“Com pitjor, pitjor”, és una regla fèrria, inoxidable, ineludible. Un govern de la dreta a ultrança, seria pèssim en les condicions actuals. Un govern de cooperació entre PSOE i PP, ajudat per Ciudadanos seria igual de dolent o fins i tot podria ser pitjor, donada la fortalesa parlamentària de la qual disposaria. Això vol dir que, en les condicions actuals, l’alternativa és un govern “progressista” entre PSOE i Unidas-Podemos? 
Per resoldre l’interrogant no podem fixar-nos únicament en quin és el millor repartiment de carteres ministerials: ho hem de fer amb una visió de totalitat, pensant, per exemple, en com tot plegat pot repercutir sobre les capacitats de lluita i de resistència popular del futur. No podem deixar-nos seduir pels intangibles conciliadors, per valors tals com l’amor i la igualtat, la justícia, el sentit fraternal i somiar que ficant tots aquests valors dins d’una cartera ministerial, podrem conformar una nova societat. Si només parlem d’equilibri fiscal, de transparència, d’institucions i d’altres generalitats, no fem altra cosa que fixar la vista a terra i quedar-nos on l’enemic vol que ens quedem. Li estem regalant a la dreta més reaccionària els significants profunds de la diferència. 
Abans de tot, pensem quins són els objectius estratègics que perseguim, aixequem la mirada per imaginar un horitzó més ampli que el que s’amaga darrere d’una composició governamental. Hem de mesurar bé cada pas, ser prudents, però evitant que la prudència ens submergeixi en un món més pobre, que ens faci perdre la capacitat de vol. Pensem a desplegar les ales de gegant que ens permetin veure tots els aspectes de la realitat, però sense que això ens impedeixi continuar amb el nostre vol per assolir l’alliberament de classe i nacional.

Les limitaciones de “Unidas-Podemos”.

Unidas-Podemos no creu en la revolució, com a pedra angular del canvi, tal com nosaltres la concebem, o almenys això es desprèn del seu programa. Pensa que el socialisme és una economia mixta amb l’Estat redistribuint entre els rics i els pobres. No accepta que un capitalisme verd i humanitzat no és possible. No comprèn que la taxa real de beneficis és allò que mou la conducta del capital i que això determina el paper de l’Estat. No veu que els preus agregats del mercat s’inflen massivament per sobre dels seus equivalents de valor, que la força de treball es desvaloritza i que el capital financer no renunciarà als seus privilegis i per tant el capitalisme és massa fort i pervers per poder-lo domar. No comprèn que les polítiques econòmiques i socials, sota l’actual sistema de relacions socials, no poden contradir el capital. No reconeix que Espanya està atrapada dins la xarxa imperialista comandada pels EUA i això obliga a una política internacional militarista i contrària als pobles i al servei de la reacció. Aquest reformisme no és una opció. I malgrat això, una actuació combativa dels reformistes i del moviment sindical, pot ajudar a augmentar la consciència de classe, si es proposa combatre els interessos i les agressions de la classe dominant i el seu govern. Però aquest possible factor positiu es transforma en negatiu si entren en el govern.

La perversa mania de voler entrar en el govern

L’obsessió de Pablo Iglesias, de que Podemos entrés al govern, va anul·lar d’antuvi la possibilitat de contemplar una altre estratègia, com, per exemple,  construir un bloc progressista, republicà i democràtic per impedir  un govern de dretes però que, a la vegada, donat el paper negatiu del PSOE, es situés en  l’oposició i preparés la lluita. I malgrat això, si Unidas-Podemos volien insistir en negociar amb el PSOE sent  lleials a les seves suposades arrels populars, podien donar suport a la construcció d’assemblees a tot l’Estat espanyol, per decidir quines contrapartides demanaven i valorar després si les obtenien o no. Això no només hauria reforçat la seva posició negociadora, sinó que podria haver generat una situació de “potència dual” i popularitzar una colla de reivindicacions democràtiques. Però aquesta possibilitat va quedar totalment negada per la duresa del PSOE en les negociacions anteriors que van portar a eleccions anticipades. Un cop vist quin es el pa que s’hi dóna, Unidas-Podemos podia modificar la conducta, després de les segones eleccions i optar per romandre a l’oposició, cercar un marc d’aliances amb altres forces democràtiques i progressistes, evitant que prosperés un govern de dretes. Malauradament no ho ha fet. Ha preferit incorporar-se a un Govern comandat per Pedro Sánchez, per ocupar un lloc subsidiari. 
Cal assenyalar que veient els resultats electorals, el PSOE va ser hàbil: es va anticipar, atrapant-los amb un pacte de govern decidit de sobte i contradient  totes les sortides de to anteriors de Pedro Sánchez. Això, ingènuament,  Unidas-Podemos ho va celebrar com una victòria. En situar-se en aquesta derivada, la seva coartada democràtica s’ha circumscrit a una consulta als militants mentre duia a terme una negociació opaca. D’aquesta manera han demostrat que ja no confien ni en la gent ni en les places. Tot queda subordinat a l’opció institucional.
Mala teoria, mal lideratge, mals resultats!

