1er de maig

1er DE MAIG. UNITAT OBRERA CONTRA L’EXPLOTACIÓ CAPITALISTA

1maigcrcEl febrer de 1894, Rosa Luxemburg, acabava el seu relat sobre l’origen i significat del 1er de maig, recordant que “mentre continuï la lluita dels obrers contra la burgesia i la classe dominant, mentre totes les exigències no hagin sigut satisfetes, el 1er de maig continuarà sent la manifestació anual de queixes i reclams.”

Avui, els patiments de les classes treballadores segueixen presents i les seves exigències encara no han estat satisfetes. Per tant, el 1er de maig ha de ser de nou  una manifestació de queixes i reclams.

La lluita dels treballadors ve de lluny i ha arrancat reivindicacions importants al llarg de la historia, algunes d’elles s’aconseguiren al voltant de  l’auge de la postguerra, un cop derrotat el nazi-feixisme. Aleshores es  va accedir a  millores  que portaren a moltes persones a esperar que els seus fills i filles no passarien les mateixes penúries que elles van passar. Malauradament, des de la dècada de 1970, les conquestes socials han estat atacades violentament. L’ofensiva neoliberal de l’imperialisme s’ha impulsat per enfortir sense treva els interessos del capital i s’ha proposat:

1.     aixafar als sindicats o atemorir-los per fer-los més dòcils amb la finalitat d’abaratir la força de treball,

2.    facilitar la mobilitat del capital el que li ha permès estar en millors condicions a l’hora d’explotar a les classes treballadores, augmentant a la vegada els indrets on es produeix l’explotació del treball viu,

3.    saquejar l’Estat (fer beneficis de les infraestructures, dels ferrocarrils, etc.) i mercantilitzar els serveis socials, i

4.     prosseguir amb la dominació imperialista i l’espoli de la perifèria.

Ara mateix, davant d’aquesta gran ofensiva neoliberal, el moviment sindical majoritari està buscant un paper que li permeti seguir sent necessari. Però si no agafa el toro per les banyes, s’arrisca a ser irrellevant, llevat que es pugui moure dins d’una posició pro-capitalista, que exigiria un context general de concessions que en aquest moment el capital no està disposat a fer.

La capacitat d’influència del sistema i dels seus aparells ideològics i polítics sobre la població és gran. En el terreny electoral la majoria de les classes treballadores es deixen seduir pels programes socialdemòcrates, una vegada i una altra, i una part d’elles són profundament conservadores i incapaces de lluitar contra l’opressió i discriminació que pateixen els gais, els immigrats, els discapacitats, etc. L’esquerra, per la seva banda, no aconsegueix vincular la lluita contra aquestes formes terribles d’opressió i discriminació, amb el missatge de classe.

El capitalisme està escleròtic. L’imperialisme és la forma més alta del capitalisme i la mal anomenada globalització, no és altra cosa que la reafirmació de l’imperialisme. Un mode de producció passa als llibres d’història quan ja ha esgotat completament tot el seu potencial i energia. El capitalisme ha arribat a aquest punt i fins i tot l’ha superat. L’època de la guerra i la revolució ha tornat.

Cal trobar un camí revolucionari que ens condueixi a una república catalana popular i això exigeix contar amb un gran moviment obrer i popular que lluiti per aconseguir-la. La classe obrera pot tenir, en tot plegat, un paper rellevant, si s’adona dels límits del Parlament burgès (el que no comporta posar fi a la participació electoral, però si posar aquesta participació en el lloc subsidiari que li pertany) i reconeix la necessitat que les gents  treballadores lluitin al carrer (fins i tot quan les possibilitats d’aconseguir millores immediates a través de la negociació col·lectiva, són pràcticament impossibles) i es facin  fortes, a la vegada, en els centres de treball. Aquesta lluita només prosperarà, si els revolucionaris ens organitzem com a tals, arraconant els desitjos de ser membres del festí capitalista i de les seves bacanals que no busquen altra cosa que paralitzar l’acció revolucionària. Necessitem un moviment popular i una organització revolucionària que se centri en la classe treballadora en el seu conjunt i que cerqui aliats que l’acompanyin: els treballadors i el poble contra els grans capitalistes! Tots units per l’alliberament social i nacional!

