Dret i referèndum

urna-catalanaArticle de Jaume Asens:

“Ni vull ni puc accedir a la petició de referèndum”. El president Rajoy responia així, la setmana passada, a la proposta de diàleg del president Puigdemont. Quan des del poder es vol restringir l’exercici d’un dret per la via de la força, se sol recórrer a la llei i l’ordre. La seva invocació no converteix l’actuació en justa sense més. És, però, un instrument cabdal per donar-li cobertura. La ciutadania ha d’esforçar-se a desemmascarar aquesta arbitrarietat disfressada de legalitat. I fer-ho amb arguments polítics i morals, però sobretot jurídics. Aquest és l’objectiu, precisament, del manifest signat aquest dimecres per 500 juristes al Col·legi d’Advocats de Barcelona en defensa de la constitucionalitat del referèndum.

Com recorda el poeta Vicent Estallés, el dret no és la clau que obre tots els panys. En lògica democràtica, però, tampoc pot ser la porta que tanca les esperances. Ni les legítimes aspiracions d’un poble. L’Estat de Dret té instruments suficients per donar-li sortida. El problema no és jurídic sinó de voluntat política. Amb aquesta idea, els governs de Canadà i Regne Unit van atendre el reclam d’autodeterminació dels quebequesos i escocesos. La Cort Suprema de Canadà entenia, de fet, que existia una obligació a negociar la separació si una majoria clara optava per aquesta opció. En el cas espanyol, el dret d’autodeterminació dels pobles va ser reivindicat per la majoria de l’oposició democràtica (inclosos el PCE i el PSOE). Com a conseqüència de les pressions de l’exèrcit i les elits franquistes, no obstant això, el text constitucional no el va regular i va introduir l’esment de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”.

Quaranta anys després, més del 80% de la societat catalana reclama poder exercir el dret. Ho fa des de les institucions, però també des del carrer amb mobilitzacions massives mai vistes a Europa. És una opció legítima però també viable legalment. La Constitució es compromet amb el principi democràtic (article 1), la promoció de la participació (article 9) i articula mecanismes per sotmetre a referèndum decisions polítiques d’especial transcendència (article 92). La celebració del referèndum exigiria, en veritat, una simple reforma legislativa puntual per introduir les condicions en que s’ha d’exercir.

El resultat no seria jurídicament vinculant, però podria ser-ho políticament per a les institucions que l’haguessin pactat. I això hauria d’obligar a emprendre les reformes per a fer efectiu el seu resultat. Aquesta és la via preferent que es proposa des del Pacte Nacional pel dret a decidir. La Constitució no és un dogma de fe inamovible. És un producte polític d’unes circumstàncies històriques que es pot modificar quan una de les parts del pacte constituent considera que s’ha trencat. Abans d’arribar aquest punt, però, cal comprovar de forma clara la voluntat dels seus membres per fer-ho. La secessió, en aquest supòsit, és una alternativa. Si no ho fos, la democràcia seria incompleta.

A l’empara del dret dels ciutadans catalans, el Tribunal Constitucional ha de jugar un paper clau. Les institucions de garanties existeixen per protegir els drets humans i els procediments democràtics, però també els drets de les minories nacionals. La seva funció és fer de contrapès i evitar el risc de sortides autoritàries sota la “tirania de la majoria”. Vist des d’aquesta perspectiva, cal fer-se una sèrie de preguntes. Què passa quan aquests òrgans esdevenen un mer instrument de les majories per sotmetre a les minories? O si se’ls hi atribueix poders antidemocràtics que poden atemptar contra els drets de qui haurien de protegir? Què passa, en definitiva, quan se surten dels seus propis límits constitutius i actuen il·legítimament?

