El 200 aniversari del naixement de Karl Marx se celebra aquest any en circumstàncies que ell no desitjava, però que en certa mesura va preveure. Un sistema econòmic en mans del gran capital financer i monopolista i un planeta cada vegada més destrossat i gestionat al seu antull pel capitalisme.

Durant anys, Marx ha estat reconegut pels marxistes-leninistes amb encert, com un teòric de la lluita de classes i la revolució i com un gran investigador de les contradiccions i les lleis pròpies del mode de producció capitalista. Darrerament s’ha posat de manifest que també fou un precursor en la denúncia dels perjudicis que el capitalisme ocasiona sobre la natura i que advertí en el seu moment que la despossessió acompanya el capitalisme des del mateix moment de la seva implantació.

En el primer volum d’El Capital, Marx va posar al descobert que el capitalisme és històric i transitori, va assenyalar les dinàmiques contradictòries que el travessen i les lleis que l’acompanyen i que impulsen la seva conducta turbulenta. Per això El Capital s’ha convertit en un llibre que acompanya la història del món capitalista i que ajuda la classe obrera a veure la seva condició de classe explotada, a preveure i entendre les dinàmiques del sistema i a organitzar la revolució.

Paradoxalment, tan sols tres anys després que El Capital aparegués, la revolució marginalista de 1870 es va inventar l’economia neoclàssica. Marx acabava de superar les limitacions de l’economia política clàssica. Havia posat al lloc que li correspon la llei del valor-treball. Havia detectat d’on prové la plusvàlua, havia caracteritzat d’una manera magistral el paper del capital com un valor monetari que s’incrementa gràcies al treball aliè, havia assenyalat la llei general de l’acumulació de capital com una llei que s’imposa fins i tot per sobre de la voluntat dels mateixos capitalistes.

Un cop fetes aquestes descobertes, l’economia política clàssica ja no podia legitimar el capitalisme. Les classes capitalistes necessitaven una alternativa i la van trobar recreant-se amb allò que Marx ja denunciava amb antelació, a través de la seva brillant descripció del “fetitxisme de les mercaderies”. A partir d’aleshores El Capital ha esdevingut un llibre maleït i arraconat per la burgesia i els intel·lectuals i acadèmics al seu servei i amb ell s’ha volgut arraconar tota l’obra de Marx.

Aquesta concepció hegemònica ha impactat sobre molts dels intel·lectuals (orgànics i inorgànics) que han conformat el cos teòric de les organitzacions d’esquerres en les darreres dècades, i que han prosperat en el món acadèmic i en alguns casos han estat molt ben retribuïts. Molts d’aquests intel·lectuals que presumeixen de desenvolupar o millorar el marxisme han acceptat una part dels plantejaments neoclàssics. Aquesta tendència ja va fer forat en temps de la Segona Internacional.

Avui dóna lloc a una economia marxista allunyada de Marx, que fa afirmacions absurdes. Ens diu que El Capital de Marx tenia un problema de transformació perquè no havia traduït “valors” en “preus” i que per tant només ens interessen els preus, ja que això és el que coneixem i aleshores la teoria del valor no serveix per a res. Que la taxa de beneficis no cau com Marx havia anunciat, que Marx no té una teoria de diners adaptable a la nostra època, que Marx era determinista, que no hi ha tendència a la depauperació, que les crisis no són de sobreproducció. I així una darrera l’altra.

Aquesta trepa és ni més ni menys la que apareix a casa nostra, com els grans estudiosos marxistes. Són els que instrueixen l’esquerra majoritària perquè descobreixi quina era l’obra de Marx i els que decideixen què té i no té d’aprofitable aquesta obra. Són els que recomanen ajuntar una part de l’obra de Marx amb altres aportacions provinents de l’economia convencional i deixar la resta al marge. Són els que escriuen sobre Marx a la premsa oficial. Són els que monopolitzen la major part de les conferències. Per això nosaltres insistim de nou, que l’obra de Marx no és auxiliar. Té un caràcter classista. És una eina imprescindible a partir de la qual podem construir la teoria econòmica i política de la classe obrera.

És cert que durant un període acotat de temps va prosperar l’anomenat Keynesianisme, quelcom que Marx no havia previst. Marx, però, mai va negar la possibilitat que el capitalisme s’estabilitzés temporalment, mitjançant la gestió de la demanda, i contemplava la possibilitat que els treballadors aprofitessin el seu poder sindical per arrencar salaris més elevats, pensions, i drets laborals. Però tenia clar que el fet que els treballadors consumissin més no volia dir que deixessin de ser explotats i que això no evitaria que el capitalisme entres de nou en crisi.

No es pot jutjar el Keynesianisme separant-lo de la gran depressió i de la conjuntura oberta després de la Segona Guerra Mundial. Aleshores les taxes de benefici es van restaurar i els interessos eren baixos. Aquestes condicions afavoreixen els capitalistes industrials i són poc favorables pels banquers. L’auge posterior a la guerra va permetre a la classe capitalista i al seu Estat que es poguessin permetre el luxe de pagar l’anomenat Estat del benestar. A les acaballes de la dècada dels 60, la taxa de benefici va tornar a fer figa. Com és habitual, el creixement del crèdit amb el respectiu augment de les taxes d’interès va permetre amagar el problema de la rendibilitat.

