Al segle XIX, Karl Marx i Friederich Engels van desvetllar com funciona la societat capitalista, demostrant que és una societat de classes que, com altres que l’han precedida, té un origen, una evolució i arribarà al seu fi. Notificaren, a la vegada, que la classe treballadora, el proletariat, ha d’assumir la missió històrica d’enderrocar l’explotació i l’opressió en totes les seves formes per edificar una societat de lliures i iguals.

De la lluita de la classe obrera i en particular de la batalla per una jornada de vuit hores, i de la creació de la Internacional, va sorgir precisament el 1886 el Primer de Maig, entès com un dia de reivindicació. Des de llavors la classe obrera l’ha sentit com a propi.

Progrés, benestar, resistència i revolució

Malauradament el corporativisme i els reformistes han degradat aquesta jornada, i ara tan sols busquen complir amb el tràmit, quan del que es tracta és de construir una alternativa emancipadora per a la classe obrera confrontada amb el capital i amb capacitat d’intervenir en tots els aspectes de la vida nacional i internacional.

Davant d’això, els comunistes reiterem un cop més la centralitat del proletariat en l’acció política. Som partidaris d’impulsar la màxima unitat de la classe obrera, per assolir millores puntuals i defensar els drets adquirits que ara se’ns vol arrabassar. Compartim bona part de les reivindicacions que el moviment sindical proposa per aquesta jornada i si es defensen de manera coherent, ens trobaran en la primera línia del combat. Però això no és suficient. Cal posar sobre la taula la necessitat de la sortida socialista-comunista com a única alternativa a la crisi, la decadència i barbàrie del capitalisme en la seva actual fase imperialista.

L’internacionalisme proletari

En una jornada internacional com aquesta no es pot deixar de posar èmfasi en l’internacionalisme. A mesura que el capitalisme imperialista envelleix, creixen les agressions contra els pobles que pretenen ser sobirans, ja sigui com ingerència encoberta en els assumptes d’altri o amb la intervenció armada directa en forma de matances, sagnies o destrucció de forces productives per part de la seva maquinària de guerra, especialment l’OTAN. En aquest context l’Estat espanyol cada volta està més implicat en les accions econòmiques i militars imperialistes. Ha cedit part del seu territori a les forces armades dels EUA, col·labora directament en les accions imperialistes o els hi atorga suport logístic i trafica amb armament de tota mena. L’Estat espanyol és cada cop més militarista i està més militaritzat. És imprescindible una coordinació fluida de tota la classe obrera internacional. El sanguinari imperialisme es combat amb internacionalisme, la barbàrie capitalista amb organització proletària i l’explotació amb la revolució.

La crisi capitalista

En temps de crisi capitalista, amb la creació de riquesa material en declivi creixent, amenaça de fallides i reestructuracions empresarials, i la intensa demanda de subsidis estatals, no hi ha base material perquè el capitalisme faci concessions, llevat que siguin per assegurar la reestructuració del sistema de cara a la nova etapa d’acumulació. La classe dominant, davant d’una lluita a mort per la supervivència, es resisteix amb totes les forces – estatals i privades- de les que disposa per assegurar les seves necessitats financeres.

El tresor públic finança prioritàriament els seus deutes i estimula la recuperació dels seus beneficis, a la vegada que s’enforteix l’aparell militat i repressiu. La lluita de classes, té tan sols dues sortides possibles: o s’acaba amb el capitalisme o es contribueix a la recuperació, i això darrer comporta necessàriament una renovació dels beneficis. La crisi és certament una amenaça per al sistema capitalista, però la superació capitalista de la crisi genera una conjuntura polític, econòmica i social que serveix per desencadenar una ofensiva general, amb la pretensió de revertir els avenços laborals i socials anteriors, conquerir nous espais d’actuació del capital i assegurar la mercantilització de valors d’ús que abans no estaven mercantilitzats.

