El Tribunal Suprem i la supremacia de la banca

La dinàmica del capitalisme tendeix a concentrar el poder en les elits. Això en el cas espanyol ha estat més pronunciat, ja que la culminació del procés d’industrialització es va fer de manera accelerada, a través de l’activitat econòmica de la dictadura franquista.

Com que les elits disposen d’elevats recursos, els empren per aconseguir que les polítiques públiques obeeixin als seus interessos particulars i tenen una gran capacitat d’influir en les decisions dels tribunals. Aquesta és una de les raons per les quals és necessari conèixer amb detall quins són els principals grups de poder econòmic.

A Espanya el sector industrial es troba majoritàriament en mans dels grans grups multinacionals, als quals en les últimes dècades s’ha lliurat tot allò que era rendible de la indústria que al seu dia va ser impulsada per l’Estat franquista, a través de l’INI, amb algunes excepcions com per exemple Telefònica i Repsol.

Existeixen també importants grups autòctons, molts d’ells vinculats als grans grups multinacionals, una vinculació que tendeix a accentuar-se com hem vist recentment amb les aliances del Grup Freixenet. Aquesta vinculació és una tendència que prospera dia rere dia en sectors econòmics tan decisiu com l’hostaleria i l’alimentació.

Dos dels grans grups econòmics bàsics en els quals s’ha refugiat el capital autòcton, han estat el de la construcció i el de les empreses proveïdores de subministraments bàsics, sovint afavorides per les concessions de l’Estat i que han tingut un paper important en l’acumulació de capitals, part dels quals després s’han invertit en altres sectors econòmics.

Però el rovell de l’ou ha estat, des de la imposició de la dictadura franquista fins als nostres dies, la banca.

A diferència d’altres sectors econòmics, la banca ha pogut superar les últimes grans crisis econòmiques sense perdre centralitat econòmica i sense cedir espais remarcables a la banca internacional. Fins i tot s’ha permès el luxe de fer arribar els seus tentacles més enllà de les fronteres espanyoles. Com també han fet algunes de les antigues empreses públiques ara en mans privades. Ha patit certament un procés de reestructuració, que ha comportat una major centralització després de la greu crisi de les caixes d’estalvis i d’algun banc, reflotades prèviament amb grans ajudes públiques, externalitzant per tant els costos cap al conjunt de la societat, i que han estat venudes a preu de saldo.

Avui parlar de la banca espanyola és parlar en primer lloc del Grup Santander, BBVA i CaixaBank i en segon lloc de Bankia (reflotada) i del Banc Sabadell. Cal recordar que tots aquests bancs adquireixen a través dels seus fons d’inversió grans paquets d’accions en les empreses industrials, alhora que s’autofinancen amb el tràfic de les seves pròpies accions, una part de les quals aconsegueixen vendre als seus clients.

Més enllà de la seva ubicació geogràfica originària, aquesta banca és ja una banca espanyolitzada, com s’ha posat de manifest al voltant de l’aplicació de l’Article 155 a Catalunya, una imposició avalada per CaixaBank i el Banc Sabadell, que submisament van optar per traslladar la seu dels seus consells d’administració i que han donat un tracte de privilegi als partits espanyolistes. I aquest no és un fet menor. Hauria de fer meditar a aquells que s’han dedicat a desprestigiar el procés independentista, dient que estava avalat per la gran burgesia catalana.

Espanya és un dels països de la UE en què existeixen més habitatges en propietat. La compra d’habitatge sol ser la forma més estesa que la gent té de destinar els seus diners presents i futurs, considerant-ho no només una manera de disposar d’un lloc on viure, sense necessitat de pagar un lloguer que cada volta és més prohibitiu, sinó com una inversió.

En conseqüència, el finançament d’aquestes compres mitjançant un préstec hipotecari és una de les operacions que més diners mou entre la població.

Els préstecs s’han convertit en un dels grans negocis dels bancs, no únicament gràcies als interessos que paguen els hipotecats, sinó també gràcies a les obligacions que porten associats (comissions d’obertura, despeses de gestió, assegurances obligatòries, comissió de subrogació, clàusula sòl…). Algunes d’aquestes obligacions contractuals ja han estat reconegudes com a abusives per part del Tribunal Suprem de la UE, però el Tribunal Suprem espanyol, coneixedor del poder de la banca i submís a aquest poder, sempre s’ha dedicat a protegir els interessos de la banca amb l’excusa de l’ordre econòmic i social.

Coneixent els precedents, no deixava de sorprendre la sentència del Tribunal Suprem, que en un primer moment obligava als bancs a pagar les despeses d’escriptura de manera retroactiva, fet que tenia un gran impacte econòmic donat el volum d’hipoteques que es van signar arran de la bombolla hipotecaria i que encara estan vives i seguiran vives durant els anys vinents. Aquesta retroactivitat era i és la qüestió central.

15420217407696.jpg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s