Reflexions al voltant de la vaga dels treballadors de TMB. Les vagues segons Lenin

La vaga dels treballadors dels transports públics ha generat una polèmica en la qual volem participar. Ho farem recordant la concepció que tenia Lenin de les vagues obreres.
Abans, però, no volem deixar de banda, la nostra crítica vers aquells que han intentat criminalitzar els vaguistes i enfrontar-los amb els usuaris del servei, que al cap i a la fi són, majoritàriament, els seus germans de classe.
Tampoc considerem de rebut les justificacions que s’han buscat amb les “limitacions pressupostàries” o amb la por a generar dèficit públic. Quan s’aposta per gestionar les empreses de propietat municipal com si fossin empreses privades, s’estan creant les condicions propícies per la seva futura privatització.
Les amenaces sobre un  increment del preu del bitllet, mereixent una menció especial: L’elevat cost del transport públic, no es deriva de les condicions labors dels treballadors que presten el servei, sinó de la degradació salarial i de la precarització laboral, de bona part dels seus usuaris.
Lenin considerava que sota el capitalisme l’antagonisme entre empresaris i treballadors és inevitable i que en aquesta lluita la qüestió del salari és primordial.
“Entre patrons i treballadors es lliura una lluita constant pel salari (…) Independentment de si l’obrer treballa en el camp o en la ciutat, de si està contractat per un gran terratinent, un camperol ric, un comerciant o en una fàbrica, sempre està lluitant contra el patrò per milorar llur salari.”
Com a individus aïllats, els treballadors no són res enfront del capital. Sempre tenen les de perdre. Només poden fer valer la seva força organitzant-se i actuant col·lectivament.
“és evident que els obrers han de defensar necessàriament junts les seves reivindicacions, han d’organitzar vagues per impedir que els patrons rebaixin el salari o per aconseguir un salari millor.”
La unitat  obrera apareix així, com una necessitat. Però Lenin també considera que la vaga és una eina per a la constitució dels treballadors com a classe, ja que la classe no es conforma amb discursos o votacions sinó a la lluita. És l’acció col·lectiva la que converteix els obrers en una classe conscient de la seva força.
“Les vagues, en  provenir de la mateixa naturalesa de la societat capitalista, signifiquen el començament de la lluita de la classe obrera contra aquesta organització social. (…) Quan els obrers aïllats es relacionen amb els patrons, romanen com a veritables esclaus condemnats a treballar eternament en benefici d’altri per un tros de pa, a romandre enterament com a mercenaris submisos i silenciosos. Però quan els obrers proclamen junts les seves reivindicacions i es neguen a obeir als que tenen la bossa d’or, llavors deixen de ser esclaus, es converteixen en éssers humans i comencen a exigir que el seu treball no només serveixi per enriquir a un grapat de paràsits, sinó que permeti als treballadors viure com a persones. Els esclaus comencen a actuar com a amos: a treballar i viure no com volen els grans terratinents i capitalistes, sinó com volen ells. Si les vagues amoïnen als capitalistes és  perquè comencen a fer tremolar el seu domini.”
Segons Lenin, són diversos els mecanismes amb els quals la vaga incideix sobre la consciència dels treballadors. En primer lloc, hi ha la qüestió del reconeixement del paper que juga la classe obrera en el procés productiu:
“Quan els obrers es neguen a treballar (…) [la producció capitalista] amenaça de paralitzar-se. Cada vaga recorda als capitalistes que els veritables amos no són ells, sinó els obrers, que proclamen cada vegada més els seus drets amb força creixent. Cada vaga recorda als obrers  (…) que no estan sols.”
En paralitzar la producció, els treballadors prenen consciència que són el motor del procés productiu. S’ensorra la creença sobre el caràcter imprescindible en l’organització del treball dels empresaris o dels gestors amb sous astronòmics. Això, evidentment, no sols amoïna als capitalistes. També amoïna als polítics reformistes que només volen als treballadors per demanar-los el vot o per interactuar amb ells, en funció del que els indica el seu assessorsde comunicació. Parlen de confiar amb el poble treballador i d’empoderar-lo, però temen la vaga que és justament una de les principals eines de l’empoderament.
En segon lloc, la vaga fa que els treballadors es vegin a si mateixos com a col·lectiu, com a classe.
“Durant una vaga l’obrer proclama en veu alta les seves reivindicacions, recorda als patrons tots els  ultratges dels quals ha estat víctima, reclama drets, no pensa només en si mateix ni en la seva paga, sinó també en tots els seus camarades, que com ell han abandonat el treball i que defensen la causa obrera sense témer les privacions.”
Lenin veu encertada la distinció entre consciència de classe en si i consciència de classe per a si. Sense accions col·lectives, els treballadors són subjectes explotats, són part d’un grup d’individus que es troben en la mateixa situació respecte als mitjans de producció. Però són individus aïllats, que viuen l’explotació capitalista com un fenomen natural. És per això que remarca que la vaga constitueix una mesura central en la constitució de la classe treballadora, ja que fa que cada treballador vegi al seu company, com algú amb qui comparteix un destí comú. L’aïllament dels treballadors reprodueix les condicions necessàries per a la naturalització de l’explotació capitalista; l’acció col·lectiva, en canvi, trastoca aquesta naturalització, posant en dubte, encara que només sigui per una estona, el domini dels capitalistes sobre els treballadors.
Finalment, la vaga opera també desenvolupant la consciència política dels treballadors, tant a l’interior de la fàbrica com fora d’ella. Però això és denunciable que a vegades només es doni importància a les lluites de tal o tal empresa i es renunciï a participar en les lluites de caràcter superior, com són per exemple, les vagues generals.
“La vaga ensenya als obrers on rau la força dels patrons i on rau la seva força, ensenya a observar no només al patró particular i els seus camarades més propers, sinó que permet descobrir tots els patrons, tota la classe capitalista i tota la classe obrera. (…) Els obrers veuen amb claredat que la classe capitalista en el seu conjunt és enemiga de tota la classe obrera i que els obrers poden confiar tan sols en ells mateixos i en la seva unió.”
A l’interior de la fàbrica, els treballadors es veuen com a individus aïllats. Això té el seu correlat en la percepció que tenen de l’empresari pel que treballen. Però quan hi ha vagues generals, ja no el veuen com un propietari aïllat, sinó com un membre d’un col·lectiu: la burgesia, amb uns interessos confrontats amb els dels treballadors.
En actuar més enllà del centre particular de treball, els treballadors topen amb el caràcter de classe de l’Estat:
“L’obrer comença a comprendre que les lleis es dicten en benefici exclusiu dels rics”
Aquest descobriment del paper de l’Estat pels treballadors, és una altra mostra de la importància que Lenin atribueix a l’acció col·lectiva dels obrers en la constitució de la classe com a col·lectiu capaç d’actuar de manera autònoma davant de la burgesia.
Tot plegat ens posa el descobert que l’abandonament del marxisme-leninisme per part de l’anomenada nova política, la castra com a eina adequada en la lluita per l’emancipació dels treballadors, que al cap i a la fi és l’objectiu final que ha de perseguir una formació política revolucionaria.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s