La precarització del treball té efectes negatius sobre els treballadors masculins i femenins. En els darrers decennis s’ha produït un creixement impressionant de la força de treball mundial assalariada, i això, en un estadi on les possibilitats de transport de mercaderies creix de forma exponencial, permet el dúmping social del capital a escala global, ja que existeix un exèrcit de reserva descomunal. L’anomenada financiarització de l’economia amb el seu corresponent moviment fugaç dels capitals, és un altre factor de l’estadi actual de l’imperialisme. La financiarització va néixer a l’ombra de les “innovacions” dels instruments financers i va prosperar gràcies a les decisions polítiques de l’administració Clinton. Després es va estendre per tots els indrets del món, i també, com sabem prou bé, per la UE. Ambdós fenòmens van de la mà d’una gran extensió de la mercantilització. Les pensions, l’educació i la salut són nous “espais” per la conquesta del capital que transforma en indrets per la producció de plusvàlua. Tot plegat porta a la venda del sistema de benestar, amb la privatització dels serveis públics i dels serveis socials.

Quan parlem de condicions laborals de la classe obrera, parlem de com s’incorpora a les empreses, com és explotada en aquestes empreses, com se l’acomiada i com es porta a terme el procés de reproducció de la força de treball.

Les empreses han sofert una gran transformació als darrers temps. Però el seu objectiu segueix sent el de sempre: la valorització del capital, o sigui, la recerca d’un benefici mercès a l’extracció de plusvàlua. Els canvis tècnics i organitzatiu són aprofitats per debilitar conquestes històriques de les classes treballadores, per enfonsar  la seva autoorganització i per augmentar tant la plusvàlua relativa com l’absoluta.

L’Estat capitalista s’ha emmotllat a aquest nou rol i s’ha convertit en una eina al servei de la precarització. A més, el poder dels mercats financers ha incidit en la crisi del deute sobirà. Els països més endeutats són atacats pel capital i això accentua la seva dependència econòmica i es converteix en una eina per accelerar el desmantellament de l’anomenat estat del benestar. Les privatitzacions i vende de béns patrimonials de l’Estat, es justifica per la idea de reduir el deute públic.

És cert, que aquest nou model, està interessat també en la producció social de la força de treball i que no té cap inconvenient en considerar que tant les treballadores com els treballadors s’ha de fer càrrec d’aquesta reproducció.  Això comporta responsabilitzar-los de les despeses associades a l’educació i a la salut, quelcom que exigeix disposar d’uns recursos econòmics que només es poden obtenir a través de la venda de la força de treball.

Però de la mateixa manera que el capitalisme no és neutral pel que fa a la classe, tampoc ho és en la qüestió del gènere. Els atacs contra el món del treball tenen efectes diferents en homes i dones treballadores. Les dificultats de les dones per participar en el mercat de treball estan relacionades amb el problema de conciliar el treball remunerat (fora de la llar) i les responsabilitats familiars (les tasques de la llar, cura de persones, etc.) i, per tant, es relaciona de manera directa amb la política fiscal del govern i amb les  prestació dels serveis socials públics. El desmantellament de les prestacions i drets socials, impacten cada vegada més sobre les treballadores, obligant-les a convertir-se en substitutes d’un benestar públic que s’afebleix. Són les dones generalment i només les dones, les que han de conciliar el treball remunerat i el treball domèstic i la cura.

La inserció de les dones en el món laboral és diferent a les dels homes. En general, l’home té una presència contínua en el mercat de treball, tot i que també es víctima de la inestabilitat. La presència de la dona és més discontínua, tot i que hi ha sectors econòmics on treballen més dones que homes i aquest no es un fenomen estrictament actual si no que enfonsa les seves arrels en l’inici del capitalismes. Només cal recordar la gran presencia femenina en la industria cotonera catalana, que fou un dels grans motors de la industrialització.

Ara bé, el treball de les dones es veu sovint com la segona font d’ingressos, ja que la seva contribució al pressupost familiar és menor i la seva contribució al treball domèstic es major. Així, quan es posa sobre la taula un problema de conciliació que implica una reducció de salaris, s’imposa la lògica que sigui ella la que renúncia a l’ingrés salarial i qui es faci càrrec de les tasques de la llar i cura.

Lluitar contra la privatització, combatre les diferències salarials, suggerir formes de discriminació positiva, reclamar serveis públics gratuïts i de qualitat,… i exigir mides contundents contra la lacra de la violència de gènere, es converteixen en reivindicacions necessàries en aquets moments al voltant de les quals es pot agrupar tota la classe treballador. Però només un sistema social que organitzi tota la producció pensant en la satisfacció de les necessitats socials, pot trencar l’actual cercle viciós que impedeix l’alliberament de les dones.

Com Marx va dir en 1868: “Qualsevol que sàpiga una mica d’història sap que els grans canvis socials no poden tenir lloc sense  una gran rebel·lió de les dones. El progrés social pot mesurar-se exactament per llur posició social”. Si acceptem aquest punt de vista, s’ha de reconèixer tot seguit que el capitalisme segueix sent un obstacle a batre si volem assolir l’alliberament de la dona.