La revolució, certament, és arriscada i perquè sigui mereixedora d’aquest nom, tots hem d’arriscar i participar-hi. Però l’esquerra oficial ara mateix vol democràcia sense risc, vol una política transformacional sense els riscos de la transformació; vol revolució sense revolucionaris. Ofereix “líders” que ens prometen que ells, des de les institucions i amb el nostre suport puntual, s’encarregaran de “la revolució democràtica”. Per això, el seu model de partit, és el que és. El seu no és el model de partit que ens fa falta!

La nova visió del canvi s’ha de basar en una lluita emancipadora de les classes treballadores que s’oposi a la vegada a totes les formes d’opressions i una d’elles és l’opressió nacional, la qual cosa permetrà eixamplar les aliances del proletariat a altres forces socials que d’una manera o l’altra també es troben perjudicades per algunes de les conductes del capital monopolista i del seu Estat.

No neguem, en cap moment, la lluita per reformes. Som els primers interessats a eliminar les retallades i millorar els sistemes de protecció social, entre altres reivindicacions immediates. Però la lluita per les reformes no canviarà la consciència dels treballadors i fins i tot pot adormissar-los en el somni “reformista”. Lluitem contra el capital monopolista i el seu Estat. Això requereix un lideratge que no actuï al marge de les classes treballadores sinó que estigui connectat amb elles.

Malauradament, aquest 1r de Maig, els treballadors i treballadores que vulguin manifestar-se, ho faran per separat, en dos blocs: el dels sindicats anomenats majoritaris i el dels (encara) minoritaris.
Les diferències entre uns i altres no es limiten als continguts del seu manifest, però un cop d’ull a aquests permet veure algunes raons d’una divisió que s’ha de superar.

Els sindicats majoritaris posen l’accent en la denúncia de la pobresa i la precarietat laboral  i aquest són, certament, dues lacres que cal desterrar.

Hi ha proves que la pobresa s’ha incrementat mentre es debiliten els mecanismes per esmorteir-la. Darrera hi ha les conseqüències terribles de la crisi econòmica, d’una banda, i les retallades dels drets laborals i socials, d’una altra.

Però segons alguns, el punt de partida del que ara està passant, són les recents polítiques d’austeritat. No veuen que aquest és tan sols un instant que ens confirma que en conjuntures de crisi el sistema sempre fa el mateix.

La pobresa i la misèria no poden desenganxar-se del context general en què es produeixen, és a dir del capitalisme contemporani on les grans empreses multinacionals gaudeixen cada vegada de més poder.
Hem de mirar, per tant, més enrere; llavors descobrirem que hi ha unes causes estructurals de la pobresa, si bé aquesta pobresa s’ha agreujat en les últimes quatre dècades de neoliberalisme.

Si mirem les causes en lloc de quedar-nos en els símptomes, és perquè el nostre argument de fons és que la pobresa no respon a una simple qüestió de redistribució fiscal. Acceptem que la redistribució progressiva pot atenuar les situacions extremes i per això saludem les mesures que van en aquesta direcció. Compartim, alhora, que l’austeritat ha debilitat aquests mecanismes i per això la detestem. Però els mecanismes atenuadors mai aconseguiran eliminar la pobresa i per tant, són insuficients. Això ens porta a afirmar que el capitalisme és un sistema que hem de transcendir ja que condueix a un empobriment generalitzat de les classes treballadores.

El que s’ha de posar en qüestió, per tant, són les estructures econòmiques que actuen com una màquina d’empobriment de sectors cada vegada més amplis de la població. En altres paraules, hem de posar al descobert que el capitalisme és al cor del problema, ja que es tracta d’un sistema establert per al benefici d’uns pocs i que se sustenta en l’explotació i l’empobriment de molts.

Si ens fixem en el funcionament del sistema, veiem que dos dels seus mecanismes principals són l’acumulació i centralització de capital i tots dos actuen com rodes giratòria que porten a l’enriquiment d’uns pocs i l’empobriment de la resta.

