Gustau Muñoz va néixer el 7 de març de 1962 a Sevilla. La seva família es traslladà a Barcelona i Gustau va començar a treballar de repartidor en un supermercat amb quinze anys. Deixà més tard aquesta feina per entrar en una agència de viatges, feina que compaginava amb els seus estudis d’anglès. Algunes de les seves aficions eren la fotografia i, sobretot, els esports de muntanya. Després de diverses trobades amb militants del PCE(i), decideix formar part de l’organització integrant-se a les seves joventuts (Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes).

Gustau Muñoz fou assassinat per la Policia en una manifestació que el PCE(i) i la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes (UJM-L), on militava en Gustau, havien convocat sota el lema “Fora les Forces d’Ocupació” i en contra de la continuïtat del franquisme sota l’aparent “nou règim” que les forces del feixisme i els sectors reformistes estaven pactant. La manifestació, igual que moltes concentracions independentistes, fou prohibida i la policia  va voler impedir-la a cops de porra, detencions i trets.

A l’altura de la Font de Canaletes, dos agents de la Brigada Politicosocial van ser invrepats amb còctels després de ser identificats. Posteriorment els manifestants van descendir de nou per les Rambles fins a aturar-se al carrer Ferran. Va ser llavors quan un nombre indeterminat de policies de paisà van disparar foc real amb l’objectiu de detenir el piquet que actuava a la zona. Entre els membres del piquet s’hi trobava Gustau Muñoz, que davant del Sindicat de Banquers, situat al mateix carrer Ferran, va rebre un tret de bala, a pocs metres de distància. Per bé que un metge que passejava pels voltants va intentar reanimar-lo, Gustau va morir sense que els auxiliars de l’Hospital Pere Camps, on va ser traslladat en ambulància, poguessin fer res per salvar-lo.

Per si no n’hi havia prou amb l’assassinat, la policia va voler seguir intervenint-hi fins i tot en el seu enterrament. Per tal d’evitar una politització de l’acte, deslegitimar la figura de Gustau Muñoz de cara a l’opinió pública i criminalitzar l’entorn del PCE(i) la Policia va decidir que l’enterrament s’avançaria, per tal d’evitar més problemes. La indignació es va fer patent i 100 persones van decidir dirigir-se en manifestació fins al cementiri nord. En arribar el grup a la plaça Espanya és dissolta ràpidament per diverses càrregues dels antiavalots. A partir d’allà, es va fer evident que únicament uns pocs arribarien fins al cementiri. Segons testimonis que integraven aquest grup, la zona estava presa per nombrosos policies. Un cop davant del nínxol es va retre un petit homenatge amb el cant de La Internacional. A mesura que anaven sortint del cementiri, just en creuar el llindar, eren detinguts contundentment i introduïts en un autobús i després portats en un solar on n’hi havia comptabilitzats una trentena. La majoria d’aquesta gent fou sorpresa per un nombrós dispositiu policíac a la parada d’autobús de Can Tunis. Les corredisses es van fer inevitables, mentre se sentien trets de pilota i algun tret de pistola efectuat per dos policies de paisà. Posteriorment, tots els represaliats foren traslladats a la comissaria de Via Laietana per repartir-los en diverses dependències policials de Barcelona, on restaren incomunicats, sense càrrecs ni dret a advocat durant 7 dies.

Des de llavors a cada Diada se li ret un homenatge a Gustau Muñoz en el lloc on va caure assassinat. Els primers anys l’homenatge era convocat pel mateix PCE(i), familiars i el seu entorn. Amb els anys, un sector de l’esquerra independentista n’ha assumit la seva convocatòria. Crida Comunista considera la convocatòria com un dels actes als quals sempre cal donar suport i considera a Gustau Muñoz com un màrtir de la causa comunista.