Ara mateix veiem com el capital desmantella la seguretat social i soscava les bases dels fonaments ideològics i jurídics d’allò que es va denominar estat social i de dret. El terme austeritat l’empra la gran burgesia per apoderar-se del tresor públic i de l’activitat productiva i social de l’Estat, en benefici propi, sense cap consideració per les conseqüències que sobre la població això pot comportar. L’austeritat no és un acte suïcida del capital, com alguns beneits ens diuen. És la forma més intensa de la lluita de classes, protagonitzada per l’Estat capitalista per garantir el poder arbitrari i unilateral del capital, per decidir la divisió present i futura entre salaris i beneficis i entre ocupació i atur, més avantatjosa per al gran capital. Alhora, és el mitjà per una nova expansió del capital, l’eina per subordinar uns països a uns altres, dur a terme l’espoli que abarateixi la part del capital dedicada a la compra de matèries primeres i permeti especular amb elles i propiciar una nova divisió internacional del treball.

Ara bé, ¿no va ser possible obtenir beneficis socials amplis, després de la gran crisi de 1929, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial? ¿No seria possible ara, una nova sortida capitalista de la crisi, que a la vegada afavorís als treballadors?

Davant la crisi del 29, el moviment comunista internacional va considerar que la prioritat era la lluita pel socialisme i l’actuació política de la classe obrera. No l’economicisme i el corporativisme, com fan ara els sindicats majoritaris. La classe obrera va ocupar la primera trinxera del combat contra el feixisme i també ho va fer la Unió Soviètica. El seu paper va ser decisiu en el desenllaç final de la Segona Guerra Mundial, de la qual uns i altres en van sortir, malgrat els turments i les baixes sofertes en el camí, enfortits. Va ser aquesta força la que va permetre conquerir millores importants. Però aquestes millores van començar a ser revertides a partir de la crisi dels anys 70, quan el moviment sindical va apostar únicament per actuacions de tipus corporatiu i economicista, i els partits anomenats comunistes i socialdemòcrates van propiciar polítiques de conciliació amb el gran capital, sembrant falses esperances sobre una possible gestió progressista de l’Estat capitalista. Ara, el sindicalisme i les esquerres majoritàries segueixen el mateix guió.

El paper polític del proletariat

El moviment sindical i els partits obrers no poden ser aliens als conflictes polítics. Han de participar-hi. Han de ser-ne part. Si es queden al marge i amb el lliri a la mà, són altres el que n’assumeixen la direcció, l’acció sindical es degrada i la classe obrera s’esquerda. La constatació de tot plegat la trobem amb l’enrenou que ha precedit aquest Primer de Maig. Hem de revertir aquesta situació.

En els últims temps hem patit detencions de sindicalistes i treballadors que han conduït a processos judicials amb elevades penes de presó. La repressió també cau sobre altres sectors socials que qüestionen el sistema. Cantants, actors, poetes, escriptors, o persones corrents que s’han limitat a fer públic el seu punt de vista, són acusats de delictes terribles, per haver opinat com han cregut oportú fer-ho. A Catalunya, tot el govern ha estat empresonat o ha hagut de fugir a l’exili, la que va ser la presidenta del Parlament també ha estat empresonada i el mateix ha passat amb els líders d’Òmnium Cultural i de l’ANC. L’oligarquia vol condemnes que escarmentin i una població submisa. S’ha dotat d’una llei mordassa, d’un codi penal sever i amenaça amb una llei antivaga, que si bé ara manté al congelador, la traurà de nou si creix la resistència dels treballadors.

Però el problema no és solament repressiu, és polític. El govern del PP i les forces monàrquiques del Règim del 78, tot i que no han pogut derrotar al moviment independentista, han reforçat les maniobres repressives portant-les a un nivell mai vist en les darreres dècades, emprant recursos legals i il·legals, i ara treballen amb tots els medis al seu abast per fracturar el país.

La classe obrera ha de defensar la legitimitat del govern de Puigdemont i respectar la seva acció exterior. Cal treballar per construir un front democràtic i popular contra l’article 155. L’objectiu immediat és desgastar al govern del PP i al bloc constitucionalista. Però això només és un pas per deslliurar-nos de la mordassa que ens han posat. La meta ha de ser més ambiciosa: construir la República amb la perspectiva d’alliberar nacionalment i socialment la nostra nació.

En aquest Primer de Maig, Crida Comunista estarà als carrers al costat dels CDR, amb els jubilats, en confluència amb els moviments socials i col·lectius en lluita, difonent la necessitat que la classe obrera assumeixi el seu rol de subjecte polític i treballant per a la construcció d’un partit proletari català que lluiti per la república democràtica i popular catalana.

Visca el Primer de Maig!