L’Onze de setembre no és un dia qualsevol. És la data que les forces patriòtiques hem pres com a símbol de la lluita per l’alliberament nacional. La resistència catalana de 1714 és un dels moments més importants de la nostra història. Va ser un moviment armat, general i organitzat, que va saber unir diferents grups polítics i socials per plantar cara a les tropes borbòniques. La derrota d’aquell moment demostra que la lluita per l’alliberament nacional ha de continuar fins a aconseguir la victòria que el 1714 no es va poder assolir.

Des de la seva fundació, Crida Comunista ha iniciat la mobilització de l’Onze de setembre, sumant-se a l’homenatge a Gustau Muñoz, militant de l’Organització de Joves Marxistes-Leninistes, assassinat el 1978 per les forces policials d’ocupació. Recordar les víctimes de la transició significa reconèixer que la violència no va acabar amb l’aprovació de l’actual constitució monàrquica. La violència va continuar amb noves formes, alimentades per l’odi del franquisme contra aquells que el van combatre, i per la permanència de les seves forces repressives i dels sectors econòmics que li van donar suport i es van enriquir a la seva ombra.

Cal remarcar que callar davant d’aquestes realitats històriques és, en realitat una forma de complicitat moral. Ignorar o minimitzar les massacres equival a trair el deure de fer justícia a les víctimes. Només afrontant les experiències més dures i fosques del règim del 78 podrem honorar la veritat i construir una memòria antifeixista col·lectiva.

Diverses organitzacions polítiques, amb les quals compartim afinitat, han acordat que aquest Onze de Setembre la lluita antifeixista ha de tenir un paper central. Estem d’acord amb aquesta proposta. Tot i això, creiem que hauria d’incloure també la lluita contra l’imperialisme.

L’antifeixisme és una tradició política forta als Països Catalans. No es limita als comunistes. Ha donat lloc a diferents moviments unitaris que han conduït la lluita del nostre poble. Això ha estat especialment important en els moments més difícils. Aquesta tradició encara existeix, però ara està desorganitzada. Molts no veuen que la bèstia ja torna a caminar amb el cap alt pels carrers i les institucions, tant aquí com a nivell internacional.

El feixisme no és un bloc monolític, i el nou feixisme no és igual que l’antic. Neix de diferents fonts que reben suport dels aparells de l’Estat i l’oligarquia. Una d’aquestes fonts és Aliança Catalana. Però no totes prenen la forma d’organització política. També n’adopten d’altres, com els escamots que ataquen les persones que resisteixen davant la desocupació dels habitatges on viuen, els immigrants i altres sectors populars.

Una mirada al naixement i evolució d’Aliança Catalana revela un desig inicial de normalitzar el discurs feixista, fins i tot dins de sectors independentistes. Això evidencia una relació propera amb Vox. Tot i que no operen sempre en el mateix espai, la seva unió és clau. Comparteixen la idea del partit nazi, que afirmava: «Només els membres de la nació poden ser ciutadans de l’estat. Només aquells amb sang alemanya, independentment de la creença, poden ser membres de la nació. Per tant, cap jueu pot pertànyer a la nació». Amb aquesta idea, el camí cap a l’holocaust va quedar obert. Ara, el feixisme recorda aquesta formulació de Hitler, però substitueix els jueus per immigrants pobres. Aquests immigrants són les víctimes més explotades pel capitalisme. El discurs és el mateix: criminalitzar les víctimes per generar odi i guanyar vots.

La migració no és un delicte. La migració és una conseqüència. La gent no emigra per plaer. Ho fan perquè al seu país no tenen per menjar, perquè el capitalisme global, el neoliberalisme i les guerres imperialistes els obliguen a guanyar-se la vida en un altre lloc. La migració massiva és un símptoma, no una causa. Espanya, que va ser una potència colonial, ara veu com el sud del món arriba a les seves fronteres amb el pes històric i econòmic de la desigualtat que el mateix sistema, del qual l’oligarquia espanyola forma part, ha causat.

En aquest Onze de Setembre, considerem oportú preguntar, com va fer Bertolt Brecht, «de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que es condemna si no es diu res sobre el capitalisme que l’engendra?» Aquest capitalisme que l’engendra es troba avui en la seva fase imperialista, i contra l’imperialisme també hi hem de lluitar.

En entrar en aquest terreny sorgeixen altres veritats que cal posar de relleu: actualment, lluitar contra l’imperialisme no pot limitar-se a fer soroll, onejar banderes palestines i demanar un alto el foc. Tot això està bé, però no és suficient. No es pot parlar de lluita contra l’imperialisme si no s’anomena el sistema que va crear Israel, el va armar i el protegeix. Si no es diu que els Estats Units són una superpotència imperialista que utilitza Israel com a base per controlar el petroli de l’Orient Mitjà, envoltar l’Iran, dividir el món àrab i protegir el petro-dòlar. Si no es diu que les mateixes empreses que es beneficien de l’ocupació sionista també es beneficien del nostre treball, del nostre endeutament, dels nostres lloguers i de les retallades en el sistema de sanitat. Cal deixar-ho clar: Israel és un símptoma d’un sistema global d’explotació.

El nostre antiimperialisme, doncs, no es limita a la frontera de Palestina. Es pregunta qui s’aprofita de la guerra. Qui la finança. Qui es beneficia de la destrucció de Gaza, de la desestabilització del Líban, del bombardeig del Iemen, de l’estrangulament de l’Iran, de l’ocupació marroquina del Sàhara i del bloqueig genocida a Cuba. La resposta és sempre la mateixa: la classe capitalista transnacional i els seus centres imperials a Washington, Londres i Tel Aviv. Els pobles oprimits no són víctimes abstractes. Som víctimes d’un sistema mundial de capitalisme monopolista que utilitza el sionisme com a eina per mantenir el seu control sobre els recursos i les rutes comercials de la regió. Aquest sistema utilitza altres peons, com ara el Marroc al nord d’Àfrica. Aquest sistema està convertint la Unió Europea en un monstre armamentista disposat a immiscir-se en una nova guerra mundial. Aquest sistema vol agenollar tot el continent americà a través de l’activitat directa dels Estats Units. Arma el Japó i Taiwan per agredir una Xina que ha aconseguit fer-li ombra a nivell internacional. Per tant, qualsevol moviment que es declari democràtic i alliberador, si no inclou la lluita antiimperialista, acabarà sent un frau. N’hi ha exemples propers i llunyans.

La majoria ens oposem al feixisme i al racisme. Aquesta majoria també ha de ser antiimperialista. La defensa de la nostra pàtria i les nostres lluites diàries no es poden separar de l’oposició a la guerra i de la lluita per la pau i la sobirania. Ara és més crucial que mai que actuem junts. Hem d’assegurar que la classe obrera lideri. Hem de prioritzar la lluita per l’alliberament nacional i de classe. També hem d’identificar qui són els nostres enemics, tant a nivell local com internacional.

Mort al feixisme.

Mort a l’imperialisme

Visca el marxisme-leninisme.

Visca la lluita proletària unitària per l’alliberament de classe.

Visca la lluita unida del poble català per l’alliberament nacional.