El capitalisme organitza la creació de riquesa a través de l’explotació del treball assalariat i d’altres formes de treball subordinat. Això comporta que el valor de les mercaderies produïdes sobrepassi el valor consumit durant la seva producció, incloent-hi en aquest consum, el necessari per reproduir de la força de treball. Per això, el sistema no es limita a reproduir la riquesa ja existent: la fa créixer! El que passa és que la part incrementada se l’apropien els capitalistes, amb la qual cosa cada vegada són més rics, creix la capacitat productiva del capital i creix la bretxa entre els capitalistes i la resta. Alguns parlen ara de lluitar per “disputar beneficis”. Ara bé ,com es poden disputar aquests beneficis, si mercès a l’explotació capitalista,  la burgesia ja se’ls ha apropiat i conserva tots els mecanismes per prosseguir amb aquesta apropiació?

Tampoc podem oblidar que els capitalistes, tot i que són solidaris entre ells en establir mesures per debilitar els treballadors, estan en constant competència. El resultat és que al final els capitals no només es reprodueixen i augmenten, també es concentren, accentuant de nou la bretxa social.

Els grans capitals acumulats i centralitzats, són, precisament, els que es troben darrere dels principals grups multinacionals, siguin de tipus industrial o financer, tot i que cada dia que passa resulta més difícil establir una diferència nítida entre uns i altres.

Les dades, força coneguts ja, ens indiquen que s’ha arribat a un extrem mai vist: l’any 2000, l’1% ja posseïa el 40% dels actius mundials, mentre que la meitat inferior de la població del món es repartia únicament l’1% de la riquesa mundial.

El règim mundial d’aliments mostra igualment la crua realitat a la qual ens porta el capitalisme. Avui, els grans grups alimentaris capitalistes decideixen què mengem, com es produeix això que mengem i el camí que ha de recórrer aquest menjar. Tot plegat, encara que no se’ns explica, té un impacte brutal sobre el canvi climàtic.

La globalització capitalista, per tant, contràriament al que van dir, ha estat una màquina de generació de desigualtats. No s’ha tractat d’un simple error en els mecanismes de control, com alguns ingenus afirmaven anys enrere. El que ha passat ha estat que s’han esperonat els mecanismes d’expansió de l’acumulació i la centralització de capital i a la vegada s’ha esperonat el creixement de la bretxa social.
L’acumulació i centralització de capital han fet, alhora, més inconsistent l’anomenat sistema de democràcia representativa. La desigualtat no és només econòmica, és alhora política i impacta de ple en els mecanismes de (des) informació que també es troben sota el mantell dels grans grups capitalistes. Aquest conjunt de factors posen en quarantena el caràcter democràtic d’un sistema que actua, en el seu conjunt, com una màquina de desigualtat.

És evident que una sortida que transcendeixi el capitalisme és difícil. La situació a la qual hem arribat és el resultat de segles d’explotació. Enfront de les dificultats existents, a les persones, a títol individual, no els queda més remei que operar amb el que tenen a mà en cada moment.

Pel que fa a la sortida col·lectiva cal entendre que hem entrat en una nova etapa. En la dècada de 1960 la lluita posava l’accent en els aspectes distributius, i així és com es va aixecar el moviment sindical i com es va legitimar la socialdemocràcia. Es tractava d’unes polítiques sostingudes per la cooperació entre el capital i el treball que no qüestionaven l’estructura de l’economia capitalista.

Ara no podem pretendre tornar al mateix lloc on ens trobàvem abans; no podem buscar les solucions dins d’unes estructures de la producció que primer generen un problema, i tot seguit, ens proposen que mirem de resoldre-ho amb pal·liatives.

Vol dir això que els qui estan en el bon camí ara mateix són els sindicats anomenats “minoritaris”?
Com s’acaba de veure, són pertinents els continguts anticapitalistes que tenyeixen els seus manifestos. Trobem a faltar, per contra, una proposta per generar un ampli bloc social de masses que agrupi a tota la classe obrera des de la seva diversitat i que construeixi una xarxa d’aliances amb la resta de víctimes del capitalisme i que situí com a meta l’alliberament social i nacional.

Aquest és el repte, i ho és per a tothom!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s