Això va anar acompanyat d’un excés d’oferta monetària, la qual cosa va acabar amb el patró or donant lloc a un nou règim monetari. Aquest nou règim monetari va desfermar la inflació i l’estancament i va col·locar en un lloc prioritari els banquers d’inversió. Res d´això va ser analitzat a fons pel moviment obrer i les seves organitzacions, que es van dedicar a esperar un miraculós retorn del Keynesianisme mentre propugnaven polítiques de concertació social. I les burocràcies sindicals encara esperen.

Però la lliure circulació de capitals, l’ofensiva antisindical, i les privatitzacions són els pilars ideològics clau del capital financer. Després va seguir la desindustrialització d’occident, que va rebre un nou impuls per l’ascens de la Xina i el col·lapse de la Unió Soviètica. Molts dels grans baluards sindicals de la classe obrera se’n van anar en orris, afegint-se als que havien caigut amb la crisi dels anys 70. Encara que tot això ha deixat a la classe obrera totalment descol·locada, ha ajudat uns quants rics a fer-se molt més rics encara i ha accentuat les diferències socials. El capitalisme l’any 2007 va tornar a entrar en crisis.

Quan el capitalisme trontolla i la població pateix, la reacció pot ser buscar bocs expiatoris. Amb la crisi els tambors de guerra ressonen amb més força que abans. En els anys 30 van ser els jueus els bocs expiatoris. Avui ho són els musulmans i els immigrats en general. Aleshores van aparèixer el feixisme i el nazisme. Avui apareixen altres formes de reacció. L’altra alternativa en aquestes situacions, és centrar-nos en la lluita de classe com ens aconsellava Marx, tenint sempre present, quines són les característiques específiques de cada conjuntura i polititzant l’activitat de la classe obrera.

Contràriament al que diuen els seus detractors, l’obra de Marx és més ampla i completa del que en un primer moment s’havia pensat. Així veiem com alguns estudis recents han assenyalat que Marx posseïa un meticulós coneixement de qüestions tècniques, per exemple, sobre la química i sobre els seus efectes en la degradació del sòl. Això ha permès replantejar la tesi de Marx amb un eixamplament de mires. De fet, tota la seva obra teòrica es basa en la comprensió que els éssers humans modifiquem la nostra relació amb la resta de la natura a través de la producció dels nostres mitjans de subsistència, però ho fem sota un sistema o altre històric de relacions socials i amb un grau determinat de desenvolupament tècnic. L’ésser humà per a Marx no és una essència espiritual creada per un Déu providencial, ni una necessitat natural codificada prèviament per la nostra biologia.

Per a ell, l’ésser humà és la història de totes les coses que ha après a fer com a esser social, relacionant-se amb la natura. És el resultat de la manera com uns humans i els altres ens relacionem i cooperem i a la vegada lluitem entre nosaltres en funció del grup social on estem ubicats. No es pot llegir Marx per tant com un fanàtic del creixement econòmic o del progrés material, separant de cada moment històric que analitza, com han fet alguns idiotes que volen donar lliçons sobre l’obra de Marx. Quan ell parla de creixement i de desenvolupament de les forces productives, ho fa analitzant les repercussions que el creixement té sota el capitalisme i veiem com aquestes forces productives es podrien emprar en un nou sistema social que superes el capitalisme. Els que continuen llegint-lo com si fos presoner del creixement, haurien de familiaritzar-se amb la seva metàfora del progrés humà, quan descriu el capitalisme com “aquest ídol terrible i pagà, que no beu del nèctar de la vida sinó dels cranis dels morts”.

Per a Marx, el projecte d’aspirar a l’autodeterminació de la humanitat es produeix dins de termes i límits de l’aparell productiu heretat d’una època determinada, o sigui en el nostre cas, del període capitalista. El punt de partida per tant, és el context d’una economia industrial que ha automatitzat el procés de producció. Això te l’avantatja de permetre que els humans disposem del temps necessari per desenvolupar-nos com individus i participar en la mateixa vida cultural i política col·lectiva. Aquest és la part positiva que Marx senyala de l’herència precedent. Per disposar d’aquesta herència caldrà superar el sistema que ara l’està dilapidant, en utilitzar-la de manera destructiva pels humans i per la natura. És important adonar-nos que per a Marx la descoberta de les lleis de funcionament del capitalisme té com a finalitat alliberar-nos d’elles. Només després d’haver comprès la irracionalitat d’un mode de producció i de superar-lo, podrem organitzar la producció d’una manera racional, traient-nos del damunt un sistema econòmic que subordina la vida dels productors i el futur del planeta a la banalitat dels diners emprats com a capital.

Marx continua sent el nostre gran pensador respecte el capitalisme. L’home que ens va anticipar els conceptes i les teories que permeten entendre el món on vivim i superar-lo. El capitalisme pot haver experimentat un ampli ventall de transformacions i transicions, però segueix sent capitalisme i està molt més implantat que en l’època de Marx. L’estudi complet i ampli de la seva obra ens ofereix a més, una varietat d’aportacions superior del qual en un primer moment s’havia pensat.

Els comunistes, 200 anys després del seu naixement, seguim reivindicant el seu llegat.