En el cas espanyol, el Tribunal Constitucional  té com una de les seves funcions resoldre els conflictes territorials. La seva composició, no obstant això, no reflecteix la plurinacionalitat de l’Estat. Lluny de ser un àrbitre neutral, és una institució del poder central. Està fortament centralitzada i vinculada als dos partits majoritaris d’àmbit estatal. En els darrers temps, a més, la seva autoritat moral ha anat deteriorant-se progressivament. A Catalunya, la seva credibilitat va caure sota mínims quan els seus magistrats van atribuir-se unes facultats desorbitades per anul·lar l’Estatut impulsat pel president Maragall. Un text aprovat per dos parlaments –el Parlament de Catalunya i les Corts- i posteriorment ratificat en referèndum per la ciutadania. El catedràtic sevillà de dret constitucional, Pérez Royo, ho va qualificar de “cop d’Estat”. S’imposava als ciutadans catalans, amb un acte d’unilateralitat, un Estatut contra la seva voluntat. La divisió interna del tribunal, la pertinença al PP del seu president i el bloqueig partidista a la renovació dels seus membres van eixamplar la seva crisi de legitimitat.

Amb la nova doctrina del Constitucional, es va fer una voladura de tota l’arquitectura territorial que situava els estatuts en el bloc constitucional. Des d’aquell moment, a Catalunya es posen en qüestió les condicions sota les quals es va produir la seva integració com a comunitat política en l’Estat espanyol. La creixent percepció que es destrueix les bases del seu autogovern, i les alternatives plurinacionals, provoca una gran desafecció. Com explica el catedràtic Royo, resulta comprensible que els ciutadans reclamin llavors la paraula que el tribunal els hi ha pres. Ja no com a última paraula, sinó com la primera. I no ja com a referèndum per aprovar la fórmula d’integració dins l’Estat, sinó com a referèndum per decidir si es vol formar part d’ell. Es demana, per això, la transferència de la competència per organitzar referèndums. O s’intenta fer una consulta -com la del 9-N – que acaba amb un simple procés de participació ciutadana.

Tanmateix, el govern del PP s’enroca. Ofereix només autoritarisme i incomprensió. En la seva ofensiva, fa una reforma per convertir el Constitucional amb un mer braç executor. Se li atorguen poders d’excepció perquè pugui dictar sentències inapel·lables i suspendre el càrrec a qui no les compleix. Les associacions de jutges i drets humans posen el crit al cel. Ho consideren una vulneració del dret a un jutge imparcial, el dret de defensa, a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior. Quan el Constitucional esdevé jutge i part no només es desdibuixa el seu paper d’òrgan de control sinó també el mateix règim jurídic que el sosté. I quan esdevé un instrument coactiu contra els representants populars d’un Parlament democràtic com el català exerceix la tirania de la majoria, en comptes de prevenir-la.

La qualitat democràtica d’un Estat es mesura pel bon funcionament de les seves institucions. Quan aquestes es degraden, es degrada tot el sistema. Quan un tribunal s’arroga el poder d’anul·lar un Estatut, o Constitució, aprovats pels parlaments i la ciutadania es produeix un clar abús de poder. Quan a més, se li atorga un poder absolut i inqüestionable per usurpar les prerrogatives de les forces polítiques s’obre la via per considerar-lo il·legítim. Un símptoma més que el model de convivència pactat en el 78 s’ha enfonsat. La voluntat democràtica d’una comunitat per autodeterminar-se, en aquest context, ha de prevaldre per sobre de l’opinió de qualsevol jutge. El que està en joc és, precisament, el principi democràtic i la legitimitat política que la sobirania popular concedeix.

El govern espanyol ha de saber que si persisteix en la repressió d’aquesta aspiració democràtica, sense donar lloc a cap negociació o diàleg, resulta legítim que la ciutadania obri altres vies. Defensar el dret al divorci no vol dir promoure la vida en solitari però, evidentment, quan un nega el dret a l’altre no el reconeix com a subjecte i ajuda que es produeixi el divorci. La manca de respecte d’un estat pels drets de les nacions minoritàries pot esdevenir una raó suficient per justificar una ruptura. Quan no s’ofereix cap alternativa i es tanquen totes les portes a una relació bilateral, es deixa oberta llavors la porta a la unilateralitat. A la resistència en nom de la dignitat, del dret i la raó. Quan un poble és maltractat i els seus drets no són respectats, podrà -deia Locke- alliberar-se legítimament “de la feixuga càrrega que duu a sobre quan tingui el coratge i l’oportunitat de fer-ho”. El debat, en efecte, ja no s’expressarà en termes de licitud moral o de dret, sinó essencialment en termes polítics. De pura oportunitat i eficàcia. En definitiva, d’aliances i força.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s