Com hem assenyalat repetidament, l’Estat espanyol vol tenir el control absolut del carrer que va perdre parcialment l’1 d’octubre i que no ha aconseguit recuperar amb l’aplicació del 155, com tampoc ha aconseguit el control del Parlament de Catalunya. Per això obliga la policia autonòmica a reprimir físicament les mobilitzacions, imputa judicialment els lluitadors i activistes i els amenaça amb presó, per tal d’intimidar.

La repressió i la criminalització de la lluita és una política de classe. La veiem allà on governa el PP, com la vam veure en el seu moment quan governava el pujolisme a Catalunya, quan ho feia tripartit, quan ho feia CiU i quan ho feia Junts pel Sí. Ara, però, la repressió està prenent una magnitud molt més intensa i brutal que abans, quelcom que ens acosta a models propis d’una dictadura clàssica que a un Estat que es pretén democràtic i de dret.

En tota discussió sobre els cossos policials està implicada una caracterització del contingut de classe de l’Estat, i de les seves institucions fonamentals, quelcom que ja hem tractat en altres articles. L’estat, recordem-ho de nou, té una doble cara. És un ens repressiu, però a la vegada gestiona determinats drets que les classes dominants han hagut de cedir i es fa càrrec d’elements claus per a garantir la reproducció del sistema, com ensenyament, sanitat, seguretat social o infraestructures.

La policia també té aquesta doble cara. Al costat de la seva funció repressiva trobem la responsabilitat de la seguretat ciutadana i del transit, entre altres tasques. Això fa que en determinades circumstàncies, siguin percebuts com una mena d’institució propera a la ciutadania i fins i tot pot ser aclamada per alguna de les seves accions, com també hem vist.

Cada volta que topem amb l’actitud repressiva de la policia, el normal és criminalitzar-la directament, ja que són ells els que dispersen els manifestants, els que colpegen  la gent, els que disparen i els que detenen. Però limitar-nos a fer aquesta denúncia té diversos problemes. En principi, alimenta la idea que és el policia el que “reprimeix” i no la burgesia i el seu Estat, qui ho decideix i ordena. Es considera els policies com a part d’un engranatge directe de l’Estat espanyol sense cap tipus de fissura. D’aquesta manera, no hi ha possible contradicció entre un (el mosso en aquest cas) i un altre (l’Estat centralista i oligàrquic espanyol o el govern autonòmic). Alhora, se suposa que el policia està destinat a ser reaccionari i que de fet ja ho és a partir del moment que tria professió.

Aquesta darrera creença, no està del tot desencaminada. Hi ha una lògica de classe implicada en el funcionament de la institució policial, que enllaça amb el seu rol corporatiu, i en determina la funció i la conducta. Aquesta va ser, precisament, una de les coses que al seu dia no va entendre Joan Saura i al final ho va pagar amb un justificat desprestigi.

Paradoxalment, els policies, siguin del cos que siguin, solen procedir de files obreres i camperoles, fins i tot de les més empobrides. Només disposen de la seva capacitat per treballar. Però aquestes capacitats, de vegades, com hem vist, s’utilitzen per colpejar els qui lluiten i reivindiquen i, en certs casos, se’ls forma especialment perquè exerceixin aquesta funció, enquadrant-los en cossos especials. Això no evita reconèixer que conserven vincles socials i fins i tot culturals amb la classe obrera, des de la seva vida en un barri fins al consum dels mateixos béns o serveis.

És evident que aquesta procedència de classe i els vincles que poden mantenir amb les classes populars, no eviten que acabin posant-se a les ordres d’una altra classe social, per dur a terme la feina bruta i fins i tot que ho facin quan es troben “fora de servei”. Tot assenyala, que els primers que van començar a col·locar banderes espanyoles als balcons dels pobles i ciutats de Catalunya, van ser membres de la policia nacional espanyola i de la guàrdia civil o els seus familiars, just quan l’Estat espanyol multiplicava llur acció repressora.

El policia és un element que conscientment assumeix un rol, i això determina la seva existència social. Per aquesta raó nosaltres som contraris a acceptar que un policia pugui afiliar-se als sindicats de classe. El treball d’un policia és consubstancial amb la repressió. En una societat dividida en classes i en la qual la burgesia exerceix el seu domini, aquesta repressió està al servei de la classe dominant. El seu salari i les condicions laborals estan travessats pel conflicte social i pel rol que exerceix en aquest conflicte. El valor d’ús de la força de treball d’alguns policies depèn de la seva habilitat per reprimir; o d’infiltrar-se en organitzacions contestatàries, i perseguir activistes i militants. Això ens ajuda a entendre per què els policies i els guàrdies civils han pogut millorar excepcionalment les seves condicions salarials i laborals després de participar en la repressió de l’1 d’octubre, situant-se per sobre dels Mossos, als quals, ara, se’ls considera uns timorats.

