Vull començar expressant el meu agraïment per haver estat invitat novament a aquest acte on homenatgem en Gustau Muñoz pel seu llegat com a patriota i militant marxista-leninista i com a màrtir de la causa comunista. El seu exemple ens empeny a reviure el compromís militant, amb l’objectiu de convertir al poble treballador català, en dirigent en el camí per a l’alliberament nacional.
Com a víctima de l’Estat oligàrquic espanyol, alineat amb l’imperialisme, també ens permet clarificar el caràcter del règim del 78. Com ja deveu saber, encara que molts sou molt joves, el 1978 va ser l’any en què es va aprovar la constitució monàrquica i justament aquest any va ser assassinat el Gustau. Aquesta circumstància mostra com el règim del 78 va preservar les seves estructures estatals, com ara les forces policials, l’exèrcit i el poder judicial amb la idea de seguir sent una eina al servei de l’oligarquia espanyola i l’imperialisme nord-americà.
En aquest moment és més evident que mai que els feixistes es reorganitzen i que tenen un gran poder mediàtic. Veue la nostra debilitat i en volen treure profit. Saben que les seves agressions, menyspreus i insults quedaran impunes. Se senten lliures per encapçalar les iniciatives més degradants i menyspreables com obstaculitzar el repartiment d’aliments a Ceuta i la intimidació d’infants. Busquen glorificar la seva brutalitat i validar un discurs ple de rancúnia i aversió, especialment contra aquells que lluitem per acabar amb l’explotació. És crucial que responguem amb valentia i intel·ligència, fomentant l’organització conscients del perill que tot plegat comporta.
De feixismes n’hi ha de moltes menes. Hi ha el feixisme espanyolista, que ha estat el més perillós i cruel amb el nostre poble. Hi ha els escamots i patrulles per intimidar immigrants i que es posen a les ordres dels grans tenidors d’immobles. Ja opera impunement i si no els aturem ara, demà agrediran els treballadors quan fem vaga. Però també hi ha el feixisme amb barretina d’Aliança Catalana que vol infectar i embrutir al nostre poble.
Els diferents feixismes acaben substituint l’anàlisi de les autèntiques causes per víctimes fàcils de culpar:

 Quan acusen els immigrants de la disminució dels sous i de la precarietat laboral, amaguen les responsabilitats de les mpolítiques neoliberals i els governs que les han impulsades, així com les grapes dels capitalistes per intensificar l’explotació laboral.
 Quan acusen els immigrants dels problemes relacionats amb l’habitatge, s’oculta la connexió entre aquest problema i la precarietat salarial, la inseguretat laboral, l’absència de polítiques públiques efectives i les diverses modalitats de despossessió per part de bancs i fons voltor. Parlen d’integració mentre promouen els guetos urbanístics, lingüístics i racials.
 Quan tracten la delinqüència, assenyalen una vegada més el cap de truc de la immigració, fent denuncies selectives, amagant els veritables conflictes de classe i blanquejant els delinqüents de coll blanc.
 Qualifiquen la immigració d’invasió, amagant les polítiques imperialistes que la provoquen i ignorant que la veritable espècie invasora son els EUA amb les seves bases militars,els rics que compren i encareixen els immobles, les empreses extractives i una activitat turística que, aquesta si, margina el català en beneficis d’altres llengües forasteres.
 Al suggerir que a Catalunya hi ha massa gent, amaguen que el problema real el trobem en la falta de polítiques públiques que reforcin serveis bàsics com la sanitat, l’educació, el transport i l’habitatge. Amaguen de nou les imposicions neoliberals i la priorització d’una gran part del pressupost públic en despesa militar. Amaguen, al capdavall la subordinació dels governs davant les directives imperialistes i bel·licistes provinents dels Estats Units i la Unió Europea.
Als anys setanta del segle pasat, a Catalunya va fer fortuna allò de que és català qui viu i treballa a Catalunya. Aquesta formulació ha estat criticada sovint. Sense voluntat de desautoritzar-la, nosaltres la volem reformular dient que TOTS AQUELLS QUE VIUEN,
TREBALLEN, BUSQUEN FEINA A CATALUNYA PER A OBTENIR UN SALARI AMB EL QUAL SUBSISTIR, O ACCEDEIXEN A UNA PENSIÓ DESPRÉS D’UNA LLARGA VIDA LABORAL, CONSTITUEIXEN EL POBLE TREBALLADOR CATALÀ. Abans dèiem que calia convertir al poble treballador en dirigent, i ara hem definit la seva composició. Els feixistes es dediquen a agredir inicialment a una part d’aquest poble treballador, però al capdavall el que volen es acovardir-lo, silencir-lo, dividir-lo i degradar-lo en la seva totalitat.
En aquest onze de setembre ha de retronar el crit i el compromís antifeixista. Però permeteu-me recordar Bertolt Brecht quan ens deia que en parlar de la bestia feixista no podem ignorar la partera capitalista que l’ha parit. I avui, aquesta partera ha arribat a la seva fase imperialista. Per aquesta raó, el nostre antifeixisme ha de ser a la vegada antiimperialisme. Són moltes les experiències, properes i llunyanes, que demostren que quan un moviment que es considera a si mateix com a democràtic, no és capaç d’incorporar al seu ideari la lluita antiimperialista, té moltes possibilitats d’acabar sent un frau.
L’assassinat de Gustau Muñoz es va produir un onze de setembre, una data que el poble de Catalunya ja havia convertit en la seva diada nacional. En aquesta diada rememorem la resistència heroica i armada del poble de Catalunya unit contra el Borbó. Aquella lluita heroica i armada va ser derrotada. No celebrem la derrota, com diuen alguns. Honrem els nostres màrtirs i rememorem una data que ens recorda que l’alliberament nacional que al 1714 no es va poder assolir és, encara, un objectiu pendent. Aquest alliberamentnacional es la fita estratègica que avui ha de guiar la nostra lluita.

 MORT AL FEIXISME.
 MORT A L’IMPERIALISME
 VISCA EL MARXISME-LENINISME.
 VISCA L’INTERNACIONALISME
 VISCA LA LLUITA DEL POBLE TREBALLADOR CATALÀ
PER L’ALLIBERAMENT DE CLASSE.
 VISCA LA LLUITA UNIDA DE TOT ELS SECTORS
POPULARS CATALANS PER L’ALLIBERAMENT NACIONAL.

HONOR, GLÒRIA I VICTÒRIA PER ALS NOSTRES MÀRTIRS