L’1 d’Octubre va ser un dels moments més esperançadors que hem viscut en els últims temps, en la inoblidable companyia d’anònims i anònimes activistes que van materialitzar un referendem d’autodeterminació de manera autogestionada, ja que l’Estat espanyol, s’ha negat repetidament a autoritzar-lo. Treballadors i treballadores de tots els oficis i condicions, camperols, comerciants i un llarg etcétera. Tota una àmplia munió de les classes populars decididament disposades a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya, van posar les urnes i les van omplir de vots favorables al Sí.

La convocatòria del referèndum i l’intent de materialitzar-lo de forma autogestionada no preveia en cap moment la utilització de violència. La intenció era clara i explicita: volem votar, és deia des del nord fins al sud del país. La violència va ser desencadenada només pels intents de criminalitzar el referèndum i pels cossos policials que van intervenir, primer perseguint urnes i paperetes i després amb brutalitat en diversos col·legis electorals. Posteriorment, com sabem molt bé, l’autonomia catalana va ser suspesa i el govern català, la presidenta del Parlament i els líders de les dues principals organitzacions socials de Catalunya, van ser detinguts i empresonats.

Les detencions es van acompanyar amb un relat construït prèviament, quan encara no se sabia com es produirien els fets, però que incorporava l’orquestració d’actuacions mediàtiques, polítiques, judicials i policials, amb la pretensió de generar violència per després poder parlar de sedició i rebel·lió, conceptes que paradoxalment les forces espanyolistes i reaccionàries ja van començar a utilitzar durant el mes de setembre. Probablement la prova més transparent de tot plegat va ser la provocació policial a la seu de la CUP, que no buscava altra cosa que una coartada per poder-la il·legalitzar com s’havia fet anys abans amb l’esquerra abertzale. D’aquesta manera es pensava que es crearien les condicions òptimes per dividir el bloc independentista, provocant l’absència d’una part de l’electoral catalanista i posant el Parlament i el Govern de la Generalitat en mans de les forces que van imposar i gestionar l’article 155. La seva maniobra, però, va fracassar, i l’independentisme va tornar a ser majoritàri, un cop celebrades les eleccions autonòmiques de 2017.

La trama acusatòria contra els nostres presos polítics no és altra cosa que la constatació d’una farsa orquestrada prèviament. Davant d’aquesta farsa no és possible cap altra sortida que no sigui la lliure absolució i la denúncia de tota la prevaricadora instrucció del jutge Llarena i dels que li donen corda.

La repressió policial, la suspensió temporal de l’autonomia, i la farsa judicial han estat certament l’element catalitzador del rearmament polític de la dreta espanyolista. De res d’això es pot culpar a l’independentisme. S’ha d’atribuir en tot cas a aquells que ho han incentivat, començant pel Rei. Tot plegat posa de manifest quines són les veritables intencions de l’oligarquia espanyola i la de les forces polítiques que pugnen per representar-la i que compten amb els suports dels grans grups mediàtics i financers espanyols, entre els que també es troben sectors de la gran burgesia catalana, que ja va ser espanyolitzada a partir del cop militar de Primo de Rivera, i que després va donar suport al cop feixista de Franco.

És cert que actualment estem vivim moments d’una certa confusió, ja que s’han enfonsat moltes de les esperances que alguns havien posat en un procés que ens volien presentar com si fos un camí de roses, sense preveure que la força repressora de l’Estat es troba en mans dels que no volen que exercim el dret a la lliure determinació. Però la lluita contra la repressió i per la llibertat dels presos polítics es pot convertir en l’element constitutiu d’un front democràtic i republicà.

Durant els mesos vinents serà necessari actuar en tots els fronts, també en l’internacional, però no tant esperant la comprensió dels governs oligàrquics de la UE, sinó per buscar la solidaritat de les classes populars, especialment de les de la resta de l’Estat espanyol. Ara bé, la millor manera de fer front a la violència jurídica, política i institucional de l’Estat és convertint la farsa judicial en una denúncia en tota regla del crim que es vol perpetrar, i de l’opressió que pateix Catalunya. Alhora és importantíssim prosseguir i multiplicar la mobilització. Les concentracions recents a les portes de les presons són fets que tornen a confirmar que hi ha la força i la voluntat de lluitar.

Impulsar de manera creixent la lluita exigeix preparar la convocatòria d’una vaga general. Aquest és el camí. Però no es tracta de convocar-la de manera precipitada i com si fos una consigna. La vaga general es convoca per després organitzar-la de manera curosa, i per vencer, i això exigeix unitat àmplia, fermesa, determinació, i intel·ligència.