Reproduïm un escrit de Joan Comorera, de gener de 1954. Sovint, sectors sobiranistes, han pretès lligar l’alliberament nacional a les maniobres
de l’imperialisme. En als darrers anys, per exemple, alguns han fet
un paral·lelisme entre les anomenades revolucions de colors i el procés de
Catalunya. No han entès que es tractava de  situacions que res tenen
a veure amb la nostra, ja que l’Estat espanyol és part de l’OTAN i un aliat
submís als EUA. Si be l’escrit fa referència a un període històric allunyat i
la realitat ha canviat, encara conserva un cert interèsi posa de manifest
la gran capacitat d’anàlisi de Joan Comorera , quant va tornar a Barcelona.

En el nostre temps no existeixen compartiments estancs: no és possible aïllar idees, ni  problemes, ni sentiments i els famosos obstacles tradicionals, serralades, rius, oceans, no són ja muralles xineses.
D’ací l’absoluta nitidesa d’aquells que parlen d’idees “exòtiques” i les condemnen i  sacrifiquen els homes que les sustenten. És la “filosofia” del franquisme, dels empedreïts reaccionaris a la recerca de disfresses d’àlibi. Les idees, els problemes, els sentiments, els sistemes no menen una existència paral·lela, separada.
Arreu topen, es barregen, s’influencien. I d’aquesta topada sovint dramàtica, sorgeix
una tònica que caracteritza tot un llarg període històric. La tònica, en el nostre temps és el dilema guerra o pau, guerra entre el món capitalista descendent i el món
socialista ascendent, pau o coexistència pacifica dels dos sistemes.
L’actitud de cadascú davant del dilema, defineix conducte i ideologia. I també, l’encert o el desencert d’aquells que tenint una ideologia justa del problema nacional van pel camí l’una efectiva alliberació o es perden per viaranys que allunyen de la llibertat i  perllonguen l’opressió, en tota bona fe si es vol.

Veiem catalans patriotes, de tendència separatista, que dissimulant-ho o no, desitgen la guerra i no la pau. No ens referim pas als que per damunt de la nació posen la pervivència del sistema capitalista. Individus que ploren per la sort dels pobles  “satèl·lits” de la Unió Soviètica i es resignen o no combaten l’opressió de la Pàtria pròpia.
Ens referim als que volen una Catalunya lliure, incondicionalment. Són catalans que en el profundíssim trasbals d’una tercera guerra mundial albiren la possibilitat d’una Catalunya independent. Són catalana que es fan un raonament pseudo-històric: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Albània, Iugoslàvia, els països àrabs conquistaren la independència després de la primera guerra mundial, i Corea, Indonèsia, Birmània, Ceilan, Índia, Pakistan, Síria, Líban, Etiòpia, Líbia, Islàndia, després de la segona. Ergo… .
Obliden que la història no es repeteix i que la tercera guerra mundial no és inevitable. Obliden que la Revolució Socialista d’Octubre del 1917, la construcció de la Unió Soviètica i la croada del camp socialista en el qual treballen i lluiten per una vida millor més de 800 milions d’homes, han alterat irreversiblement tots els elements històrics tradicionals. En vigílies de la primera guerra mundial no hi hagué nazi-feixisme ni pacte anti-Comintern.
El nazi-feixisme, i l’arxet falangista, són fenòmens característics de la primera postguerra, règims de combat del capitalisme contra l’impuls de la Unió Soviètica i contra l’expansió socialista i alliberadora en cada país. D’on es dedueix que no és possible una tercera guerra mundial sense la prèvia refexistització del món capitalista o almenys, de les principals potencies: Estats Units, Anglaterra, Franca, Itàlia, Alamània, etc…. D’on es dedueix també què de prevaldre la línia bèl·lica, obtindríem una certitud i una incògnita: la certitud del neo-feixisme en el món capitalista i la incògnita d’una tercera guerra mundial no inevitable, malgrat la victòria reaccionaria. I el capitalisme avui no té ja les mans lliures i si pot provocar guerres clàssiques i localitzades com les de Corea i del Vietnam, no pot amb igual llibertat i inconsciència desformar la tercera guerra mundial. Car aquesta posaria a l’ordre del dia no l’ascens o el descens d’una o altra potencia o grup de potències, i una redistribució de colònies i de zones d’influència sinó la vida del règim capitalista arreu. Perspectiva catastròfica que espaordeix els dirigents màxims de l’imperialisme actual i els enerva i els angoixa, docs no ignoren que l’equilibri de forces es resol dia a dia a favor del camp socialista. La línia bèl·lica és la línia de Franco. En la mesura que els imperialistes ianquis forcen el procés del neo-nazi-feixisme, en la mateixa mesura el franquisme troba audiència i assistència, s’enforteix exteriorment i es rabeja a l’interior. Per consegüent, els patriotes catalans i, sobretot, els de tendència separatista, que coincideixen en la línia bèl·lica amb Franco, agreugen el martiri de Catalunya, compliquen el procés d’alliberació.

En les circumstàncies actuals i en l’immediat pervenir previsible, la tesi separatista, generadora de fantasmagories catastròfiques, no és justa.