No oblidem que la burgesia apel·la sovint a fraccions de la classe obrera per exercir el seu domini. Sobren exemples que ho testifiquen i no només en el cas dels policies: en un sentit ideològic, per exemple, pot apel·lar als docents per educar els obrers en la consciència burgesa. O algú creu que l’escola s’ha creat per sembrar idees revolucionàries? Al cap i a la fi, sabem prou bé que el que exigeix la burgesia i el seu Estat a un docent és que eviti que la consciència de classe progressi i que es dediqui a preparar la classe obrera del futur assegurant que la seva força de treball reuneixi els requisits que el capital precisa en cada moment. Això no vol dir que sempre ho aconsegueixi. Per aquesta raó, ara mateix, l’Estat oligàrquic espanyol

està tan preocupat pel que passa a les escoles catalanes, ja que no s’adapten al que aquest Estat n’espera. Ara bé, en el cas dels docents la sindicació és possible i no cal cap reserva en acceptar la seva afiliació en les organitzacions de classe. S’ha comprovat repetidament que lluiten com ho fa la resta dels treballadors, tot i que el corporativisme sol tenir un cert pes en llur activitat sindical.

És clar, doncs, que un canvi de conducta és més difícil en els policies que en els mestres. La qüestió de les forces de seguretat és més complexa, ja que la repressió és física i més visible. Tanmateix, tard o d’hora, les capes més baixes de la policia i aquells cossos que no estan en contacte amb el moll de l’os de l’Estat centralista i oligàrquic espanyol, com passa amb els mossos o amb els municipals, poden comprendre que hi ha quelcom que els separa d’aquell Estat que els obliga a colpejar i reprimir. La burgesia ha negat sempre els més mínims drets democràtics als cossos policials: de reunió i sindicació, de lliure expressió, d’intervenció política, de vaga o de manifestació, tot i que de tant en tant deixa que facin xivarri si ho considera beneficiós per combatre les polítiques que considera indesitjables.

Té sentit pensar en un posicionament dels cossos policials, contrari al que pretén l’Estat opressor? Hi ha alguns exemples històrics que ho avalen: Frederic Escofet Alsina va ser condemnat a mort, per haver protegit el Palau de la Generalitat durant la proclamació de la República Catalana el 1934. Anys després, el general Batet, que contràriament al que va fer Frederic Escofet, va actuar militarment contra el govern de la Generalitat de Catalunya el 1934, va ser executat per les tropes franquistes, per no haver secundat el cop militar de 1939. A Portugal, els soldats i oficials, que estaven garantint la dominació colonial, es van rebel·lar i feren pinya amb els obrers en la revolució dels clavells. El problema és que totes aquestes actuacions, responen a circumstàncies puntuals i poc assídues.

Potser els exemples més notoris són els de la revolució d’octubre russa i la revolució alemanya. La revolució russa no hauria triomfat si no hagués trencat l’aparell repressiu. A Alemanya, per contra, el component principal de les forces “de l’ordre”, es van mantenir al costat de l’Estat burges i això va ajudar a derrotar la revolució.

Ara bé, tot i que l’exemple històric de Rússia s’ha de tenir present, no és molt adequat fer paral·lelismes entre un cos policial i els soldats russos que es van posar al costat de la revolució d’octubre, com es fa massa sovint. Els soldats d’octubre eren pagesos i obrers reclutats i obligats a posar-se en la primera línia de combat. El policia, a diferència del recluta, entra voluntàriament a un cos repressiu, sent conscient, a més, que ha de reprimir manifestacions i lluites obreres i populars. El soldat rus volia retornar a la fàbrica o al poble on es guanyava la vida amb el seu treball. El policia, en canvi, sap que llur subsistència depèn de si compleix o no les ordres. No té escapatòria.

L’activitat dels soldats i oficials portuguesos del 25 d’abril pot ajudar a entendre quelcom de la situació actual, o no hi té res a veure? A Portugal, els militars professionals van jugar, certament, un paper efectiu. El motor que majoritàriament els va moure va ser l’opció d’allunyar-se d’una guerra que estaven perdent. Anhelaven un paper semblant al d’altres militars europeus que exercien la seva professió en un estat titllat de democràtic. Alguns dels militars també tenien consciència i militància revolucionaria. Retorçant les coses, podem trobar algun element que ajuda a entendre el paper dels mossos en els mesos previs al 155: La proclamació de la república catalana va venir de les mans del govern català, que els abona el salari i els dóna ordres directes. Bona part d’ells es van mantenir a l’expectativa enmig de la confusió i es van oblidar d’exercir la repressió que en altres moments els ha caracteritzat. Per altra banda, alguns mossos, també tenen consciència nacional, ja que veuen diàriament com l’Estat espanyol tracta Catalunya. Aquestes conductes, l’Estat espanyol no les pot pair. Heus ací perquè ara busca fer un escarment emblemàtic i s’acarnissa amb el major Trapero i altres comandaments policials.

Tot plegat ens porta a la conclusió que l’estratègia dels CDR i d’altres organitzacions socials d’intentar neutralitzar els mossos va ser adequada. Mirar que les bases d’un cos policial entrin en contradicció amb aquells que donen les ordres repressives, pot ser beneficiós. Permet isolar l’Estat burgès i crear condicions perquè la lluita es desenvolupi en millors condicions. S’ha d’intentar, sempre que sigui possible, però alhora s’ha de resistir quan els policies actuen com esbirros al servei del poder que els ha contractat, els alimenta i els instrueix. Les seves accions repressives s’han de combatre sempre i en tot moment. Per això, les càrregues policials que hem viscut arran del 155 s’han de denunciar sense treva i haurien de ser investigades pel Parlament de Catalunya.