Analitzar la victoria de la ultradreta al Brasil i treure lliçons

L’últim diumenge d’octubre, més de 147 milions de brasilers van votar, per decidir el futur president del Brasil. L’ultradretà Jair Bolsonaro, exmilitar de poca gradació, va obtenir més del 55 per cent dels vots, com pronosticaven les enquestes. Fernando Haddad, del PT, es va quedar amb menys del 45 per cent. El resultat representa el retorn del Brasil a l’extrema dreta després de la fi de la dictadura el 1985, si bé ara ho fa per mitjà de les urnes.

La campanya electoral prèvia va ser una de les més polaritzades en la història contemporània del Brasil per l’enfrontament de dos models polítics oposats, tot i que tots dos es mantenien dins dels límits imposats pel capitalisme. Fernando Haddad (PT) va avalar propostes democràtiques i inversió social com a bandera. Bolsonaro, en canvi, es va reivindicar com a admirador de la dictadura, partidari de revertir moltes conquestes democràtiques i nítidament neoliberal.

Tots aquests fets exigeixen una anàlisi profunda, que no es pot afrontar, amb plantejaments genèrics, com aquells que diuen que “Brasil ha embogit” o altres per l’estil.

És evident que els poderosos mitjans emprats per Bolsonaro en la campanya electoral i els suports econòmics, religiosos i militars amb els quals ha comptat, han influenciat en el resultat. Però aquesta influència ha prosperat sobre un terreny que ja s’havia llaurat prèviament.

A la primera volta, un 20% dels brasilers no van votar. Alguns grups de l’esquerranisme van cridar a l’abstenció. Sense obviar els errors del PT i les limitacions i contratemps associats a les polítiques reformistes, aquesta crida a l’abstenció va ser una greu irresponsabilitat i una nova prova del perjudicial que acaben sent sempre les propostes de l’esquerranisme.

Si bé és cert que la campanya del PT va tenir un marcat caràcter reformista, va contribuir a la vegada a potenciar un ampli moviment de masses per resistir i defensar els drets democràtics. La previsible derrota que ja vaticinaven les enquestes, va ser un estímul per començar a aixecar la resistència. La derrota, ja consumada, ara es pot convertir ràpidament en resistència efectiva. L’esperit dels darrers dies de la campanya, en els quals milers de persones van ocupar els carrers, s’ha de mantenir i multiplicar i els comunistes mai han d’aïllar-se d’aquests moviments de resistència.

Quan avança el feixisme, el neofeixisme o perills similars, la política comunista ha de ser la Unitat Popular!

Però el fet de considerar necessari participar en la resistència unitària, no ha de comportar deixar de banda els errors associats amb el reformisme comesos els darrers anys i que no s’han de cometre un altre cop. L’arrel del problema està, per descomptat, en la manca d’una alternativa proletària.

És clar, per començar, que la socialdemocràcia ha protagonitzat polítiques nítidament neoliberals, ha aixecat falses expectatives sobre les possibilitats de consolidar les reformes i que tant al Brasil com a altres indrets, s’ha confabulat amb els partits burgesos tradicionals, aplicant les polítiques capitalistes més o menys convencionals. L’aliança, a Alemanya, dels socialdemòcrates amb els conservadors de Merkel, i la seva desfeta electoral, és potser el cas representatiu més proper a nosaltres.

El nefast resultat electoral de Brasil no és, doncs, un cas a part. És una nova manifestació de l’ascens de la ultradreta i de la dreta conservadora i xovinista en una quantitat apreciable de llocs. En aquest sentit, no podem separar els esdeveniments dels últims anys al Brasil, de la crisi econòmica capitalista que va esclatar el 2007. Quan es produeix una forta crisi econòmica, política i social i la classe obrera no està encara en condicions de convertir-la en una crisi revolucionària que obri les portes al poder proletari, la burgesia es tanca en banda mentre la classe obrera i altres classes socials pateixen i si les coses no s’expliqui bé, busquen caps de turc als quals atribueixen els seus patiments. Això ja va passar amb la crisi de 1929, prèvia a l’ascens del feixisme i el nazisme. Aquesta és una de les grans tragèdies de la classe obrera, sobretot quan veiem que els treballadors, desil·lusionats amb el socialisme burgès, en lloc de girar a l’esquerra, giren a la dreta, ensinistrats pels seus botxins.

Hi ha una particularitat de Brasil, que cal analitzar i que, salvant les distàncies, té alguns punts de connexió amb el que estem vivint a Catalunya: El PT va ser víctima d’un cop d’estat “sense tancs” i no va tenir força, ni decisió, per parar-li els peus. Després Lula, el seu candidat més popular i amb més expectatives de triomf, va ser empresonat. El PT no va impedir ni la presó ni la inhabilitació, ni tampoc va decidir que Lula anés a l’exili. Amb Lula ja a la presó i inhabilitat, el PT va especular fins a últim moment dient que el mantenia com a candidat, sense ser capaç d’organitzar la força necessària per imposar-se al poder judicial. Tot això el va deixar Kaó i no va refer-se, tot i que va presentar un candidat alternatiu de pressa i corrents. Aquesta cadena d’errors també han contribuït a la victòria de Jair Bolsonaro

És la victòria del Bolsonaro, una avantsala de la imposició d’un règim feixista tradicional? D’entrada cal dir que algunes declaracions d’un candidat no donen prou elements per a dir si expressa o no un moviment feixista (o bonapartista repressiu, o alguna cosa semblant). Per això cal ser prudent amb la manera com es tipifica la situació de Brasil. Aquesta tipificació l’hauran de decidir els marxistes brasilers, que tenen més elements d’anàlisi dels que tenim nosaltres. Per exemple, si la victòria de Bolsonaro anima al fet que grups d’ultradreta armats comencin a atacar les organitzacions d’esquerra, als sindicats, als homosexuals, als moviments feministes, …., llavors, a més de les paraules, el que entrarà en acció, seran els escamots militaritzats abrigallats per l’Estat i això, s’acostarà molt més al feixisme, que les simples declaracions públiques o els missatges al Twitter. Segons sembla, alguna cosa semblant pot començar a passar. Però, insistim, els que han de decidir com tipifiquen la realitat del Brasil són els militants brasilers, que coneixen a fons la situació.

Més enllà de la definició concreta de l’actual règim presidencial del Brasil, és evident que a l’hora de definir el que és o no és feixisme, hem de ser molt curosos.

És el mateix extrema dreta que feixisme? És obvi que Alba Daurada a Grècia és feixista, per exemple, però hi ha molts altres moviments reaccionaris on les coses no apareixent amb tanta claredat.

Gramsci, inicialment assenyalava que una de les grans diferències entre el bonapartisme clàssic i el feixisme era que aquest últim tenia darrere seu un moviment de masses organitzat, constituït generalment per elements petit-burgesos i de classes mitjanes atemorides i que, per alguna raó, se sentien humiliades. Però més endavant, Gramsci, d’acord amb els criteris de la Internacional Comunista, definia al feixisme com un moviment ultra reaccionari del gran capital, en l’època del capitalisme imperialista en crisi. Aquests precedents poden ser un bon criteri per començar a fer propostes correctes i calibrar perills, quelcom molt necessària a l’hora de definir suports tàctics, actituds polítiques i aliances.

_104051375_promo-mapa-mundo-nc.png

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s