906, Lenin ja havia dit:
“La història ha refutat les il·lusions constitucionalistes i tota la fe en la Duma, però també ha demostrat que aquesta institució va servir, encara que en forma modesta, a la revolució com a tribuna d’agitació per desemmascarar la veritable “naturalesa dels partits polítics”. (…) Ha arribat el moment en què els socialdemòcrates revolucionaris deixin de ser boicotejadors. No ens neguem a anar a la 2a Duma (…), guiats per l’experiència que ja ens brinda la història, supeditarem la lluita que lliurem a la Duma a una altra forma de lluita: la vaga, la insurrecció, ….”
Sent cert que la Duma havia posat al descobert les limitacions del Parlamentarisme. Lenin va combatre els “boicotadors” (els otzovietes), incapaços d’aprofitar l’acció parlamentària per a l’acció revolucionària i incapaços, també, de veure que l’acció parlamentària mai pot ser l’únic pas a donar, en la lluita revolucionària:
“Els xarlatans otzovistes, (…), parlotegen -imitant els bolxevics- sobre la necessitat de tenir en compte les experiències de la revolució. Però no saben de què parlen. No entenen que tenir en compte l’experiència de la revolució inclou la defensa dels ideals, els objectius i mètodes des de dins de la Duma. Si no sabem com defensar aquests ideals, objectius i mètodes des de dins de la Duma -per mitjà dels obrers membres del nostre partit que han pogut entrar i entraran a la Duma- vol dir que som incapaços de donar el primer pas cap al balanç polític de l’experiència de la revolució (perquè aquí, per descomptat, no es tracta d’un resum teòric de l’experiència en llibres i investigacions). La nostra tasca no acaba de cap manera amb aquest primer pas.”
Tot i el caràcter antidemocràtic de la fragmentació de l’electorat en 4 “cúries”, Lenin va veure que obrien una possibilitat que no es podia menysprear. Com que els candidats s’elegien segons cada classe social, els diputats obrers havien de sortir de reunions en totes les grans fàbriques de cada àrea industrial. Aleshores, el partit tindria l’oportunitat d’exposar el seu programa electoral en les reunions massives de treballadors i podria dir amb autoritat que els seus candidats representaven els obrers, una oportunitat que els partits marxistes a Europa occidental no tenien. Un cop els membres de partit entrarien a la Duma, disposarien d’una plataforma vital per difondre les idees marxistes en una societat en què la discussió política es veia obstaculitzada per la vigilància de la policia, la violència de l’Estat i l’amenaça de la deportació.
La campanya electoral per a la 2a Duma va permetre divulgar massivament el programa bolxevic. Les propostes més importants van ser: millorar les condicions de vida dels treballadors amb la reducció de la jornada a 8 h de treball; entaular un diàleg amb els camperols i les seves demandes (un sector social en disputa entre els socialdemòcrates i els cadets que representaven els interessos de la burgesia liberal); obtenir llibertat política i d’expressió; i reafirmar que només amb la independència política es podia garantir la defensa real dels interessos dels treballadors, els camperols i els pobres.
Un cop presa la decisió de participar en l’elecció de la 2a Duma, els bolxevics van participar en les distintes eleccions parlamentàries següents, però la tasca dels socialdemòcrates en el Parlament, no es va lliurar mai de les polèmiques que van viure les diferents fraccions polítiques del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia.
En preparar-se per a les eleccions a la Duma el 1912, Lenin va escriure que per a tots els partits, la campanya de les eleccions són “una plataforma que ha existit molt abans de les eleccions; no és una cosa especialment concebuda “per a les eleccions”, sinó un resultat inevitable de tot el treball del partit, de la forma en què s’organitza el treball i de tota la seva conducta en el període històric concret.”
Per Lenin, les tasques parlamentàries era tan importants com el contingut editorial del periòdic del partit. Tant en un cas com en l’altre, quadres rellevants de la direcció del partit vetllaven, dia a dia, per redactar els continguts i decidir les intervencions.
La responsabilitat dels parlamentaris del partit va ser especialment important quan va començar la Primera Guerra Mundial. Un dels diputats bolxevics, Badayev, va dir:
“La classe obrera s’oposarà a la guerra amb tota la seva força. La guerra és contra els interessos dels treballadors… Nosaltres, els veritables representants de la classe obrera, lluitarem pel lema “Guerra a la guerra”. Tots els membres de la nostra fracció lluitaran contra la guerra amb tots els mitjans que disposin”.
A conseqüència d’afirmacions com aquesta, i per negar-se a votar en suport de la guerra, els diputats bolxevics de la Duma van ser arrestats. El seu judici va proporcionar més oportunitats als bolxevics per organitzar l’oposició dels obrers a la guerra. Malgrat tot, el tribunal tsarista va condemnar als diputats bolxevics i els va enviar a Sibèria.
Poc temps després, el Tsar va abdicar, es va proclamar un govern provisional, i van sorgir consells o “soviets” d’obrers, soldats i camperols, que van tenir un paper cabdal en la revolució soviètica d’octubre.
Crida Comunista 