La vaga general s’apropa amb un ampli suport que mereix una valoració molt positiva: gairebé totes les organitzacions sindicals s’han adherit a la convocatòria, juntament amb partits d’esquerres i diversos moviments associatius. El repte, ara, és convertir aquestes adhesions en una mobilització efectiva, dur a terme les tasques necessàries per a la vaga i aconseguir que el país s’aturi.
El que succeeixi a les fàbriques tindrà un pes decisiu, però encara en tindrà més el que es visqui als carrers. Cal que els treballadors surtin dels centres de producció i que la vaga adquireixi una dimensió popular, amb el conjunt del poble treballador com a protagonista. Les transformacions socials de les últimes dècades han modificat la composició de la classe obrera: avui aplega personal industrial i administratiu, treballadors manuals, quadres professionals i persones amb poca qualificació, tant autòctones com nouvingudes. Malgrat aquesta diversitat, tots aquests col·lectius ocupen una mateixa posició dins la divisió social entre burgesia i proletariat: formen part de la població assalariada. Tots ells estan cridats a la vaga.
Molts d’aquests treballadors i treballadores es pregunten quin abast tindrà la protesta i quins passos es faran després. Altres expressen reserves perquè consideren que s’hauria d’haver convocat abans. No és, però, una objecció nova: cada vegada que es proposa una vaga, hi ha qui sosté que el moment no és l’adequat. Cal revisar amb rigor els errors i les insuficiències del passat, i assumir les responsabilitats que se’n derivin, però aquest balanç no pot esdevenir un obstacle per actuar avui. En temps de crisi i de conflicte, la confluència de factors imprevisibles pot desencadenar una explosió social. Aquests elements ja són presents, i deixar passar l’ocasió seria un error.
La classe dominant es disposa a agreujar les condicions de vida de la població treballadora i a preparar el terreny per a una futura guerra. Davant d’aquesta perspectiva, la classe obrera ha d’organitzar-se i estar a punt per respondre, sense deixar-se agafar desprevinguda.
És el moment de fer valer la nostre força col·lectiva. Aquesta demostració tindrà efectes per si mateixa i pot obrir el camí a accions futures de més abast i eficàcia. Per a la classe treballadora, no hi ha res més perillós que resignar-se a perdre drets i condicions de vida sense haver oposat resistència.
Els dirigents de l’esquerra reformista i dels sindicats majoritaris tenen capacitat per mobilitzar amplis sectors de la població treballadora i incorporar-los a la vaga. Amb tot, el seu compromís no el permet superar els límits de la política institucional. Sota aquesta direcció, la vaga general veu reduït el seu potencial: en lloc de qüestionar les estructures de poder, acaba reclamant una política governamental menys lesiva, sense sortir del marc de la democràcia burgesa.
El precedent d’altres convocatòries apunta que, un cop passada la vaga, els sindicats majoritaris es tornaran a desentendre de les seves responsabilitats al·legant que «ha arribat el moment que actuïn els polítics». Des del marxisme-leninisme, però, defensarem que cal continuar reconstruint les organitzacions de classe i donar més força al paper dels treballadors, amb l’objectiu de posar contra les cordes els governs burgesos i avançar cap a la seva superació.