Quan pitjor, millor?

Nosaltres considerem  que l’única manera de canviar a fons la vida de la gent és lluitant per una revolució socialista, tot i saber que això significa que en el camí hi haurà situacions adverses i possibilitats de millora  i que de moment el socialisme no està a la cantonada. Aquesta aposta revolucionària, no ens fa perdre  l’interès per els beneficis econòmics i socials dels quals encara gaudim ni ens fa baixar la guàrdia a l’hora de lluitar per a ampliar-los. També sabem que, sota el capitalisme, els beneficis conquerits, en qualsevol moment, es poden esfumar. 
En aquest moment, milers i milers de ciutadans estan sent desallotjats dels seus habitatges, altres veuen com els seus estalvis trontollen mentre l’atur es manté i una part dels aturats es queden sense prestació.
Malauradament, no hi ha cap mètrica social per quantificar la misèria humana que s’està acumulant per tot arreu, juntament amb l’enriquiment obscè dels poderosos. En tot cas, comptem amb molts estudis que ho avalen i posen al descobert que l’EMPITJORAMENT en la distribució de la riquesa és una constant dins d’aquest sistema, fins i tot quan han prosperat polítiques keynesianes.
Cap revolucionari considera  el sofriment de la gent  com una cosa positiva. En tot cas, ho percebem com una xacra a extirpar. El que passa és que sabem que el veritable origen de tot plegat es troba en l’explotació de què són víctimes les classes treballadores i en l’acumulació de capital, dos elements substancials del sistema dominant.
Les retallades recents han alterat dramàticament la vida de centenars de milers, i fins i tot de milions de persones i si prosperen les amenaces que ara hi ha sobre nostre, els ciutadans d’aquest país ens quedarem sense una colla de drets imprescindibles per poder gaudir d’un nivell de vida mínimament digne. Però, com dèiem abans, no som els revolucionaris els que ens despreocupem d’això i molt menys ens alegrem de tot el que ara està passant. Si hi ha possibilitat d’assolir una millora, per petita que sigui, nosaltres la defensem i si en algun moment, el govern entre PSOE i Unidas-Podemos és valent i treu endavant tal o tal proposta contraria als poderosos, ens tindrà al seu costat.
Els que es troben darrere de les  polítiques recessives són justament els defensors del sistema, un sistema que, dia sí, dia també, considera que l’EMPITJORAMENT  és una bona mesura per garantir UN MILLOR funcionament de l’economia i per això ens recomanen que tan sols ens preocupem del nostre propi benestar i ens oblidem del de la col·lectivitat.
La qüestió de fons es saber si l’entrada de Unidas-Podemos en el Govern avalarà o rectificarà aquesta dinàmica. Nosaltres ens temem  que els deixaran fer algunes millores puntuals, en temes que per el sistema són subsidiaris, però que a la vegada quedaran atrapats en aquesta dinàmica perversa del quant PITJOR per a la gent, MILLOR per el sistema. I aquesta dinàmica  empitjorarà el prestigi social de Unidas-Podemos i dificultarà la lluita, quelcom que el PSOE persegueix des de fa temps. Al cap d’avall ningú hauria d’oblidar que el govern, més enllà de quin siguin els seus components, es veu en l’obligació de realitzar les funcions diàries requerides per al manteniment i el funcionament de la màquina estatal en tots els vessants i també en la repressiva.

Previsió i perspectiva

Pot ser que moltes adherides i votants de Unidas-Podemos visquin aquesta opinió com una agressió. No és aquesta la nostra intenció. La formulem com una advertència a companys i companyes amb qui volem compartir trinxera. Pensar i opinar abans que les coses succeeixin (és a dir, avançar-se als esdeveniments) és l’únic que pot servir per prevenir-los. El que ens porta a aquestes observacions és la preocupació i el temor, que acabin justificant allò que ara no comparteixen. 
Si l’entrada de Unidas-Podemos al govern signifiqués nous mitjans per aconseguir els mateixos fins que segons el seu programa persegueixen  i si hi hagués capacitat per a compaginar la lluita amb l’acció de govern, no hi hauria perquè preocupar-se. 
La vinculació entre lluita i acció de govern, que sempre és difícil, pot ser factible quan s’actua en un govern municipal, o fins i tot en un d’autonòmic, però és pràcticament impossible quan algú es col·loca en un govern estatal. Per això ens temem que la seva entrada al govern de Pedro Sanchez acabi significant nous mitjans i unes altres finalitats i que això, en algunes circumstàncies, pugui comportar un canvi de trinxera.